Catalunya disposa d'una de les xarxes de vigilància radiològica més avançades del món
Catalunya arriba enguany al quarantè aniversari de la seva Xarxa de Vigilància Radiològica Ambiental amb un balanç difícilment discutible: el territori disposa avui d'una infraestructura de control que figura entre les més avançades a escala internacional. El que va començar en 1986 com una xarxa aixecada per la Generalitat amb els mitjans tècnics disponibles en aquell moment s'ha transformat, quatre dècades després, en un sistema de supervisió contínua d'alta exigència, capaç de reforçar la seguretat radiològica, millorar la capacitat de resposta institucional i oferir garanties addicionals de transparència a la ciutadania.
La xarxa va néixer amb un objectiu clar: vigilar els nivells de radiació i de possible contaminació entorn de les centrals nuclears de Vandellòs i Ascó, així com en el conjunt del territori català. Aquells primers equips responien, lògicament, als estàndards tecnològics del seu temps. La seva sensibilitat i capacitat analítica eren més limitades que les actuals, però ja representaven una eina de control valuosa per a l'administració catalana en un àmbit especialment sensible i d'evident interès públic.
Però la xarxa incipient inicial instal·lada el primer trimestre de 1986 estava constituïda per estacions senzilles dosimètriques exposades directament al medi ambient pròxim a les Centrals Nuclears d'Ascó i de Vandellòs i no van ser capaços de detectar la contaminació radioactiva que va arribar de Txernòbil, l'accident de la qual va succeir també fa ara 40 anys, l'abril de 1986, poques setmanes després de la inauguració de la Xarxa. La Xarxa era capaç de mesurar en la proximitat de les Centrals Nuclears, però no lluny d'un origen com Txernòbil que estava a més de 3000 quilòmetres i que la contaminació que d'allí va procedir, va arribar molt diluïda a Catalunya, si bé podia no resultar innòcua. Per aquesta raó, es va posar de manifest la necessitat d'evolucionar a una xarxa més sensible.
La xarxa es va incrementar amb equips de més precisió que mesuraven la concentració de radioactivitat en aire, fonamental per a poder avaluar més correctament els efectes ambientals i a les persones, deguts a una incidència nuclear amb fuita de material radioactiu, però tals equips indicaven radioactivitat global sense discernir el contaminant o contaminants concrets que produïen aquesta radioactivitat.
El salt qualitatiu va arribar a partir de 2006, quan la Generalitat va encomanar a la Universitat Rovira i Virgili (URV) les tasques de verificació del correcte funcionament de la xarxa i d'anàlisi de les seves dades com a entitat científica independent. Aquest pas no va ser menor. Va suposar incorporar una segona capa de supervisió, paral·lela a la de la mateixa administració, amb un efecte directe sobre la fiabilitat del sistema i sobre la credibilitat del model català de vigilància radiològica. En la pràctica, aquesta col·laboració va consolidar un esquema de control continuat amb auditoria externa, un element d'enorme rellevància quan es tracta de garantir rigor tècnic, qualitat de la informació i confiança pública.
L'aportació de la URV no es va limitar, no obstant això, a la revisió científica dels equips ja existents. Juntament amb la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), la universitat tarragonina va plantejar a la Generalitat la conveniència d'evolucionar la xarxa cap a una nova generació de dispositius, adaptats a les millors capacitats tecnològiques disponibles. Aquell plantejament va desembocar en un procés de renovació profunda que va començar a prendre forma en 2009 amb la instal·lació del primer equip de fabricació catalana dotat de tecnologia analítica i d'acumulació de mostra, un avanç decisiu en sensibilitat, precisió operativa i capacitat de detecció i que ja va ser capaç de detectar les mínimes quantitats de contaminants radioactius que van arribar en el seu moment de Fukushima.
Amb el temps, la URV va assumir un paper encara més decisiu en dissenyar, fabricar i instal·lar, sota patent pròpia, els equips destinats a la renovació i ampliació de l'actual Xarxa Catalana de Vigilància Radiològica. Aquest desenvolupament ha permès integrar a Catalunya no sols l'enginyeria mecànica i electrònica dels sistemes, sinó també l'arquitectura informàtica necessària per a la gestió, transmissió, supervisió remota i anàlisi permanent de les dades. Dit d'una altra manera: la xarxa no és únicament una malla de captació distribuïda sobre el territori, sinó un sistema tecnològic complet que permet observar en continu, interpretar amb rapidesa i actuar amb més anticipació.
Un dels trets que distingeixen als equips desplegats a Catalunya és la incorporació, en cada unitat, d'un petit laboratori d'anàlisi d’alta integració. Gràcies a aquest disseny, els sistemes poden acumular i examinar de manera contínua i en temps real mostres d'aire atmosfèric. Aquesta capacitat marca una diferència substancial respecte a xarxes basades únicament en sondes exposades a l'ambient o en dispositius merament dosimètrics, encara freqüents en nombrosos països i molt menys eficaços quan es tracta de detectar nivells molt baixos o d'anticipar alteracions incipients de radiació i amb això incapaces de detectar les fonamentals “alertes anticipades”.
Aquí resideix precisament una de les grans fortaleses del model català: la seva aptitud per a proporcionar una alerta anticipada fiable. Detectar de manera precoç el menor indici de pertorbació radiològica permet a les autoritats competents guanyar temps, avaluar la situació amb més fonament i preparar-se abans que una anomalia pugui derivar en un episodi de gravetat més alta. En un camp on l'anticipació resulta decisiva per a protegir les persones, preservar el medi ambient i minimitzar danys potencials, aquesta capacitat no és un detall tècnic, sinó un actiu estratègic de primer ordre.
La modernització impulsada per la Generalitat i el desenvolupament tecnològic liderat per la Universitat Rovira i Virgili han convertit el sistema català en un referent de control, transparència i alerta anticipada.
El nivell aconseguit per la xarxa catalana no ha passat inadvertit fora d'Espanya i aquests sistemes han estat reconeguts per l'Agència Internacional d'Energia Atòmica de Viena (*IAEA) per a la seva instal·lació en diverses xarxes de vigilància radiològica en altres llocs del món. Aquest reconeixement exterior reforça la idea que Catalunya no sols ha sabut construir un sistema solvent per al seu propi territori, sinó que ha desenvolupat una tecnologia exportable i validada en el marc internacional.
Tot això permet parlar d'una política pública sostinguda en el temps, amb una Generalitat que ha mantingut l'aposta per la vigilància radiològica i amb una URV que ha aportat coneixement especialitzat, capacitat d'innovació i una execució tecnològica d'alt nivell. La combinació d'impuls institucional i excel·lència universitària explica bona part del recorregut d'aquesta xarxa, que ha evolucionat des d'una infraestructura útil i pionera per a la seva època fins a convertir-se en una referència avançada en l'àmbit del control radiològic ambiental mundial.
La xarxa catalana encara ha d'ampliar més el seu desplegament territorial per a completar la seva cobertura topològica definitiva. Aquesta observació no resta mèrit al ja aconseguit; al contrari, situa el projecte en una lògica de millora contínua. Les infraestructures veritablement madures no són les que es consideren tancades, sinó les que continuen perfeccionant-se per a respondre millor a la seva funció. I en aquest cas aquesta funció no és menor: sostenir un sistema de vigilància robust, fiable i tecnològicament punter al servei de la seguretat nuclear i radiològica de Catalunya.
Al cap de quaranta anys de la seva posada en marxa, la conclusió resulta nítida. Catalunya disposa d'una xarxa de vigilància radiològica amb un nivell de sofisticació i d'utilitat pública excepcional; la Generalitat ha exercit un paper central en el seu impuls, consolidació i continuïtat; i la Universitat Rovira i Virgili ha estat determinant per a elevar-la a estàndards d'excel·lència tecnològica i científica. Poques combinacions il·lustren tan bé com una col·laboració estable entre administració i universitat pot traduir-se en una millora tangible de la seguretat col·lectiva.
