Sovint, quan anava al gimnàs, l’enginyera industrial Marina Feito es fixava en la força que es generava a les bicicletes estàtiques i pensava com es podia aprofitar tota aquella energia... Va ser així com va descobrir la passió per tota aquesta àrea i va acabar estudiant el Grau en Enginyeria de l’Energia a la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC). Va ser tot un repte. Primer, perquè venia d’un any sabàtic i, després, perquè havien posat en dubte les possibilitats de sortir-se’n. I és que tot i que havia estat sempre molt aplicada als estudis i els números se li havien donat molt bé, va topar amb una professora a Batxillerat que li va treure del cap perquè li va dir que ella no valia per fer una carrera com Arquitectura, que li motivava. Per això, després de la selectivitat, va començar Disseny a la facultat de Belles Arts. En menys de dos mesos ja va veure que allò no era per ella: trobava a faltar els números i els aspectes més tècnics però no va ser fins que un professor de dibuix tècnic els va dir que el títol no els serviria “perquè els dissenyadors dissenyen perquè després arribi un enginyer i els ho tiri per terra”.
Això li va fer recapacitar i decidir-se a deixar els estudis per buscar una branca que li encaixés més. Li va costar fer-ho saber als seus pares però Feito ho tenia clar i va rebre tot el suport de la família. Durant aquell curs, tot i sentir-se malament per haver-lo “perdut”, Feito va aprofitar per estudiar anglès, treballar i fins i tot treure’s el carnet de conduir. Al setembre següent començava a l'escola que ara és l'EEBE nous estudis amb la mirada posada en les energies renovables. Quan ja estava a tercer, es va adonar que li faltarien les atribucions dels enginyers i que, per tant, hauria de fer un màster. Altra vegada, els professors no la van animar i es va haver de sentir que els que venien de la seva carrera “no tenien el nivell”. Reconeix que li va costar i va haver de fer assignatures complementàries però el gener de 2020 ja tenia el títol i començava pràctiques a Schneider.
Amb els estudis acabats, Feito no va tenir cap dificultat per trobar feina. Amb les renovables en auge i el seu interès per la fotovoltaica va sumar-se a una empresa sueca, Svea Solar, que aterrava a Barcelona i, malgrat començar amb un perfil més aviat comercial, es va postular per portar projectes, una posició des d’on va aprendre molt i va poder gaudir del suport d’Enginyers Industrials de Catalunya per anar implantant l’empresa i els processos a seguir. Després d’un temps però, va valorar que no es volia estancar en fotovoltaica sinó ampliar el seu radi d’acció cap a tot tipus de projectes. I ara treballa a IPAE, una enginyeria familiar on, des de fa cinc mesos, desenvolupa projectes diferents aprenent i formant-se, en un ambient molt positiu. Espera poder créixer els propers anys; és “ambiciosa” i no tanca cap porta.
“M’agradaria molt animar a les noies a fer estudis tècnics”
Marina Feito, de petita, li agradaven les coses “típiques” de nena i volia ser perruqera. La seva mare li deia que triés una feina on no s’hagués de treballar tant,“com si sent enginyera no hagués de treballar”, diu rient, Feito. Reconeix que no va tenir cap referent a prop, cap coneguda que fos enginyera ni tampoc cap enginyer. I que potser per això li va costar trobar el seu rumb, tot i saber les seves preferències.
De més gran, ha participat al programa M2m del Club de Dones Politècniques i valora molt la tasca que va fer la seva mentora: “em va animar molt”. Però això ja va ser durant el màster. En aquest sentit, creu que val la pena fer esforços en edats més primerenques i admet que li hagués agradat tenir algú que li expliqués què era l’enginyeria, què implica ser enginyera a les noies: “les referents calen quan som petites”, conclou. Feito es defineix com una persona “curiosa” i creu que moltes noies també. L’enginyeria, diu, li ha aportat saber “buscar i indagar” però no ha tingut aquest referent a prop, ja que la seva mare era mestra i el seu pare funcionari.
Per ella, el fet de ser enginyera no impedeix que li encanti la moda, la fotografia o el maquillatge i cal trencar aquests prejudicis. Ara, als seus 28 anys, té clar que d’aquí un temps farà de mentora i aportarà el seu granet de sorra a la promoció de les vocacions tècniques entre les noies que es poden trobar en una situació semblant a la que va viure ella, sense una xarxa de referents propera. Li hagués encantat tenir algú al costat que li digués “tu si vols, també pots ser enginyera, confia en tu” i per això, està convençuda que si pot, treballarà també en aquesta línia.
