La gestió de l’aigua a Europa ha entrat en una fase crítica en què han confluït factors ambientals, econòmics i socials que han exigit una resposta integral i coordinada. Episodis recents, com la proliferació de cianobacteris al riu Oder, associada a elevats nivells de salinitat, han evidenciat la vulnerabilitat dels ecosistemes aquàtics. Aquest fenomen ha generat la mort massiva de fauna aquàtica a causa de substàncies tòxiques alliberades per aquests organismes, posant de manifest la relació directa entre qualitat de l’aigua i equilibri ecològic.
Aquestes reflexions s’han presentat en el marc de la ponència “Introducció: The European Water Resilience Strategy”, a càrrec de Claudia Olazabal, cap de la Unitat de Gestió Sostenible de l’Aigua Dolça de la Direcció General de Medi Ambient de la Comissió Europea, durant la jornada Resiliència hídrica: estratègia europea i reptes de Catalunya, organitzada per l’Observatori Intercol·legial de l’Aigua de Catalunya —impulsat pels col·legis d’enginyers de Camins, Agrònoms, Industrials i Economistes. En aquest context, Olazabal ha remarcat que “sempre s’ha de parlar de quantitat i de qualitat, perquè és el mateix problema”, i ha advertit que “quan baixa l’aigua, les concentracions augmenten perquè no hi ha efecte de dilució”.
Un marc normatiu avançat amb reptes pendents
Europa ha disposat d’un dels marcs legislatius més avançats del món en matèria de gestió de l’aigua, articulat al voltant de la Directiva Marc de l’Aigua. Aquest instrument ha establert com a objectiu assolir el bon estat ecològic, químic i quantitatiu de totes les masses d’aigua.
Tanmateix, a mesura que s’ha aproximat l’horitzó del 2027, s’ha reconegut que aquest objectiu encara no s’ha assolit de manera generalitzada. Tal com ha afirmat Olazabal, “fins i tot sense el canvi climàtic no estem fent les coses bé”, evidenciant mancances estructurals en la gestió del recurs. En aquest sentit, també ha alertat que “tenim una tolerància a la contaminació que és inacceptable”.
El canvi climàtic com a factor multiplicador
El context climàtic ha agreujat una situació ja complexa. S’ha observat un increment de l’estrès hídric, especialment en regions mediterrànies, així com una major irregularitat en els patrons de precipitació. Aquestes dinàmiques han donat lloc a períodes de sequera prolongada alternats amb episodis de pluges intenses, incrementant tant el risc d’escassetat com el d’inundacions.
Aquesta variabilitat ha posat en relleu la necessitat de millorar la capacitat d’adaptació dels sistemes hídrics i de reforçar la planificació a llarg termini.
Una nova cultura de l’aigua: del coneixement a la implicació
S’ha subratllat la importància de traslladar el debat sobre l’aigua més enllà dels àmbits tècnics. Tal com ha destacat Olazabal, “cal portar aquest debat fora dels experts” perquè la ciutadania pugui entendre’l i implicar-se en decisions futures, que ha qualificat de “molt difícils”.
En aquest sentit, s’ha promogut una visió ampliada del recurs a partir de tres conceptes clau:
- l’aigua blava, corresponent a rius i llacs
- l’aigua verda, emmagatzemada en sòls i ecosistemes
- i l’aigua grisa, susceptible de ser reutilitzada
Aquesta classificació ha reforçat el paper dels ecosistemes naturals com a elements essencials en la regulació hídrica i ha posat en valor la funció de sectors com l’agricultura i la gestió forestal.
Eficiència, reutilització i limitacions de l’oferta
S’ha impulsat un model basat en l’ús intel·ligent de l’aigua, prioritzant la reducció de la demanda, la millora de l’eficiència i la reutilització. Només un cop aplicades aquestes mesures s’ha considerat l’augment de l’oferta mitjançant tecnologies com la dessalinització.
En aquest sentit, Olazabal ha afirmat que “la dessalinització és una solució que, en alguns llocs, és necessària, però un ha d’haver fet els deures abans”, tot advertint que és “molt cara” i “utilitza moltíssima energia”.
Governança i finançament: els grans condicionants
La governança del sistema hídric ha presentat importants limitacions. S’ha detectat que molts municipis han assumit responsabilitats que no han pogut gestionar adequadament per manca de recursos tècnics i humans, fet que ha evidenciat la necessitat de reforçar les estructures administratives.
Pel que fa al finançament, s’ha identificat una insuficiència de recursos, agreujada per una política de preus que sovint no ha reflectit el cost real de l’aigua. Aquesta manca d’ingressos ha dificultat la inversió en infraestructures i innovació.
Digitalització i innovació tecnològica
La digitalització ha emergit com un element clau per a la modernització del sector. S’ha evidenciat la necessitat d’implementar sistemes avançats de gestió de dades, sensors en temps real i tecnologies d’intel·ligència artificial.
Tal com s’ha exposat durant la jornada, encara hi ha territoris on la gestió es basa en sistemes obsolets, fet que contrasta amb altres regions que han invertit decididament en digitalització. Aquesta bretxa ha posat en relleu la urgència d’accelerar la transformació tecnològica.
Seguretat hídrica i resiliència
La seguretat de les infraestructures hídriques ha adquirit una dimensió estratègica. S’ha constatat la seva vulnerabilitat davant amenaces com desastres naturals, ciberatacs o conflictes armats, fet que ha reforçat la necessitat de protegir els sistemes d’abastament i sanejament com a infraestructures crítiques.
Paral·lelament, s’ha destacat la importància de preparar la ciutadania davant situacions d’emergència, millorant els sistemes d’alerta i la capacitat de resposta.
Cap a una gestió integrada i resilient
Finalment, s’ha posat en relleu la necessitat d’avançar cap a un model de gestió que combini infraestructures tradicionals amb solucions basades en la natura. En paraules d’Olazabal, cal promoure aquestes solucions perquè “fan el sistema més resilient”, tot i reconèixer que en alguns casos també serà necessari recórrer a infraestructures convencionals.
La gestió de l’aigua ha esdevingut, així, un repte transversal que ha requerit una transformació profunda del model actual. Per l'experta, s’ha evidenciat que un recurs, essencial per a la vida i l’activitat econòmica, ha de ser gestionat amb una visió integrada, sostenible i orientada al futur.
