Tinc el privilegi de tenir una feina que m’obliga a escoltar amb atenció. Com a directora de la fundació FemCAT, assisteixo als debats del patronat amb el deure de transformar els seus debats en plans operatius, objectius, fites i indicadors encaminats a la nostra missió, fer de Catalunya un dels millors països del món. Això resulta una mica menys complex del que pot semblar, ja que l’orientació a l’acció forma part de la manera de ser dels patrons, tots ells empresaris i empresàries d’èxit. Les idees, propostes i debats dels patrons, però, requereixen que hi hagi algú callat i atent, prenent notes i fent preguntes per transformar tota aquesta energia en plans.
Curiós que algú que es vanta de fer la seva feina gràcies a l’escolta es disposi a pontificar en un article d’opinió, però em sap greu veure que l’art d’escoltar no rep, a la nostra societat, la consideració que es mereix. Aquí van els meus consells, amb tota humilitat.
Penseu quina pregunta fareu. Quan assistiu a una conferència o discurs, obligueu-vos a pensar una bona pregunta. Una que permeti a la persona ponent explicar alguna cosa important però que, per la restricció de temps disponible a l’exposició, ha hagut de deixar fora. Les coses que explica, quines inferències us suggereixen? Quines dades o corol·laris us agradaria sentir? Si ho feu bé, no només us haureu de concentrar en entendre el que es diu, sinó que haureu d’escoltar fins al final, assegurant-vos que la resposta no queda dita al discurs.
Escolteu les preguntes dels altres. A la contraportada dels llibres de problemes de física que escrivia el meu pare, hi deia “Si no entens el problema, prova de llegir l’enunciat.” Massa sovint ens precipitem a respondre les preguntes exposant allò que sabem, i no allò que ens han preguntat. L’extrem perniciós d’aquesta conducta s’anomena mansplaining.
Plantegeu-vos els objectius de la conversa. Pot semblar una mica calculador, però totes les converses tenen un objectiu. Quan parlo amb les meves amigues o amb la família, vull alliberar les tensions que porto a dins, compartir les bones i males notícies, sentir-me estimada i acompanyada; també vull que hi hagi espai perquè elles facin el mateix. Quan despatxo amb un superior, vull sortir-ne amb la resposta a tots els assumptes que jo aportava a la reunió, segura que ell o ella ha transmès totes les instruccions i matisos i que ho he entès bé. És lògic pensar que la contrapart vol una cosa similar: només escoltant amb atenció podrem complir els objectius i estar segurs que s’han complert també per la resta.
No jutgeu. És inevitable, tots ens movem en funció de les primeres impressions. Al cap de molt poc temps hem decidit que ja hem entès el que ens volien dir, que ja coneixem la capacitat de la persona que ens parla i que ja li hem extret tot el suc que té. Aleshores, ens concentrem en allò que direm quan per fi tanqui la boca (si és que no interrompem directament). Us proposo, doncs, tornar al punt anterior. Si l’objectiu de la conversa era demostrar la raó que tenim, endavant. Si no, feu l’esforç d’escoltar encara una mica més abans de jutjar.
Domineu el poder del silenci. Durant un curs de vendes, em van ensenyar que la majoria de les persones tenim horror al buit sonor. Quan “passa un àngel”, totes ens precipitem a dir alguna cosa, la que sigui. En una negociació, això és molt perillós. Apreneu a esperar una mica més, que sigui l’altre qui torni a parlar: us asseguro resultats sorprenents.
Ho sento, he pontificat. Aquest format no permet escoltar-vos. Però, per ser-vos sincera, estic farta de les conferències donades per persones brillantíssimes, que durant el torn de preguntes, enlloc d’esprémer la ponent una mica més, queden ocupades per persones que fan mini-conferències i no preguntes. Estic farta de persones que donen respostes llarguíssimes amb tot de detalls sobre coses que no he preguntat, però que no aclareixen els meus dubtes. Estic agraïda a la meva família i amigues, perquè si no sabessin escoltar jo no sabria viure. Segueixo esforçant-me per ser més lenta en el judici, però us asseguro que les coses que he après gràcies al silenci donarien per articles molt més interessants que aquest.
