Aeri del Port, un viatge en el temps a 100m d’alçada
Amb motiu de l’Exposició Internacional de Barcelona de l’any 1929 la ciutat va fer grans canvis a nivell urbanístic i també a nivell d’infraestructures. Amb la segona revolució Industrial, el desenvolupament de la tecnologia va permetre anar substituint les antigues màquines de vapor dels medis de transport públic com els ferrocarrils o els tramvies i electrificar-los, com per exemple al 1924 amb l’aparició de la primera línia de metro entre Lesseps i Liceu (actual L3). L’exposició a Montjuïc va impulsar l’aparició de medis de transport públic per accedir a la muntanya, com el Funicular de Montjuïc al 1928 (el qual hi dedicarem un article específic) o el funicular del Palau Nacional, que va obrir al 1929 i va ser desmantellat poc després i traslladat als Pirineus on va estar operatiu fins al 1987.
Dins del projecte de l’Exposició, l’enginyer Carles Buïgas va ser l’encarregat de desenvolupar elements icònics que servien per atraure l’interès del púbic més enllà de les pròpies exposicions -el que avui en dia anomenaríem “atraccions turístiques”- com la Font Màgica de Montjuïc o el telefèric Aeri del Port, autèntiques joies de l’enginyeria que quasi 100 anys després segueixen plenament operatius.
L’Aeri del Port, una joia històrica en ple funcionament
L’objectiu de Buïgas era connectar mitjançant un telefèric l’exposició de Montjuïc amb la zona marítima de Barcelona, lloc on estaven planificades activitats nàutiques de caràcter lúdic. A l’extrem oposat de la línia ja existien atraccions turístiques com la platja de la Barceloneta o els nous banys de San Sebastià. La connexió amb el port també estava motivada pel creixent número de vaixells transatlàntics i vaixells de guerra estrangers que hi atracaven i que permetria, en definitiva, augmentar la participació del públic i oferir una major varietat d’ofertes d’oci vinculades amb l’Exposició.
Segons redactava ell mateix a la Revista de l’Exposició l’any 1929, aquest nou telefèric esdevindria una atracció turística de primera categoria que aportava tres dels factors que més influeixen en l’èxit: la novetat, una emoció agradable i unes vistes panoràmiques privilegiades de tota la ciutat.
Un projecte amb molts alts i baixos
El 1928 els enginyers Ramón Calzada i Josep Rodríguez Roda (que va ser responsable dels múltiples serveis de transport creats per a l’Exposició) amb el suport d’Esteve Sala Canadell (conegut empresari de l’hostaleria a Barcelona que va arribar a ser president del Barça el 1934) van presentar el projecte inicial signat per els enginyers Joan Deulofeu i l’empresa alemanya Adolf Bleichert, a través del seu enginyer Frederic Gründel.
Recordem que l’enginyer industrial Juan Deulofeu (que va ser alcalde de Barcelona entre 1934-1936) tenia molta experiència en estructures metàl·liques i se li va encarregar confeccionar els plànols i dirigir-ne la construcció. En aquells moments treballava al taller Torras Herrería y Construcciones i havia participat en la confecció dels plànols del Mercat Central de València, l’Estació de Portbou o l’edifici de Telefònica, que va ser el primer edifici amb estructura metàl·lica de l’Estat Espanyol, entre d’altres.
La manca de capital privat i els terminis burocràtics van fer impossible poder tenir la instal·lació llesta per a l’any de l’Exposició. Buïgas va vendre la seva participació i les obres es van iniciar finalment el mateix 1929.
Un cop obtingut el permís per a la seva construcció, el projecte va patir un canvi substancial motivat per un litigi del moll de Barcelona degut a que el telefèric el creuava a una altura aproximada de 45m (disseny en funció dels vaixells velers habituals a l’època) però que l’època eren principalment velers) port requeria una altura mínima de 60m. La justícia va fallar a favor del port i les torres es van haver de redissenyar de nou, aquesta vegada només van necessitar un mes per a presentar el projecte reformat, que és el que coneixem avui en dia, que aportava millores substancials respecte al disseny original.