Si mirem l’evolució del clima, tant per la temperatura com pel ritme de pluges, no negarem que el canvi és punyent. Fins i tot podríem dir que ens ha agafat per sorpresa, perquè tothom esperava una evolució molt més lenta. El protocol de Kyoto va ser aprovat el 1997 i es va posar en marxa a Europa el 2005, amb la creació del mercat ETS de CO2, l’Emission Trading System. El mecanisme havia d’anar gravant l’economia de forma proporcional a les emissions de carboni, de forma que ella s’anés acomodant a la nova situació, canviant processos i desenvolupant noves formes econòmiques. El mercat va engegar amb un preu de 15 €/tCO2 que al cap de pocs anys va caure a 5 €/tCO2. No va ser fins l’any 2018 que hi va haver un canvi, quan la UE va treure drets del mercat i el preu va pujar fins a 25 €/tCO2. En aquest punt la generació elèctrica amb carbó va deixar de ser competitiva. El mercat va continuar pujant en anys successius, fent més difícil suportar la crisi de preus del gas, fins avui, que està entre 80 i 100 €/tCO2. En els darrers anys la penetració de renovables en la generació elèctrica s’ha impulsat de forma notable, essent el 2023 a Espanya de més del 50%, la de cotxes elèctrics no acaba d’arrencar a Espanya per manca d’infraestructura de càrrega suficient, i la resta de canvis en el món de la calor no evoluciona, excepte les calderes industrials de vapor amb biomassa.
Hi ha tecnologies que seran molt difícil que es desenvolupin, que esdevinguin rendibles, si no s’augmenta la seva rendibilitat. És a dir, si la taxa de CO2 no puja considerablement cap a llindars de 200 €/tCO2, difícilment tindrem el gas renovable (syngas, gasos calents o biometà) i l’hidrogen, com a solucions per a la indústria. I pel que fa a l’acondicionament d’habitatges residencials, les solucions amb aerotèrmia es comencen a veure com un límit quan la temperatura a l’estiu arribi a 47ºC (ja hem assolit 45ºC el 2022). Aquí es requereix una intervenció contundent en aïllament i deixar l’aerotèrmia per passar definitivament a la geotèrmia distribuïda.
He xifrat les necessitats de finançament per a realitzar la transició energètica a Catalunya en uns 250.000 milions d’euros fins el 2050, quan el PIB de Catalunya el 2022 va ser de 270.000 milions. Això vol dir que el país hauria de dedicar gairebé tots els recursos en inversió, tot el nou deute, a finançar el canvi climàtic, quan el que fa Catalunya és res, ni tan sols la penetració d’energia renovable fotovoltaica i eòlica.
No fer res no implica que el canvi climàtic no ens afecti econòmicament, com la majoria de la societat catalana creu. L’augment de la temperatura, la pèrdua de collites, la manca d’aigua, comporta augments de les matèries primeres, pèrdues de producció i de productivitat, que es traslladen a augments de costos. Per si sol, el canvi climàtic és inflacionari, i només hi podem posar fre actuant adaptant els processos, els productes i la compra, en definitiva, amb un canvi cultural que millori la productivitat.
Posar el cap sota l’ala, no voler veure que hem de fer les coses de forma diferent, que caldrà dessalar 100 Hm3 més dels 100 que ha previst la Generalitat per aquí tres anys, que cal començar a dir que necessitem geotèrmia i no aerotèrmia, que hem d’acceptar que la taxa de carboni ha de ser elevada i que també ha d’afectar als usos residencials i de pimes, que és urgent impulsar el cotxe elèctric, que el transport per ferrocarril s’ha d’impulsar a persones i a mercaderies, que cal edificar molt habitatge públic, no veure-ho, ens manté en un punt mort. Per sortir d’aquí cal establir un nou ordre de prioritats als pressupostos de la Generalitat, dels ajuntaments i de les empreses, per fer front al canvi que ens ve a sobre.
Soc conscient de les dificultats per realitzar aquest canvi. Però en soc perquè participo en projectes que estan en aquesta línia, per aconseguir emissions zero en la fabricació, en augmentar la circularitat de productes i en traslladar el transport del camió al tren per llargues distàncies. Sé que tot això només és possible si es pensa en gran. Per exemple, canviar l’ample de via del tren des de Girona a Portbou és essencial per desbloquejar el tap que hi haurà en el tren en la via d’Alta Velocitat. I pensar en més gran vol dir començar a pensar en canviar tot l’ample ferroviari a Catalunya.
El desplegament del PERTE de descarbonització, just aquest gener, és un despropòsit després de dos anys d’haver-se posat en marxa el programa NextG, però si cada baula de l’economia no treballa en plans estratègics per disminuir les seves emissions i adaptar-se al nou escenari de canvi climàtic, podria ser que el futur sigui més negre del que veiem.
Ser resilient i valent són dues virtuts que els enginyers hauríem d’encomanar a la resta de la societat. Aixecar el cap, admetre la dificultat del que ve i treballar de forma decidida i en gran. Heus aquí el repte pel 2024.
