Emergència climàtica, normatives urbanístiques o impacte ambiental?

Tenim un greu problema d’incongruència i falta de criteris clars a la nostra societat a l’hora de ponderar què és més important per a la preservació de vida a la terra tal com la coneixem.

El canvi climàtic és una realitat. Les emissions que hem estat llançant a l’atmosfera durant anys, en gran part provinent de la generació d’electricitat i calor, mitjançant la crema de combustibles fòssils com el carbó, el petroli i el gas natural, ens han deixat en una situació molt crítica. No cal estendre’s en aquest sentit, ja que diàriament, i no tot el que caldria, sentim a les noticies els desastres que l’escalfament de la terra està provocant arreu del món.

Cal actuar i cal actuar amb contundència i rapidesa. No només amb petites accions com ara permetre a particulars i empreses la instal·lació de plaques fotovoltaiques a les teulades (dic permetre perquè durant uns anys, i gràcies a l’exministre Soria va ser paralitzat), sinó que cal omplir tots els terrenys i espais disponibles amb generació d’electricitat renovable, i la possibilitat d’emmagatzemar l’energia amb sistemes de gran impacte visual i ecològic. Cal crear ciutats pensades amb el món actual, que cada habitatge, edifici o fàbrica sigui una font generadora d’energia per si mateix i per compartir, o emmagatzemar en sistemes com el que ara s’està implantant i promovent per part de la comunitat econòmica europea en milers de projectes innovadors d’hidrogen. I per últim, i potser un dels més evidents, eliminar el transport de combustió.

I si considerem que tot això es ciència ficció, i que necessitem massa anys per assolir-ho, cal fer, com a mínim, marxa enrere amb el procés de tancament de centrals nuclears. I no només no tancar-les, sinó fer-ne de noves.

Em refereixo, doncs, a:

  • Poblar les zones rurals o zones desèrtiques de plaques fotovoltaiques i aerogeneradors.
  • No deixar ni una sola coberta de cases o naus sense posar-hi plaques fotovoltaiques.
  • Desplegar sistemes d’aerogeneradors marins a les costes on més aprofitament del vent tinguem.
  • Crear embassaments dobles a tot el territori per bombejar aigua de punts baixos a punts alts durant el dia, quan els sistemes renovables creïn electricitat amb excedent, i recuperar aquesta electricitat durant la nit. És a dir un sistema d’emmagatzematge natural, però de gran cost i impacte natural.
  • Dissenyar i crear ciutats noves pensades única i exclusivament en que siguin autosuficients a nivell energètic, encara que triguem 20 o 30 anys a fer-ho possible.
  • Pensar amb la nuclear com una alternativa viable fins a considerar que podem prescindir dels combustibles fòssils perquè han estat del tot substituïts.
  • Promoure la renovació i/o la modificació de tot transport de combustió (cotxes, camions, vaixells i avions) a sistemes elèctrics o de pila de combustible (hidrogen).

Per tot això, s’ha de preveure molta inversió i la negativa i confrontació de tot un conjunt d’ens i entitats que es veuran afectats o simplement discreparan per motius diversos. És evident que cal el consens entre totes les parts, però això ja no va de si hi ha algú més o menys perjudicat per una acció, sinó que tots i cadascun dels habitants de la terra ens veurem perjudicats en un període relativament proper de temps.

No parlo de l’apocalipsi, però si de greus alteracions en el nostre clima. Moltes ja les estem vivint, però sobretot, el que preocupa més en el món científic es el sistema de corrents de l’oceà atlàntic, AMOC (Atlantic Meridional Overturning Circulation). És l’encarregada de transportar masses d’aigua càlida des dels tròpics cap els pols, i aquests, portar l’aigua freda cap a les latituds equatorials, i d’aquesta manera regula les temperatures a nivell global. Aquesta corrent, que podria deixar de fer efecte en tant que l’aigua que procedeix dels pols vingui a temperatures més elevades, i perdi salinitat a mesura que es va fonent el gel dels pols, podria provocar, segons indiquen els experts, un refredament molt important a l’hemisferi nord del planeta. Un refredament catastròfic del que pocs en parlen, però que pot produir-se de forma sobtada, és a dir, sense massa temps de reacció un cop es vegi alterada la corrent.

Serà llavors, o en qualsevol altre catàstrofe natural, quan ens preguntarem tots del perquè no vam deixar fer sistemes d’aerogeneradors marins perquè l’impacte visual des de la platja quan ens banyem no ens acabava de fer el pes? O les plaques solars en les zones desèrtiques destrossaven l’ecosistema? Serà quan ens preguntarem perquè l’urbanisme de les ciutats posava totes les traves hagudes i per haver per portar a terme accions de gran abast per modificar les pròpies ciutats i ser més energèticament eficients? O quan ens preguntarem si tan dolent era tenir unes quantes centrals nuclears per evitar el consum de combustibles fòssils que ens han portat al desastre més absolut.

Cal tenir una idea clara del que li esta passant al món i què necessitem per rectificar-ho. Tenim un món malalt, però potser encara el podem curar. Hi ha científics que diuen que ja hem superat el punt crític del no retorn. Sincerament, espero que s’equivoquin.

Cal fugir de les accions propagandístiques i actuar en el quid de la qüestió. Posar els experts a promoure totes aquestes accions de la mà del món polític i fugir de partidismes, interessos econòmics o polítics. S’ha d’eliminar la combustió que generen gasos d’efecte hivernacle sigui com sigui, ja que, com s’està repetint constantment en els darrers temps, no tenim PLANETA B.

El contingut d'aquest camp es manté privat i no es mostrarà públicament.
CAPTCHA
This question is for testing whether or not you are a human visitor and to prevent automated spam submissions.