Fa poc vaig anar a l’enterrament d’Isabel de Portugal Trabal i Tallada, on, com és lògic, vaig coincidir amb molts companys. Deixeu-me que a continuació faci un panegíric o descripció de la vida de la Isabel en la part que jo conec.
Quan vaig començar la carrera d’Enginyeria a Barcelona, els companys em comentaven que en el darrer curs hi estudiava una noia. Aquesta noia era l’única de Catalunya i, alhora, de tot l’Estat espanyol. Compartia aquest honor només amb una altra estudiant de Bilbao, alcaldessa d’aquesta ciutat.
Quan vaig finalitzar aquesta estimada carrera universitària, vaig establir-me a la meva ciutat natal, Tarragona, on vaig tenir l’honor de ser nomenat president de la Delegació del Col·legi d’Enginyers i de la seva Associació a Tarragona. Va ser en aquells moments quan vaig començar a relacionar-me amb la Isabel, ja que aleshores era la bibliotecària del Col·legi a Barcelona i necessitàvem llibres per a la desdoblada seu a Tarragona.
De la mateixa manera, vaig contactar amb ella per motius força més personals: vaig demanar-li referències per poder elaborar uns martells especials per al molí de la nostra fàbrica de sofre a Tarragona, la Sofrera Pallarès. No cal dir que em va atendre de manera amable i desinteressada, obrint-me les portes del taller que magistralment regentava.
Més tard va ocupar el càrrec de presidenta de l’Associació d’Enginyers a Barcelona. I de la Junta de Govern de l’AEIC, vaig tenir el gran honor de formar-ne part.
Arran de tot plegat, es va anar forjant una irrompible amistat que ha perdurat fins al seu malaurat traspàs.
Havia estat una persona molt dinàmica malgrat que, a causa de la seva avançada edat, s’havia retirat a una residència de Sant Cugat del Vallès a on en incomptables ocasions l’havíem visitat tant jo com altres companys de carrera, de feina i de Junta de Govern. Gaudíem de la seva saviesa i experiència perquè, tot i que físicament estava malament, en cap moment li van defallir les seves forces mentals.
Recordo amb enyorança la calçotada que vam organitzar, juntament amb la meva esposa, a la finca Bosc de Valls. Aquell indret fou el compromís per part de tots els assistents de fer una trobada anual, amb teca inclosa, que ha perdurat al llarg de les nostres vides en comú.
Quan es retirà a la residència de Sant Cugat, li sobrevingué la mort.
Personalment, la recordo i la recordaré amb molta estima i afecte, fet que em motiva a redactar aquesta petita recordança amb el desig i l’esperança que es publiqui a la revista Fulls dels Enginyers. Perquè en llegir-la, tots aquells que vam tenir l’honor de conèixer-la, aquells que hi érem en el seu comiat i aquells que només la coneixen per referència, tots companys de professió que ella tant estimava, sapiguem tenir-la present en la seva humanitat i la seva personalitat.
_______________________
[[{"type":"media","view_mode":"media_large","fid":"100","attributes":{"alt":"","class":"media-image","style":"font-size: 13.0080003738403px; line-height: 1.538em; float: left; height: 94px; width: 70px;","title":"","typeof":"foaf:Image"}}]]
Pere Pallarès Barbat, enginyer industrial, col·legiat núm. 1119
CONTACTE: perepallaresbarbat@gmail.com
