El 23 de juny de 2016, els britànics amb dret a vot van acudir a les urnes per a dir YES o NO a la sortida de Regne Unit de la Unió Europea. La consulta havia estat promoguda pel primer ministre conservador David Cameron, que confiava en un resultat favorable a la permanència a la UE, com gairebé tots els que ens vam anar tranquils al llit aquella llarga jornada d'estiu per a despertar sota en xoc l'endemà amb el resultat: un 52% dels ciutadans havia marcat la casella a favor d'abandonar la UE, enfront d'un 48% perdedor que hauria volgut seguir amb el seu futur unit al del vell continent.
Aquell dia, el Regne Unit havia començat un camí seguit per 4 anys i mig de negociacions, i de successives pròrrogues, i que ha culminat l'1 de gener de 2021 quan ha passat a ser un estat riberenc independent, amb els drets i obligacions corresponents en virtut del dret internacional i els tractats bilaterals, sense que li sigui aplicable el dret de la Unió Europea.
En l'àmbit de les negociacions, és àmpliament coneguda l'expressió “Win – Win” com l'anglicisme encunyat per a dir que les parts involucrades en un procés, han de guanyar totes dues al final el major possible en el tracte al qual arribin, enfront d'aquesta desitjable estratègia es plantegen les alternatives “Lose-Lose” (perdre-perdre), quan les dues queden frustrades; o “Win-Lose”, quan una guanya i l'altra perd.
Si analitzem les xifres de comerç entre totes dues parts ens adonem que una situació en la qual no hi hagi cooperació és poc favorable per a tots dos: el Regne Unit realitza el 45,7% de les seves exportacions a països de la UE i el 52,9% de les seves importacions procedeixen de països de la Unió Europea, per la qual cosa una estratègia que consisteixi a sortir d'un espai sense fronteres interiors, en el qual la lliure circulació de mercaderies, persones, serveis i capitals que garanteix el tractat de la Unió Europea, només pot implicar un escenari en el qual totes dues parts perden.
Des de l'1 de gener, el Regne Unit ja no es beneficia dels principis de lliure circulació de persones, lliure prestació de serveis i llibertat d'establiment, però tampoc es beneficien els professionals europeus ni les empreses de serveis d'enginyeria europees de la llibertat de circulació i establiment al Regne Unit.
Les quatre llibertats de la Unió Europea: capitals, persones, béns, i serveis, faciliten enormement la realització de serveis d'enginyeria en l'àmbit intracomunitari, referent a la llei aplicable a les obligacions contractuals regeix el Reglament (CE) 593/2008 del Parlament Europeu i del Consell (Roma I). També és aplicable el Reglament (UE) núm. 1215/2012 sobre la competència judicial i sobre el reconeixement i l'execució de les resolucions judicials en matèria civil i mercantil dictades en els Estats membres (Brussel·les I).
Però des de l'1 de gener del 2021 aquests reglaments ja no són aplicables als contractes d'enginyeria situats a Gran Bretanya i a Irlanda del Nord, i els professionals i les empreses d'enginyeria de la UE perdran el seu dret automàtic a oferir serveis a Regne Unit i viceversa.
El 31 de desembre de 2020 es va publicar en el Diari Oficial de la Unió Europea el “Acord de comerç i cooperació entre la Unió Europea i la Comunitat Europea de l'Energia atòmica, d'una banda, i el Regne Unit de Gran Bretanya i Irlanda del Nord per una altra”; en aquest acord es regulen els “proveïdors de serveis contractuals i professionals independents” (SERVIN-4), “circulació de persones físiques” (SERVIN-5), i les “directrius per a les disposicions relatives al reconeixement de les qualificacions professionals” (SERVIN-6).
En definitiva: la formalització de contractes d'enginyeria en el Regne Unit no és impossible en el postBrexit, és només una mica més complexa, per salvar aquests obstacles només es requereix informació i preparació.
