“Ce qu'il y a de plus profond dans l'homme, c'est la peau”
Paul Valéry
El taylorisme va ser una de les més perverses innovacions en el món de l'organització industrial, perquè, en el fons, suposava que els homes i les dones treballadores eren part, o prolongacions, de les màquines. Així eren organitzats, com va deixar ben retratat Charles Chaplin a la seva pel·lícula Modern Times.
Es va iniciar a la cadena de muntatge de l'empresa Ford a Detroit, amb un gran èxit de productivitat, i es va estendre per tot el teixit industrial al llarg del segle XX. I, després de la II Guerra Mundial, també al món del treball d'oficina on, encara que no hi havia gaires màquines, es va organitzar la feina com si tots els treballadors formessin part d'una gegantina maquinària, que va donar lloc a la burocràcia i els seus feixucs procediments que han arribat fins ara, però sense l'eficiència del temps que caracteritzava el sector industrial.
Una conseqüència va ser que, com a tota maquinària, els treballadors eren peces que ocupaven un lloc determinat, per fer una feina determinada i que eren substituïbles, si no funcionaven adequadament, per altres que es podien trobar al mercat de treball, als preus que aquest determinava.
Aviat es va veure que les màquines podien millorar el seu rendiment, canviant el disseny o augmentant la potència, però que per a la part humana, els treballadors, calia introduir un aspecte addicional: l'incentiu.
El sistema va representar un nou paradigma de l'organització del treball que va representar un substancial increment de la productivitat. Però tenia un important error de concepció: subestimar la tecnologia i subestimar l'ésser humà.
El sistema estava pensat per incrementar la productivitat en un entorn tecnològic determinat i, en aparèixer l'automatització, amb els equips de control numèric a les indústries i la informàtica a les oficines, no va poder donar respostes adequades. Com va succeir amb les galeres, imbatibles vaixells des de l'època dels romans amb una sofisticada selecció de remers i un sistema d'incentius no tan sofisticat basat en cops de tambor i de fuet, que van ser eliminats pels nous vaixells de noves tecnologies basades en el vent i el motor. Ara els robots i la IA faran el mateix.
Però el més flagrant error de concepció va ser no adonar-se que els homes serveixen millor, o són més eficients, per fer altres coses que les d'aplicar la seva força o d'efectuar tasques repetitives. És a dir utilitzar les capacitats del seu cervell, com ja ho havien fet des de quan eren caçadors, recol·lectors o agricultors i després artesans. Encara que, en tot cas, requerien també estar prou motivats.
Un amic meu, enginyer, que es preocupava per la productivitat d'una fàbrica de mitjons, em va dir un dia que els sistemes d'incentius en ús estaven equivocats. Que en lloc de donar, a cada treballador, una paga de productivitat dins de la nòmina de final de mes, en funció de si havia o no cobert els seus objectius de producció, calia posar a cada màquina un dispositiu que cada vegada que confeccionava un mitjó, deixés anar una moneda que caigués sobre un plat metàl·lic produint un gran soroll. Segons la seva opinió el soroll era realment motivador i no l'esperança que un comptable registri adequadament el seu esforç, a la nòmina que rebria a final de mes.
No era més que una boutade, però contenia dos aspectes fonamentals: un la importància de la immediatesa i l'altre la importància del so. El primer és que pels humans, a diferència de les màquines, cal que el premi, sigui quin sigui, es relacioni clarament amb l'esforç fet i no molt lluny del moment en què s'ha fet. El segon indica que els sentits, en aquest cas el so, provoquen una reacció més forta que, per exemple, mostrar un comptador que marqui els mitjons fets.
Els humans es motiven molt més a través dels sentits dels quals estan dotats. El so d'una paraula de reconeixement, en el moment oportú, pot causar una motivació molt més forta que una recompensa purament monetària, o bé amplificar aquesta. La mirada de complicitat o d'assentiment en el moment en què una persona presenta un pla, una solució o fa una determinada acció, és també molt gratificant.
Sense oblidar el contacte de la pell: una forta encaixada de mans, un copet a l'esquena, un xocar de mans o, si s'escau, fins i tot una abraçada són encara més efectius. Les màquines no tenen pell, però els humans sí que en tenen, i és el sentit més intens que tenen o el més profund com deia en Paul Valéry.
Algú pot pensar que he descobert la sopa d'all, però del que vull alertar és que no hi ha molts cuiners/enginyers que la sàpiguen fer bé.
