Tirar endavant els plantejaments urbanístics d'un territori implica tenir en compte tot un seguit de variables i de riscos i sobretot planificar les accions que els han de minimitzar per garantir el màxim la seguretat a la zona. Per exemple, l'Ajuntament de Vila-seca, al Tarragonès, projecta créixer en una àrea actualment de solars per ubicar-hi zones verdes. El consistori sap de la dificultat de realitzar planejament urbanístic en les proximitats de la petroquímica i per aquest motiu busquen solucions per poder aprofitar al màxim l'espai del terme municipal.
Aquest és un dels casos que estudien els enginyers industrials d'MSconsultors, una consultoria especialitzada en seguretat que elabora estudis globals per comprovar quina probabilitat hi ha de patir determinats accidents. En alguns casos el despatx actua de tercer per fer la validació d'un projecte a través d'una simulació, gràcies a una certa flexibilització de la normativa que ha aprovat el cos de Bombers fa uns mesos, en comprovar l'allau de projectes que no acabaven de complir la normativa.
En una entrevista als Fulls d'Enginyeria, el director tècnic de l'empresa, Manel Martín, ha exposat aquesta problemàtica i ha explicat que els professionals aposten per tenir sempre criteris probabilístics i no deterministes, i desenvolupar diferents metodologies que permetin calcular aquests perills i prendre decisions sense limitar el desenvolupament del territori. ''El risc zero no existeix'', afirma Martín.
Es tracta doncs, de buscar solucions als possibles riscos que es poden produir. En aquesta línia, el mateix despatx ha aconseguit que el Parc de l'Alba de Cerdanyola del Vallès desencalli el seu pla urbanístic. La tramitació del Pla Director ha estat lenta perquè la voluntat de fer centres comercials i habitatges xocava amb la proximitat de l'AP-7, la línia de ferrocarril i el riscos que suposa aquest fet, pel que fa a les mercaderies perilloses, etc. Msconsultors, després de fer un estudi previ, va proposar, en aquest cas, instal·lar pantalles acústiques per aturar els núvols tòxics en cas de produir-se a en les proximitats de les vies de comunicació. A partir de diferents simulacions sobre la dispersió dels productes tòxics, es van trobar els arguments per convèncer l'administració i el planejament urbanístic ja és una realitat.
Per Manel Martín, aquesta és una tasca que requereix establir metodologia clara per saber com afecta el risc químic i de transport en el planejament territorial. ''Calen les regles del joc clares'', afirma Martín, com ara simulacions en base a models matemàtics, i recalca que actualment hi ha prou eines de simulació que permeten prendre decisions ''fora'' de la norma estricta.
Aquesta és la situació amb què es troben els enginyers industrials que es dediquen a aquest sector. Martín situa els fenòmens naturals, com són els incendis o les inundacions, dins d'aquests riscos a tenir en compte a l'hora de fer un planejament territorial, és a dir, decidir on s'hi poden ubicar serveis, zones verdes, però reconeix que són situacions, normalment meteorològiques, que estan ben resoltes amb una metodologia clara feta i dissenyada pels agents implicats. El fet que el risc químic ''no estigui acceptat'' a nivell social és un escull per tirar endavant determinats desenvolupaments, considera Martín, i per això demana ''consens'' al voltant del risc ''que es vol o es pot assumir''.
En aquest sentit, el president de la comissió de Seguretat d'Enginyers Industrials de Catalunya i soci fundador d'MSconsultors, Jordi Sans, s'ha imposat una ''hiperprotecció exagerada'' i que cal obrir el debat i afrontar canvis en aquesta línia. Sans posa d'exemple el Regne Unit, on ''ignoren'' els riscos derivats del ferrocarril perquè malgrat que el risc no sigui impossible, ''és mínim'' i en canvi, es limita l'expansió i el desenvolupament de determinades zones. Martín considera que no es pot limitar l'activitat d'una zona en base a possibles accidents si abans no s'ha estudiat la probabilitat que aquest es produeixi, un fet que Sans, recalca que els enginyers argumenten científicament i tecnològicament . Martín considera que no es pot limitar l'activitat d'una zona en base a possibles accidents si abans no s'ha estudiat la probabilitat que aquest es produeixi. A més, reconeix que sovint, el desconeixement del funcionament de tots els controls i protocols d'actuació genera ''desconfiança''.
Per això, el sector demana deixar de banda les instruccions deterministes a favor del progrés. I és que les limitacions actuals poden fins i tot, derivar en situacions de greuge comparatiu amb altres comunitats autònomes. Per exemple, el mateix despatx està treballant per uns promotors que volen edificar a les Terres de l'Ebre. La normativa actual fixa que un límit de 300 metres de l'autopista perquè hi circulen vehicles de transport de mercaderies perilloses, però la mateixa promoció podria fer-se sense problema a l'Aragó, al País Valencià o a França. ''Estem hipotecant molt territori'', diu Martín, ''cal trobar el consens''.
