Catalunya és, principalment, un país industrial. I ho és per diferents motius. En primer lloc, per recorregut temporal. El país va iniciar la revolució industrial a mitjans del segle XIX, sense disposar de prous recursos naturals ni fonts d’energia. Però ho va fer amb el principal actiu del territori: la seva gent. Vitalitat, iniciativa i perseverança van ser els puntals principals.
En segon lloc, cal destacar el pes econòmic català. La indústria representa més del 20% del nostre PIB. La Unió Europea s’ha marcat l’objectiu d’arribar a aquest índex l’any 2020. Per això, estem ben a prop d’altres regions europees de llarga trajectòria industrial que es troben al voltant del 25%: Baden-Württenberg, Baviera, Llombardia, Roine-Alps, Flandes, els Països Baixos, etc. De fet, si comptabilitzem com a indústria tota aquella activitat que hi esta vinculada directament o indirectament, el que s’anomena la nova indústria, el sector escala fins a una repercussió del 52% en el PIB.
En tercer lloc hi ha la cultura. Concretament, la cultura econòmica catalana que identifiquem com a economia productiva. Es fonamenta en una sèrie de valors que resulten imprescindibles com a base de la indústria: la cultura de l’esforç, de la superació constant, de l’autoexigència, de la feina ben feta, de la recerca dels resultats a mitjà i llarg termini, de l’obertura i de la innovació. Tot allò que podem reconèixer en el terme la industriosa Catalunya. Una cultura que, conjuntament amb l’estructura de pimes del teixit econòmic, es construeix des del diàleg entre interessos, a priori, contraposats: els de l’empresa —l’empresari, si volem— i els del treballador. Una cultura de base democràtica que transcendeix des la vida de l’empresa a la dinàmica social, i a l’inrevés.
Catalunya és un país industrial amb unes característiques ben pròpies. Un país de pimes. El 98% de les nostres industries són petites o mitjanes (el 95%, petites). Tot i així, aquestes coexisteixen, s’interrelacionen i es reforcen amb la presència de més 6.500 multinacionals, la majoria amb centre productiu al territori. Una indústria rica en sectors d’activitat: químic, agroalimentari, d’automoció, farmacèutic, tèxtil, etc. I, en tots aquests sectors, amb una presència rellevant de pimes (i multinacionals) altament competitives, internacionalitzades i innovadores. Una regió industrial europea de llarga trajectòria, amb característiques semblants a altres enclavaments industrials continentals que podem definir com a madurs, com els esmentats anteriorment i en les quals trobem també indústries familiars, pimes, varietat de sectors, intensitat de coneixement i presència internacional.
Una regió industrial rica en l’estructura productiva —compta amb un teixit de proveïdors altament competitiu—; en l’estructura de coneixement —bona formació universitària dels professionals (pobra, en canvi, en formació professional)— i de capacitats tecnològiques —vehiculades a partir de centres de recerca i tecnològics, infraestructures tecnològiques, públiques o privades, com el Sincrotró ALBA, IDIADA, LGAI, el Supercomputador Mare Nostrum, etc. No disposem en tot cas, de forma destacada, d’allò que s’anomena indústria de capçalera: química, siderometal·lúrgica, teixidura, primera transformació agroalimentària… La química, actualment, i el tèxtil, fins la segona meitat del segle XX, són les expressions més clares en aquest sentit.
Tot i una presència intensa en algunes comarques, especialment de l’àrea metropolitana de Barcelona, la indústria s’estén per tot el territori català. I no es pot afirmar categòricament que estigui especialment clusteritzada. Està molt oberta a l’exterior. La indústria ha estat sempre l’ambaixadora de la nostra internacionalització econòmica amb la presència de multinacionals amb centre productiu a Catalunya; alts nivells d’exportació de productes industrials (actualment al voltant d’un terç del PIB català), i l’obertura d’establiments industrials internacionals de les pimes. Les nostres indústries han estat sempre innovadores. Però, actualment, amb més interrelació amb els centres de R+D+i (recerca universitària i centres tecnològics), que han aconseguit intensificar el ritme innovador.
Els reptes principals de la indústria catalana se centren a augmentar la dimensió de les pimes. Ja ens està bé ser un país de petites i mitjanes empreses —més vitalitat, millor cultura d’organització (més democràtica), més realització personal-professional, major flexibilitat i capacitat de reacció, més compromís individual, etc.— però necessitem que les pimes siguin més grans, com passa a Alemanya, al nord d’Itàlia o a Holanda. La consolidació de les empreses rau en el coneixement tecnològic i l’accés a les TIC; la solidificació de l’estructura financera; la implantació de dinàmiques d’innovació; l’especialització i/o diversificació sectorial, i la presència internacional, amb establiments productius i en dimensió.
Paral·lelament també cal mantenir i millorar la capacitat d’atracció d’inversions estrangeres, fonamentades en el coneixement, la innovació i la capacitat d’internacionalització del teixit productiu. Alhora, augmentar el pes d’aquelles activitats que són més intensives en valor afegit dins de les relacions client-proveïdor industrial del mercat global. També hi ha marge de millora en l’orientació de les capacitats de R+D+i a les necessitats de les pimes, així com de la seva dinàmica competitiva (reptes, prioritats, costos i ritmes) i la intensificació d’aquesta relació. Un altre repte és millorar la formació professional seguint el model centreeuropeu de formació dual fonamentat en la relació individual amb les indústries i amb els sectors industrials en conjunt. Aquest patró de formació dual es fonamenta en una doble premissa: l’alumne a l’empresa i el professor a l’empresa.
Finalment, també resulta essencial afavorir la col·laboració entre pimes d’un mateix sector o de sectors complementaris per reforçar-ne la posició competitiva en la cadena de valor dels productes. Establint una dinàmica de clústers es combaten les debilitats que comporta una dimensió petita. L’atenció i l’esforç de les administracions catalanes caldria que prioritzés aquesta direcció. Catalunya és un país industrial i ho seguirà sent. Per molts anys!
