Continuo escoltant queixes per les baixes vocacions a les carreres d’enginyeria. Procedeixen dels col·legis tècnics, dels directors d’Escoles, de la patronal, etc. Què fem malament per a què aquesta cantarella sigui constant, des que jo exercia de professor a un Institut de Formació Professional, en la meva etapa de diputat i en la meva etapa de Conseller? Com pot ser que en un país que és el més industrial del sud d’Europa, on malgrat la crisi, els enginyers són dels que tenen més possibilitats d’ocupació i de qualitat, continuïn amb baixa demanda les carreres tècniques?
Al meu modest punt de vista hi ha diversos factors. Primer, la paradoxa que unes carreres de les més clarament abocades a la professionalització, continuïn majoritàriament emprant uns sistemes pedagògics anacrònics: la divisió en assignatures aïllades fruit de la departamentalització, de vegades de tipus feudal, de la docència; amb l’excusa de la llibertat de càtedra, la inexistència de projectes coherents d’Escola que obliguin a tots els docents a uns comportaments mínims comuns (en aquest capítol s’hi poden posar des de l’assignatura ganga, fins a l’assignatura tap que provoca la deserció d’estudiants dels primers cursos, o dels últims); l’escassetat de l’estudi a través de la metodologia de projectes que, curiosament ara, el món jesuític està aplicant a l’ensenyament primari i secundari. I finalment, la desconnexió excessiva del món de l’empresa, quan l’ideal seria avançar com està fent la Formació Professional, de forma massa lenta, cap al model dual. Si en algun camp tindria sentit una carrera seguint el model dual, seria en el de l’enginyeria. Un es pregunta perquè només a medecina, ja des del primer curs, pràcticament, els estudiants remenen casos reals.
"Com pot ser que en un país que és el més industrial del sud d’Europa continuï amb baixa demanda les carreres tècniques?"
En aquesta mateixa direcció cal felicitar-se de la posada en marxa dels Doctorats industrials. Val més tard que mai. Mirant qualsevol dels estats europeus veurem que estan a anys llum de nosaltres. No és d’una lògica aclaparadora que hi hagi una prima per tal que els objectes d’estudi de les tesis doctorals, però fins i tot dels projectes de final de carrera, hagin de veure majoritàriament amb necessitats socials, siguin d’empresa o d’institucions públiques? No hauria de ser una obligació moral que aquest tram de formació superior, majoritàriament, servís per retornar a la societat la inversió que aquesta ha fet en els estudis universitaris? No és la manera, com ja s’ha comprovat, de multiplicar les possibilitats d’inserció laboral dels enginyers?
És evident doncs, que si a algú li toca moure fitxa primer que tot, en el canvi de model d’ensenyament universitari és a les carreres tècniques. Això probablement incrementaria l’interès de l’alumnat en acabar el batxillerat.
Però donem-hi una volta més. De la mateixa manera que alguns Museus de la ciència i la tècnica han hagut d’evolucionar des de les exposicions de maquinària i el relat estrictament tecnològic, cap a una exposició amb continguts socials, culturals i històrics per a ser atractius pel gran públic, les carreres tecnològiques estan mancades de relat humà. Llavors, des de les escoles de primària, les telesèries, els films o les novel·les, gràcies a les quals molts joves acaben decidint la vocació, es prioritza el protagonisme d’altres professions. L’advocacia, la medecina, el periodisme, el món de les arts, o les ciències socials són el paradigma de professió amb reconeixement social, perquè han sabut subratllar la cara lluminosa de la lluna, a diferència de les professions tècniques que es veuen, no només complicades per estudiar, sinó amb finalitzats poc humanitzades, massa estrictament tècniques.
"El canvi de model d’ensenyament universitari a les carreres tècniques probablement incrementaria l’interès de l’alumnat en acabar el batxillerat"
Però al segle XXI, els reptes de la globalització, el canvi climàtic, la contaminació, l’escassetat de matèries primeres, l’alimentació o la salut d’una població cada cop més envellida, són reptes que sense els enginyers no es podran abordar. Diguin-me pel.liculer, però l’enginyeria està destinada a salvar el planeta. No em diran que això no és una bandera èpica i amb una alta càrrega ètica que entusiasmaria a bona part de la joventut. Però els primers que s’ho han de creure són les Escoles d’enginyeria, els Col·legis d’enginyers i els enginyers en exercici. Llavors potser començarem a veure enginyers protagonitzant el paper de bons en els relats de ficció.
Són aquests els reptes que cal explicar i que de veritat han de moure les noves promocions d’enginyeria: la sostenibilitat, l’energia alternativa; els enginyers al costat dels arquitectes per acabar amb tant desgavell constructiu sense criteris de sostenibilitat en els habitatges i edificis públics; com abordar l’escassetat de matèries primeres posant en marxa l’economia circular en tots els sectors, amb processos tancats des del mineral a la seva reutilització un cop el producte sigui obsolet. El suport a les solucions simples a problemes complexos com l’aigua potable, la reforestació i alimentació bàsica en les zones subdesenvolupades del planeta. O, sense ser exhaustiu, la bioenginyeria aplicada a la salut o a l’alimentació.
"L’enginyeria està destinada a salvar el planeta i els primers que s’ho han de creure són les Escoles d’enginyeria, els Col·legis d’enginyers i els enginyers en exercici"
Està clar que mentre el món sigui com és, controlat per un capitalisme sense entranyes, hi haurà places d’enginyeria per a dedicar-se a finalitats sense interès social, productes de consum inútils, que contaminen o que endeuten il·lògicament les famílies; o a la fabricació d’armes; o de productes agroalimentaris depredadors. Però, que un enginyer acabi treballant en qualsevol empresa d’aquest tipus, ja dependrà del criteri ètic de cadascú o de la seva urgència laboral. Però no ens enganyem, tampoc moltes de les altres carreres universitàries acaben dedicant-se a finalitats que puguin ser esgrimides èpicament i ètica (poso un exemple d’actualitat: el periodisme al servei de les clavegueres de l’Estat), però en canvi el relat predominant en les escoles, i en les obres de ficció majoritàriament és èpic. Així doncs, a què espera l’èpica de l’enginyeria?
