En ple debat sobre l’escalfament del planeta i el canvi climàtic, constatem que les nostres ciutats van fent-se cada vegada més complexes, generant impactes creixents tant a la mateixa ciutat com al territori continu, i també a escala global. Les ciutats, doncs, són un element clau en qualsevol proposta que pretengui mitigar les emissions de CO2 i avançar cap a la transició energètica. I hem de veure també que aquestes mesures ajudaran a millorar la salut dels ciutadans, com, per exemple, reduir les emissions tòxiques de la combustió en els motors. Per tant, quan parlem de millorar la qualitat de les nostres ciutats, hem de pensar, entre d’altres, en mesures a favor d’una mobilitat elèctrica i més endreçada, a reduir el consum energètic i afavorir la generació local, en una millor gestió de les deixalles o a reduir les pèrdues en la xarxa d’aigua. Aquests vectors tenen una component fonamentalment tècnica. I tenim l’oportunitat d’encreuar les dades respectives i enriquir-les amb d’altres, com les mateixes dades generades pels ciutadans o la meteorologia, per generar intel·ligència en suport a la gestió de la ciutat. Redescobrirem una nova urbs que ens ajudarà a tenir-ne una millor comprensió, donar eines de suport a l’operativa diària dels serveis bàsics i, finalment, poder posar el focus en el ciutadà i els serveis que rep.
Aquest nou enfocament demana concebre la ciutat com un sistema complex que es manté gràcies als fluxos d’energia, materials, aliments i informació que la travessen. Aquests fluxos vénen de llocs diversos, els utilitzem (degradem) per incrementar la nostra complexitat i, com a resultat, emetem uns residus. Tant en el camí d’entrada com en el de sortida es generen impactes directes a la ciutat i en els territoris veïns (on s’ubiquen infraestructures energètiques o de residus, per exemple).
Davant d’aquesta realitat, una de les accions estratègiques de tota smart city ha de ser incrementar el seu nivell d’autosuficiència (reduint i produint localment) per mitigar els impactes a l’entorn. D’altra banda, cal estendre el concepte de smart city al de smart region i trobar de mutu acord amb el territori un pacte que en fixi els drets i deures. I, finalment, entendre que el ciutadà és el destinatari i centre de tota acció, de manera que cal integrar-lo en el procés de decisió i avaluació i aportar-li informació neutra i transparent per a una millor presa de decisió, entenent que la diversitat cultural, socioeconòmica o funcional és una oportunitat i ningú ha de quedar-ne exclòs.
Per fer això possible, cal una infraestructura bàsica i facilitadora i jeràrquicament prèvia: les smart grids o, el que és el mateix, la confluència de la xarxa elèctrica amb la de telecomunicacions. Cal arreu del país garantir l’accés de qualitat a l’energia i les telecomunicacions a un cost competitiu, la qual cosa fa necessària la col·laboració pública-privada-ciutadana per garantir les inversions necessàries. És un servei públic i bàsic de vocació universal per evitar la fractura digital i energètica.
Sobre aquesta capil·laritat, un concepte rigorós de smart grid implica una estratègia d’eficiència energètica que permeti redefinir, amb el conjunt de la societat, quins consums són necessaris i quins superflus, i posteriorment, quines tecnologies són les més eficients per portar-los a terme. Cal també flexibilitzar la demanda i incorporar sistemes distribuïts d’emmagatzematge, ja siguin físics o virtuals. El següent pas lògic és facilitar la penetració de les fonts d’energia renovable. I, finalment, cal tenir garantida la seguretat de subministrament de l’energia deficitària.
Respecte als fluxos d’informació, és important entendre que no és una qüestió de quantitat, sinó de qualitat. Cal disposar dels mínims, però dels bits necessaris d’informació, per tenir coneixement de què passa en temps real. Per tant, no només és una qüestió dels sensors i del suport físic de comunicació, sinó també de tractament de dades i analítica. En aquest sentit, esdevé fonamental una xarxa d’informació neutra que harmonitzi i ordeni les dades des d’un operador transparent per oferir-les en igualtat de condicions d’accés a tercers per desenvolupar serveis (tant als ciutadans com als gestors de serveis), a través, per exemple, d’apps per als mòbils, un dels mercats més dinàmics i innovadors que poden catalitzar una veritable modernització social.
Per fer-ho possible, cal superar els límits de la regulació del sector energètic i de les telecomunicacions. Hem estat permanentment sota una situació de discrecionalitat reguladora (si no d’inseguretat directament) que dificulta la planificació i les inversions del sector públic i del privat. Quan per legislació comparada analitzes què s’està fent en països veïns, t’adones del potencial que estem perdent. Per exemple, projectes per interconnectar elèctricament els vaixells amb el port i evitar les emissions de contaminants, autoconsum elèctric i entitats neutres de gestió de dades (smart meters), entre molts d’altres.
Cal denunciar-ho i manifestar-se obertament per un pacte nacional per l’energia i la informació que integri les ciutats i el territori i tots els agents públics, privats i ciutadans. Només així podem bastir les bases de la transició energètica, més enllà de les implicacions tècniques, per esdevenir la infraestructura facilitadora que ha de permetre la modernització de la societat urbana integrada en els ecosistemes que la sostenen i la fan possible.
