Malgrat que l’anomenat machine learning o aprenentatge computacional fa dècades que ens acompanya, la intel·ligència artificial generativa fa tot just tres anys que ha arribat a les empreses. Des de llavors, pràcticament tots els equips de la totalitat d’àrees funcionals – finances, màrqueting, operacions, manteniment – aprofiten les possibilitats d’aquesta tecnologia per poder redactar documents amb més agilitat, contrastar opinions (fins i tot les més complexes, com les jurídiques o estratègiques)... en definitiva, l’hem tractat com un company de feina més; sovint, com el company més llest. Però limitar les possibilitats de la IA a l’òptica conversacional potser ha estat un error de càlcul col·lectiu. Amb l’aparició del model Opus 4.5 de l’americana Anthropic, que utilitza la marca Claude per al seu assistent, el focus ha pivotat de la intel·ligència artificial conversacional a la programació avançada – i això ho canvia tot.
Fins recentment, el software empresarial avançat era un privilegi de les grans corporacions. ERPs omnipotents com les diverses variants de SAP, algorismes de planificació de fabricació que redueixen minves i agilitzen cicles productius, sistemes de manteniment predictiu que eviten les avaries més imprevisibles... Aquests projectes han tingut històricament diversos denominadors comuns: el primer, un cost molt elevat: els sis dígits no són estranys quan ens referim a programes industrials sofisticats. Per altra banda, el termini d’implementació: tots coneixem alguna empresa que va començar a implantar alguna d’aquestes solucions... fa anys, i encara està en ple desplegament. Disposar de programes ad hoc, adaptats a cada dinàmica industrial concreta, pràcticament de seguida i a canvi d’una inversió d’import menyspreable és un canvi disruptiu.
Les implicacions són profundes. No només es tracta d’estalviar en desenvolupament de programari empresarial, sinó que per a molts models de negoci el fet de disposar d’un determinat algorisme d’optimització és un avantatge competitiu significatiu: en aquests casos, allò que era una barrera d’entrada significativa és ara un petit escull; o la diferència de competitivitat que es basava en economies d’escala inassolibles per la pime es pot atrapar gràcies a un enorme salt d’eficiència mitjançant un algorisme avançat de planificació de producció o un sistema complex de desenvolupament de mercats. Per a moltes indústries de rang mitjà, això no és una millora incremental: és la primera vegada que accedeixen a eines que fins ara eren patrimoni exclusiu de qui podia pagar-les. I l’impacte va més enllà de la comoditat o l’acompanyament en la gestió de determinats processos: una indústria que fa un càlcul especialment acurat de les projeccions de demanda de matèria primera és una indústria que pot funcionar amb menys tresoreria i, per tant, té una necessitat de finançar-se menor: creix el marge operatiu. L’empresa que detecta prematurament aquell client que li ha deixat de comprar una referència és una empresa que augmenta vendes de forma escalable i sostinguda.
Des d'una òptica més autoexigent, cal tenir en compte que aquest paradigma no només està a disposició de les nostres empreses sinó de tot l'entorn competitiu. Això vol dir que l'avantatge derivat d'adoptar aquestes eines s'erosionarà ràpidament: si tothom pot tenir el mateix ERP a mida en qüestió de setmanes, el 'software' deixa de ser una font de diferenciació sostenible i es converteix en un estàndard d'entrada al mercat, una condició necessària però no suficient. En altres paraules, no adoptar-ho condemna; adoptar-ho, per si sol, ja no garanteix res.
"Les empreses que combinin valentia i decisió amb capacitat d'execució tècnica podran, per primera vegada, competir d'igual a igual amb corporacions molt més grans."
Aquesta situació tindrà, inevitablement, guanyadors i perdedors. Els primers seran les organitzacions, independentment de la seva mida, que entenguin que la velocitat de desplegament d’aquesta tecnologia és crítica, en la mesura que si els competidors van més ràpids que un mateix es pot crear una distància competitiva on fins ara no hi era. I a l’inrevés: construir un avantatge fins ara inexistent. Les empreses que combinin valentia i decisió amb capacitat d'execució tècnica podran, per primera vegada, competir d'igual a igual amb corporacions molt més grans. Els perdedors, en canvi, seran aquells que tractin aquest salt com una nova versió del mateix assistent conversacional que ja coneixen: que continuïn preguntant a la màquina com si fos un company de feina llest. Veurem líders sectorials quedar enrere i possiblement caure; nous líders emergents… i tot plegat en un context de profunda redefinició de les posicions laborals, on les tasques d’oficina rutinàries tenen un risc elevat d’automatitzar-se per complet.
L'analogia amb la irrupció d'internet als anys noranta és temptadora, per tractar-se en ambdós casos de tecnologies emergents que han acabat essent àmpliament adoptades, però inexacta: per una banda, aquella transició es va produir en anys; aquesta, probablement en mesos. Per altra banda, no aprofitar les possibilitats d’Internet no va significar un deteriorament immediat de la competitivitat de les empreses - en tot cas, a molt llarg termini. En aquest cas, de seguida es poden generar distàncies insalvables. Considerant tot el que hi ha a guanyar, però també tot el que hi ha a perdre, l’estratègia sembla evident: convé surfejar l’onada i destinar-hi prioritat.
