Lluny queda la persona amb bata blava que es trobava en el soterrani dels centres sanitaris i que quan alguna cosa s’espatllava, la feia funcionar, mentre se sentia una veu en off que deia què faríem si no hi fos. Els departaments d’enginyeria recollim el seu testimoni i avui vetllem per la qualitat de l’aire dels treballadors, per les condicions climàtiques òptimes i pel consum energètic monitoritzat i robotitzat per confirmar que l’eficiència energètica és un símptoma de salut de la sostenibilitat del planeta i de les arques públiques.
L’enginyeria entra amb força a les estructures de gestió de la salut, entra per aportar valor i pensament crític. Una enginyeria que suma en la visió estratègica i en la presa de decisions operatives.
Ara fa un any, a l’inici de la crisi sanitària provocada per la COVID-19, vaig tenir la gran satisfacció (permeteu-me aquest terme) de sentir en les estructures de govern del Sistema d’Emergències Mèdiques, empresa en què desenvolupo el meu potencial professional, que es necessitaven més enginyers com a recurs humà de valor i de progrés en l’administració sanitària.
Àmbits tan diversos com la innovació, el disseny, la logística, les instal·lacions, les infraestructures, la mecànica, la bioenginyeria, les compres tècniques, l’electricitat, els serveis generals, l’electrònica i el manteniment de béns, entre molts altres camps de gestió, han estat liderats per l’enginyeria en els últims 50 anys a l’empresa privada. Per què no en el sistema públic?
La meva opinió és que cada cop hi estem més representats, però considero que no és suficient. Convé desenvolupar més el nostre potencial en aquesta direcció, en una enginyeria enfocada a la salut i dins de les organitzacions sanitàries, oferint els nostres coneixements i expertesa i posant-los al seu servei.
Una vegada més, hem mostrat que el treball de l’enginyeria ha estat una eina indispensable per liderar projectes complexos amb objectius exigents, en terminis reduïts, i vinculats a la gestió dels recursos físics destinats a la ciutadania per obtenir una resposta de país, d’un sistema públic solvent, capaç i competent.
En aquest sentit, els professionals sanitaris posen el seu saber en la gestió de les malalties i dels malalts, però necessiten màquines, espais, electricitat, climatització, mobiliaris i un llarg etcètera, per aplicar aquest coneixement. Per aquest motiu, salut i enginyeria van de la mà, i cal aquesta col·laboració, ja que els objectius són cada vegada més exigents i ambiciosos en innovació i qualitat.
Això em dirigeix a expressar una reflexió personal que he compartit amb posterioritat amb col·legues enginyers i enginyeres que han estat en primera línia de la pandèmia. Durant aquests mesos, sobretot els primers, en què l’escenari social i sanitari era incert i reclamava un nivell d’eficàcia molt elevat, ha estat latent un sentiment de solitud davant el gran volum de decisions que s’havien de prendre cada dia i que érem coneixedors que havien de tenir una repercussió imminent en els processos de salut. Aquest fet, possiblement posa de manifest que encara, avui dia, és insuficient el nombre d’enginyers que treballen en l’administració sanitària.
Per concloure, i tot coincidint que ahir es va complir un any del comunicat de l’estat d’alarma, considero que ara és el moment en què el sector públic ha de posar en valor el paper de l’enginyeria dins l’àmbit sanitari, tal i com ha posat de manifest la pandèmia de la COVID-19. És el moment d’invertir en la conservació i acumulació de resiliència com a un recurs preuat, per reforçar les institucions de salut amb equips multidisciplinaris d’alt rendiment i preparats per donar una resposta eficient a qualsevol crisi sanitària. La societat ho exigirà i els sanitaris necessitaran procediments, espais i recursos físics per aplicar el seu coneixement i atendre amb la màxima eficàcia i qualitat els ciutadans.
