La xarxa elèctrica: la infraestructura més crítica per la descarbonització de l’economia

Ben segur que més d’un lector m’ha sentit dir que descarbonitzar és sinònim d’electrificar.  Aquesta afirmació té un punt de provocació per captar l’atenció dels oients; tanmateix, no és menys cert que la forma més eficient, més econòmica i més ràpida per accelerar el camí de les zero emissions és el de generar electricitat amb energies renovables i transformar en demanda elèctrica els nostres consums tèrmics que cremen combustibles fòssils. Fins i tot en aquells casos on els usos tèrmics no siguin electrificables, la solució que s’albira més factible a mig termini és l’hidrogen renovable, que com a “matèria primera” requereix de gran quantitat d’electricitat renovable.

La Prospectiva Energètica de Catalunya 2050 contempla la necessitat d’augmentar el percentatge  d’ús elèctric en un 10% per a l’any 2030; per al 2050, de tota l’energia que consumim, el 76% ho hauríem de fer en forma d’electricitat (avui estem al 24%). Obvia dir que al 24% hi hem arribat 100 anys després que poséssim en servei les centrals hidroelèctriques de la Canadenca als Pirineus: el repte, doncs, és majúscul però perfectament factible. La major part de la tecnologia que necessitarem ja és madura o està en vies de ser-ho: el cotxe elèctric, les bombes de calor, motors elèctrics de gran potència per a processos industrials i electrolitzadors o les bateries estacionàries, entre d’altres.

També avança l’electrificació del transport de mercaderies, amb una infraestructura tant rellevant i necessària com el corredor ferroviari mediterrani; alhora, ens estem preparant per a ser més resilients en períodes de sequera amb les tecnologies per a dessalinitzar l’aigua, i es treballa en l’electrificació de vaixells al Port de Barcelona, per eliminar la contaminació d’NOx i PM10 a l’Àrea Metropolitana, i al Port de Tarragona, perquè esdevingui una palanca de descarbonització del pol químic de Tarragona.

En paral·lel, moltes companyies s’interessen en Catalunya per a implantar-hi activitats contemplades a la llei europea de la Indústria Zero Emissions. Parlem de plantes associades a components i a l’acoblament de bateries i de superconductors, a la fabricació d’amoníac verd o la de metanol mitjançant residus urbans, i també de centres de dades que fan possible la transformació digital, entre d’altres.

Totes aquestes activitats tenen en comú una elevada demanda d’electricitat. Per això, s’han de poder connectar a una xarxa elèctrica moderna, digitalitzada i amb capacitat, que els alimenti amb la quantitat i qualitat necessàries d’energia. Malauradament, les inversions en la xarxa elèctrica de distribució, la que arriba a la gran majoria de consumidors, només contemplen inversions anuals d’acord amb el creixement vegetatiu del consum, un creixement que és a anys llum de les necessitats abans esmentades.

I la xarxa de transport, que té com a principal missió alimentar la xarxa de distribució, té grans dificultats per obtenir els permisos i per desplegar-se en el territori. N’és una prova el fet que a Catalunya només s’ha autoritzat un dels eixos vertebradors de transport previstos al Pla de l’Energia i Canvi Climàtic aprovat l’any 2012: la línia de 220 kV entre Mangraners (Lleida) i Begues (Barcelona). Una infraestructura que va autoritzar el Govern de la Generalitat tot just ara fa un any i a la qual es connectaran parcs renovables ja autoritzats -amb una potència superior a 1 GW-, reforçarà el subministrament al pol químic de Tarragona i també reforçarà la distribució de les Garrigues, la Conca de Barberà, l’Alt Camp i el Penedès, millorant el seu atractiu per a noves inversions industrials.

Tot i ser qui posa en contacte la generació amb la demanda, la xarxa elèctrica és la gran oblidada de la transició energètica. Hem donat per fet que darrera l’endoll hi ha una capacitat il·limitada d’energia i potència. Res més lluny de la realitat.

La xarxa elèctrica està esdevenint el coll d’ampolla de la transició energètica. Ho és per a la nova generació renovable, a qui cada cop és més complicat trobar punts de la xarxa amb la capacitat suficient per poder evacuar l’energia de parcs fotovoltaics o eòlics. I també ho és per a la nova indústria, per a les infraestructures de recàrrega dels cotxes elèctrics, per a les dessaladores, per als centres de dades, per a les fàbriques de bateries i de superconductors, per als sistemes d’emmagatzematge i fins i tot per als nous creixements residencials. Aquest coll d’ampolla també és l’excusa per a que l’hidrogen renovable “s’endarrereixi” en favor de l’hidrogen de baixes emissions (és a dir, el que s’obté del gas fòssil amb la captura i emmagatzematge de CO2).

Podem fer moltes estratègies de descarbonització i proclames de reducció d’emissions que any rere any incrementen objectius. En menys de 5 anys hem passat de fixar una reducció d’emissions del 40% al 2030 dins el paquet de directives del Clean Energy Package al 55% de reducció amb la llei del Clima de la Unió Europea, i ja es parla de reduccions del 90% l’any 2040.

Albert Einstein deia que si tens un problema transcendental a resoldre en 60 minuts, hauries de dedicar-ne 55 a entendre´l i 5 a resoldre’l. Potser hem dedicat massa minuts a plantejar els objectius i massa pocs a estudiar totes les condicions de contorn que cal tenir en compte per a assolir la descarbonització amb èxit.

En sentit positiu, el passat mes d’octubre l’Agència Internacional de l’Energia va donar un toc d’alerta als Estats, amb la presentació del programa “Xarxes elèctriques per una transició energètica assequible, sostenible i segura” als ministres del ram. El document alerta que les xarxes elèctriques estan esdevenint un gran coll d’ampolla per a l’assoliment dels objectius de neutralitat climàtica. La Unió Europea va respondre un mes després amb el Pla d’acció de Xarxes Elèctriques, on reconeix que el 40% de les xarxes de distribució tenen més de 40 anys i que la conversió cap a un sistema descentralitzat, digitalitzat, integrat i flexible requerirà inversions en la dècada actual de més de 584.000 M€.

Està clar que dels plans caldrà passar a l’acció, i haurem de veure com es paga tot plegat. El gran cost de les inversions necessàries en xarxes no s’hauria de traslladar directament al consumidor mitjançant la fórmula actual d’incloure-la en la part regulada del rebut elèctric. Un creixement desmesurat del preu de l’electricitat decantarà als consumidors cap als combustibles fòssils, i això ens portarà a la reducció immediata de les inversions en renovables, ja que la descompensació entre oferta i demanda les portarà a canibalitzar els preus de venta del kWh.