Fa un parell de setmanes vaig tenir ocasió de participar en una taula rodona al Palau Macaya on debatíem al voltant de la bretxa digital. I la setmana passada vaig tenir l'oportunitat de presentar el meu llibre davant un auditori format per residents d'uns apartaments exclusius per a gent gran. En ambdós entorns, a l'hora de debatre amb els assistents vaig copsar com, lluny de reduir-se, aquesta escletxa és cada vegada més gran.
Jo defineixo el concepte de bretxa digital des de tres punts de vista: la dificultat d'accés a la connectivitat, els problemes per disposar de dispositius i la manca o pocs coneixements digitals. El seu impacte, entre, d'altres, es pot donar en l'àmbit generacional (diferència entre joves i gent gran pel que fa als coneixements i usos de la tecnologia), de gènere (una bretxa que lluny de disminuir cada vegada és més gran), sociocultural (normalment marcada per dificultats econòmiques) i també de territorial (no és el mateix viure o treballar en un lloc que en un altre, fins i tot en territoris molt propers).
En aquest article, però, em centraré a aprofundir amb la necessitat de connectar o fibrar el territori com a punt de partida i element clau en la lluita cap a la reducció de la bretxa digital.
L'abril de 2022, més de 5.000 milions de persones estaven connectades a Internet (un 63,1% de la població mundial) però, tot i això, encara n'hi havia 2,7 mil milions sense accés. La cobertura LTE cobria el 86% de la població el 2021, però només el 55% feia servir telèfons mòbils, i el 5G arribava al 25% del territori mundial. Avui en dia, aproximadament 3.000 milions de persones encara no han utilitzat mai internet, la majoria persones de països en desenvolupament, cosa que agreuja les diferències entre rics i pobres.
Connectar el territori és clau per reduir la bretxa territorial. L'ONU estima que, el 2050, un 70% de la població mundial viurà a ciutats, i per tant garantir la connectivitat pot equilibrar les oportunitats independentment del lloc on es visqui. És necessari garantir la connectivitat per a tots, i encara que s'està fent un gran esforç - precisament Catalunya és un dels territoris més connectats d'Europa segons l'índex DESI- encara no es considera l'accés a internet com un dret universal.
Segons dades de l'INE, el 2022 un 96,1% de la població a Espanya tenia connexió de banda ampla, però només un 83% de les llars tenien algun tipus d'ordinador, i el 87% de la població utilitzava internet diàriament. Per què aquesta diferència entre la possibilitat de connectar-se i la connexió real?
"Hem de convèncer les persones de la necessitat d'estar preparades per a l'era digital"
Les raons inclouen factors econòmics, falta d'equipaments, i desconeixement digital. Una bona connectivitat, per tant, no és suficient; cal garantir també l'accés a dispositius informàtics bàsics i sobretot al coneixement a tots els col·lectius de la societat.
No serveix tenir una bona connexió o l'últim model d'ordinador si no sabem utilitzar-lo correctament. I és aquí on entra la responsabilitat del sector públic i també la individual. Hem de convèncer les persones de la necessitat d'estar preparades per a l'era digital, especialment els que no som nadius digitals. La digitalització és un fet, i la clau per ser competitius en el futur exigeix estar tan preparats com sigui possible.
Les persones sense accés a internet, dispositius o formació digital seran excloses de la societat moderna, amb menys oportunitats de formació, treball, socialització i drets bàsics. Cal garantir l'accés universal per donar a tothom les mateixes oportunitats i evitar la marginació personal, professional i social.
