Aquells que em coneixeu, que sou uns quants però no pas molts, sabeu que la meva vida professional s’ha anat movent entre l’empresa i la política. M’agrada molt més dir-ho amb dues paraules més precises: entre la tecnologia i el servei públic. L’activitat empresarial ha estat gairebé sempre relacionada amb la voluntat de fer avançar el nivell de progrés tecnològic; i l’activitat pública ha estat sobretot enfocada a la gestió de sectors tecnològics i a l’intent d’evitar que aquest progrés no fos l’origen de nous problemes per a les persones. Això vol dir millor educació i més redistribució.
No estranyarà, doncs, si dic que estic convençut que la tecnologia, és a dir, l’aplicació dels coneixements de les persones a la satisfacció de les necessitats humanes és, juntament amb la disponibilitat de recursos naturals, una de les més importants bases del progrés. Més recursos i més coneixements milloren les societats. Però també crec, per les mateixes raons, que tant els nous recursos com el progrés tecnològic són alhora un origen de desigualtats, tant entre persones com entre països. Aquest pensament, traduït a termes pràctics, vol dir que cal promoure l’avenç tecnològic però que en paral·lel cal regular adequadament les relacions socials i el funcionament de la convivència per evitar l’acaparament per part d’alguns, l’explotació per part d’altres, i l’ús inadequat per part de tots.
Quan parlo d’oportunitat ho faig en dos aspectes. Ja va anar quedant clar des de fa uns anys que les relacions globals de poder estan i estaran cada cop menys basades en la capacitat de destrucció i més en la disponibilitat de recursos i en la generació i utilització de tecnologia. Els quatre darrers mesos han posat en evidència les fragilitats d’Europa en aquests tres elements; dos ja els coneixíem des de fa temps, però el darrer sembla que l’hem descobert. El que ens ha passat recentment ens està obligant a una enorme tasca de reconstrucció i alhora ens ha fet veure que hem estat perdent una dècada al no haver volgut o sabut fet un diagnòstic del que ens estava passant.
És per això que aquesta reconstrucció ha de ser una veritable reconversió centrada en una millor eficiència en la utilització dels recursos naturals i en un gran augment del capital humà. Segur que demanarà una forta implicació del món de la ciència, del món de les enginyeries, del món de la formació, i del món de la salut. I necessitarà, per tal que es pugui fer en un context adequat, un lideratge del món de la política.
La irresponsabilitat que suposa l’espectacle dels actuals enfrontaments, divisions, visions a curt termini, retrocessos i egoismes particulars o col·lectius, ho poden fer molt difícil. Els europeus hem de tenir-ho en compte quan tinguem ocasió de participar en decisions de caràcter polític tant en relació a les llibertats personals, com a la justícia social, com en la tasca de construir institucions polítiques preparades per fer front als nostres problemes i alhora als problemes globals. Si ens equivoquem ens condemnarem a una segura decadència.
