Aquest article no neix de cap emergència ni de cap estiu concret. Precisament aquest és el problema: la gestió forestal només ocupa l’agenda pública quan crema, i desapareix quan plou. Des de l’enginyeria, però, cal mirar-la com el que és: una qüestió estructural d’infraestructures de país, amb efectes directes i quantificables sobre el sistema energètic, el risc territorial i el cicle de l’aigua.
Un territori que ha canviat en silenci
Prop de dos terços del territori de Catalunya és terreny forestal, i la superfície arbrada no ha deixat de créixer des de mitjan segle XX per l’abandonament de l’activitat agrària i ramadera. En canvi, només al voltant d’una tercera part del bosc privat disposa d’instrument d’ordenació vigent, i la fusta que s’extreu és una fracció petita del creixement anual. El resultat és conegut: masses cada cop més denses, més contínues i més vulnerables. No és un fenomen d’enguany ni de fa cinc anys; és una tendència de dècades que cap campanya d’extinció pot compensar.
Energia: la demanda que fa viable la silvicultura
La biomassa forestal primària no és la solució energètica del país, ni ho ha de pretendre. Però té un paper que cap altra tecnologia pot fer: convertir la gestió del bosc en una activitat econòmicament sostenible. Calderes industrials de procés, biocombustibles i climatització d’equipaments generen una demanda estable i de proximitat que dona sortida als productes de les aclarides i els treballs silvícoles, que altrament no tenen mercat. La lògica correcta és aquesta i no la inversa: no es gestiona el bosc per fer estella; és l’estella la que fa financerament possible gestionar el bosc. Els criteris de sostenibilitat de la Directiva d’energies renovables acoten aquest aprofitament i li donen traçabilitat, cosa que hauria de tranquil·litzar tant els promotors com les administracions.
"Ens correspon fer per al bosc allò que fa temps que fem per a l’aigua o per a l’energia: tractar-lo com una infraestructura"
Risc: de l’extinció a l’estructura de paisatge
Els grans incendis convectius superen la capacitat de qualsevol dispositiu d’extinció: per sobre de certs llindars d’intensitat de front, senzillament no s’hi pot treballar. La variable sobre la qual podem actuar no és el dispositiu, sinó el combustible. Això significa planificar el paisatge: mosaic agroforestal, punts estratègics de gestió, discontinuïtats mantingudes per activitat econòmica —pastura, conreu, aprofitament fuster— i no només per despesa pública recurrent. És la mateixa lògica amb què dimensionem qualsevol infraestructura de protecció: actuar sobre la probabilitat i la intensitat del fenomen, no només sobre la resposta.
Aigua: el vector oblidat
El tercer efecte és el menys visible i probablement el més rellevant a llarg termini. Una massa forestal densificada evapotranspira més aigua, i aquesta aigua deixa d’arribar a rius, embassaments i aqüífers. Estudis en conques mediterrànies indiquen que la gestió de la densitat pot incrementar de manera apreciable l’aigua blava disponible, un factor gens menor en un context de sequeres més llargues i recurrents. I a la inversa: un incendi d’alta intensitat degrada la qualitat de l’aigua durant anys —arrossegament de cendres, erosió, sobrecostos de potabilització—. La planificació hidrològica i la forestal continuen tramitant-se en compartiments separats, i és una separació que ja no ens podem permetre.
El bosc i el canvi climàtic: un repte sistèmic
I tot plegat anirà a més. El canvi climàtic allarga i intensifica les sequeres i les onades de calor, avança i estén l’època de perill d’incendi i sotmet unes masses forestals ja densificades a un estrès hídric creixent. Els mateixos boscos que avui acumulen combustible i consumeixen aigua seran, en un clima més càlid i sec, més inflamables i més assedegats: els tres vectors —energia, risc i aigua— s’agreugen alhora i es retroalimenten. És, doncs, un repte sistèmic: no un problema aïllat que es pugui resoldre sector a sector, sinó una dinàmica que s’intensifica any rere any, i cada temporada que ajornem la gestió estreny el marge d’actuació i encareix el cost de no fer res.
El paper de l’enginyeria
Res d’això no es resol amb declaracions: es resol amb projectes. Ordenació forestal a escala de país i no de finca; quantificació rigorosa dels serveis —energia substituïda, risc evitat, aigua alliberada— perquè puguin ser objecte de contracte i de finançament plurianual; monitoratge amb dades i teledetecció; i integració de la variable forestal en la planificació energètica i hidrològica. Als enginyers ens correspon fer per al bosc allò que fa temps que fem per a l’aigua o per a l’energia: tractar-lo com una infraestructura, amb inventari, estat de conservació, pla d’inversions i indicadors. Mentre el bosc sigui només paisatge de fons, continuarem pagant-lo com a emergència. Com a infraestructura, en canvi, és de les inversions més eficients que té aquest país a l’abast.
