El PIB de Catalunya bat rècords any rere any. El PIB per habitant, un cop descomptada la inflació, és pràcticament el mateix que fa vint anys. La diferència entre totes dues coses té un nom: productivitat.

Cada trimestre repetim el mateix ritual. L'Idescat publica les dades de creixement, els titulars celebren que l'economia catalana avança més que la mitjana europea i tothom respira tranquil. El 2025 el PIB va créixer un 2,7% i va assolir els 334.765 milions d'euros; el 2024 ho havia fet un 3,6%. Vistes de lluny, són xifres d'una economia robusta. El problema és que el PIB total és un mal termòmetre del benestar, i quan li canviem la lent, la fotografia és molt menys afalagadora.

El número que no celebra ningú

Si en lloc de mirar el pastís sencer el dividim entre els comensals, apareix el PIB per habitant. I si a més li descomptem la inflació —és a dir, si mesurem poder adquisitiu real i no euros nominals— el resultat hauria de fer-nos reflexionar. Entre 2005 i 2024 el PIB per càpita nominal de Catalunya va pujar un 48,4%; però l'IPC va acumular un 49,0% en el mateix període. Resultat net: en euros constants, un català disposa avui pràcticament del mateix que fa vint anys.

Creixem perquè som més, no perquè produïm més

La descomposició és contundent. En termes reals, el PIB total de Catalunya va créixer un 16,1% entre 2005 i 2024. En el mateix període, la població va passar de 6,92 a 8,07 milions d'habitants: un +16,6%. Dit d'una altra manera, tot el creixement real de l'economia —el 103%, de fet— s'explica per l'augment de població. El que produïm per persona, l'única mesura que de debò millora el nivell de vida, no s'ha mogut.

"La transició ambiental i energètica s’ha de llegir com la palanca de productivitat més potent que tenim a l'abast"

És el que s’anomena creixement extensiu —més factors, en aquest cas més gent treballant— en contraposició al creixement intensiu, el que ve de produir més amb els mateixos recursos. L'ocupació a Catalunya marca rècords històrics, però el valor afegit per treballador amb prou feines acompanya. Un model que depèn d'afegir mans, i no d'afegir productivitat per mà, té un límit estructural evident, i una conseqüència immediata en forma de pressió sobre l’entorn i els recursos disponibles.

Vint anys allunyant-nos d'Europa

La conseqüència es veu en la comparació europea, en paritat de poder de compra. A mitjans dels anys 2000 el PIB per habitant de Catalunya voltava el 128% de la mitjana de la UE-27. El 2024 havia baixat al 109,7%. Hem passat de ser clarament rics en el context europeu a estar tot just per damunt de la mitjana, amb un sotrac especialment dur el 2020. Avui el PIB per càpita català (37.426 euros el 2024 segons l'INE) és el quart d'Espanya i se situa per sota de la mitjana de la UE-27.

La productivitat, el factor que falta

Un estudi de la Cambra de Comerç de Barcelona ho resumeix amb cruesa: entre 2000 i 2024 el PIB va créixer un 48,7%, el PIB per càpita un 14,7% i la renda familiar disponible per habitant es va quedar pràcticament plana. La bretxa l'expliquen tres factors: l'envelliment, el creixement demogràfic i, sobretot, una productivitat que no avança. Els dos primers són en bona part inevitables; el tercer és precisament on una societat decideix el seu futur.

Per què un enginyer s'hi hauria de fixar

Aquí és on el debat deixa de ser macroeconòmic i passa a ser nostre. La productivitat no surt de cap discurs: surt de capital, tecnologia, eficiència energètica, automatització, digitalització i innovació aplicada a la indústria. És el terreny dels enginyers. Una fàbrica que electrifica processos i en redueix el consum, una planta que recupera materials i tanca cicles, una xarxa que integra renovables amb emmagatzematge, una empresa que digitalitza la seva operació: cadascuna d'aquestes decisions és un guany de productivitat real.

Per això la transició ambiental i energètica s’ha de llegir com la palanca de productivitat més potent que tenim a l'abast.

Reindustrialitzar amb criteri, invertir en eficiència i descarbonitzar la indústria catalana és, probablement, la via més realista per tornar a fer créixer el que produïm per persona i recuperar el terreny perdut amb Europa.

Però també quelcom menys tangible i difícil de valorar, la sensació d’estancament i immobilisme generalitzat que hem de superar, mirant endavant i mobilitzant-nos.