Començaré pel final, anem directes a les conclusions. Cal posar els reptes ambientals a dalt de tot de la pila d'assumptes importants. Ras i curt. L'època de la reflexió ens ha passat per davant i, honestament, ens ha agafat desprevinguts i amb cara d'incredulitat. Fa temps que és moment d'acció i ens hem quedat enrere.
Els reptes que hem d'abordar sense més espera són diversos. Si volem construir un model de desenvolupament, que d'una vegada per totes sigui respectuós amb el medi i permeti el progrés present, sense comprometre el progrés i benestar de les generacions futures, anem tard. Tot això en un país amb una població que, en escassos trenta anys, ha passat dels 6 als 8 milions d'habitants, mentre ens dirigim cap a la Catalunya dels 10 milions el 2050.
El canvi climàtic és una realitat tossuda i ineludible. En un moment en què el negacionisme torna a agafar força, el dia a dia ens colpeja amb estius insuportables i sequeres angoixants. No podem ajornar més la descarbonització de la nostra activitat, especialment en els sectors industrial, de la mobilitat i el transport i de l'energia. Hem de recuperar el temps perdut i fer una aposta decidida que ens situí al capdavant. Hem d'aportar el nostre granet a la lluita global malgrat que ja sabem que no serà suficient. Ens hem d'adaptar a la nova realitat i fer polítiques actives per fer front a les onades de calor, esdeveniments meteorològics cada cop més extrems i freqüents, fronts marítims en risc, boscos sobrepoblats i en definitiva repensar-ho tot en clau de canvi climàtic.
Cal garantir l'accés a l'energia neta i justa. En aquest context de descarbonització, l'energia hi juga un paper clau. Al voltant de tres quartes parts de les emissions provenen de l'ús d'energia. La descarbonització de l'energia amb el desplegament de les renovables, l'electrificació, l'eficiència, la biomassa i el biogàs són una de les grans assignatures pendents a Catalunya. Caldrà canviar l'enfocament. És prioritari. Ara bé, essent requisit indispensable no és suficient. Cal assegurar el subministrament i ha de ser just i equitatiu, i per tant a un preu raonable. Si amb les renovables anem tard, amb l'emmagatzematge i el transport i distribució estem a les beceroles. Així mateix, l'aparició de nous combustibles com l'hidrogen o els combustibles sintètics, que acaben de completar el ventall de solucions amb què hem de garantir el subministrament estan plens d'incerteses i en alguns casos expectatives desmesurades. Caldrà una visió clara del camí a emprendre i molt rigor per afrontar-lo.
L'aigua és un bé comú cada cop més escàs i imprevisible. En aquest context d'augment de població i escalfament global, l'aigua, un bé indispensable per al desenvolupament humà, serà cada cop més demandat i a l'hora més escàs i imprevisible. És inajornable una política de transició hídrica, amb mirada llarga, planificació i acció, per poder prioritzar i compatibilitzar els diversos usos de l'aigua. Caldrà una estratègia de país compartida i consensuada que permeti, en aquest context, la garantia d'accés a l'aigua. Haurem de ser molt més eficients als usos agrícoles, per produir més aliments per més gent i amb menys aigua. Necessitarem tenir accés a aigua sense esperar que plogui, amb tecnologies madures com la regeneració i la dessalinització mentre gestionem millor els aqüífers. I haurem de construir xarxes molt més resilients que permetin una governança justa, eficaç i transparent de l'aigua esdevenint una autèntica estructura de país.
"Necessitarem tenir accés a aigua sense esperar que plogui."
Economia circular i residus, una realitat que no volem veure. La nostra societat s'ha sustentat en una economia lineal basada en extreure-fabricar-utilitzar-llançar. I a més, en alguns sectors cada com més basada en la rotació de poc valor, és a dir, que hem prioritzat el consum i la quantitat per sobre de la qualitat i durada dels productes. Hem de canviar aquests models i prioritzar una economia basada en productes duradors, de qualitat i que siguin altament reutilitzables. Els recursos són finits. També és cert que aquesta transició inajornable continuarà produint residus i que haurem de tractar-los. Malgrat assolir les ambicioses fites de reciclatge que ens hem fixat, encara necessitarem tractaments per aconseguir els objectius de reducció de residus destinats a abocador. La valorització material ha de ser una prioritat i l'energètica continuarà sent una eina indispensable de la qual necessitarem disposar.
El capital natural, la gran tasca pendent. Ens costa posar preu als béns més intangibles, en especial aquells que hem idealitzat. Fins que no ho fem, no serem capaços de valorar el cost real de les pèrdues que signifiquen cada espècie desapareguda o cada ecosistema malmès irreversiblement. Els ecosistemes ens aporten serveis més enllà del seu valor estètic o moral, com ara un atractiu turístic, protecció contra esdeveniments meteorològics o provisió de matèries primeres per moltes indústries. Haurem de ser capaços de valorar els ecosistemes com els grans actius de país que són, per poder endegar les polítiques necessàries de protecció i preservació o restitució. Boscos sobrepoblats, aqüífers contaminats, rius, deltes i costes en regressió o ecosistemes d'alta muntanya, són alguns dels exemples d'ecosistemes amenaçats que posen en risc el nostre entorn i els serveis de què ens nodrim.
Acabaré pel principi. Havent començat per les conclusions, acabaré per la introducció. I és que totes aquestes polítiques, vectors o reptes, tenen en comú, no només el seu caràcter ambiental, sinó també la seva transversalitat. Sense aigua i energia no podrem viure ni desenvolupar la nostra societat, cap dels sectors, ni l'industrial ni el primari. Sense uns ecosistemes saludables, no només serem més vulnerables sinó que els sectors com l'agroalimentari i turístic poden veure's seriosament afectats. D'igual manera, el canvi climàtic i els models de producció i consum ens afecten a tots. I l'ús del territori per disposar d'infraestructures necessàries, per la generació d'energia neta, la dessalinització o el tractament de residus, és una necessitat inajornable pel bé comú amb un impacte molt local que també s'ha de compensar. Per tant, caldran polítiques transversals que siguin l'inici i la fi de les polítiques sectorials. Per entendre'ns, hi ha una quantitat finita d'aigua i s'haurà de repartir i prioritzar, i això s'haurà de fer des d'un criteri que posi per sobre el bé comú i l'equitat. Estem vivint una autèntica transició ecològica on els vectors ambientals i energètic han de deixat de ser un accessori que es dona per descomptat i que es presumeix il·limitat. Cada cop més el veiem finit, escàs i imprevisible.
Una reflexió final. Els últims anys, al nostre país, la composició dels governs no ha reflectit la importància d'aquesta transició. Mentre el món empresarial està immers en una autèntica revolució, posant les polítiques socials i ambientals al mateix nivell que les econòmiques, a Catalunya no hem estat a l'altura. Els departaments d'energia han estat molt temps supeditats a la indústria i el comerç, i últimament l'aigua ha compartit departament amb l'agricultura. Potser és moment de dotar els reptes ambientals del nivell polític que necessiten amb plenes competències, autonomia i autoritat. En altres governs això es diu vicepresidència de transició ecològica. Al nostre li podem trobar un altre nom, però la cosa s'hi hauria d'assemblar bastant.
