L'informe de Mario Draghi, sobre el futur de la competitivitat europea, és un llarg anàlisi sobre la desacceleració de la productivitat i competitivitat d'Europa, que s'ha accentuat la darrera dècada i més intensament amb la guerra d'Ucraïna. Però no només fa un diagnòstic objectiu i realista sinó que la grandesa d'aquest informe rau en el fet que recull un seguit de propostes per revertir l'actual situació decadent d'Europa.
Documenta una situació que fa temps que es percep a la UE, i de la que en molts aspectes els Enginyers Industrials de Catalunya ens hem fet ressò en molts dels problemes, i que posa de manifest que la UE té uns dèficits incrustats en el seu model econòmic i social, als que cal posar urgentment remei tot preservant els nostres valors socials i del sistema democràtic. L'informe posa el dit a la nafra dels mals endèmics d'una UE, amb feble
governança davant dels reptes de l'entorn mundial. Com a bon diplomàtic Mario Draghi, marca i no defuig els problemes, no proposa solucions utòpiques en una UE molt complexa de 27 veus que no afinen a l'una i amb poques cares visibles que assumeixin una clara direcció, però deixa sobre la taula de la nova Comissió un full de ruta molt seriós. En aquest escrit centraré més l'atenció en donar una pinzellada, als aspectes energètics que tracta, sense espai per abordar altres temes clau com són la innovació, la governança d'Europa o el finançament necessari per abordar els canvis.
Centra l'anàlisi en tres àmbits els que considera que la UE s'ha de centrar. Primer, per tancar la bretxa d'innovació amb els EUA i la Xina, especialment en tecnologies avançades. En segon lloc, per actuar en un pla conjunt de descarbonització i competitivitat, i el tercer àmbit d'actuació és augmentar la seguretat i reduir les dependències de tercers, considerant la seguretat econòmica i política, com una condició prèvia per garantir el
creixement sostenible.
Es fa un esment important a la repercussió que té l'energia en la competitivitat. Entre els punts que considera que estan en la base dels problemes són: l'evolució dels preus del gas que oscil·len entre 3 i 5 vegades més cars que els dels EUA, i són conseqüència d'una dispersa i mala política de compres del gas natural, massa vinculat als preus spot i la pèrdua del subministrament de Rússia. La volatilitat i dispersió dels preus de l'electricitat que es
mouen entre menys de 100 €/MWh i 250 €/MWh al conjunt de països de la UE, i exposa que els preus energètics, tenen un gran impacte en els costos de l'electricitat i les indústries bàsiques intensives energètiques el pateixen, com l'acer, suportant un impacte d'entre el +76% i el +100% amb relació als EUA i del +96% i el +125% amb la Xina.
La suma d'aquests sobrecostos, com a resultat d'alts preus de l'electricitat (amb altes especulacions financeres i alta volatilitat), del poc pes de contractes energètics industrials a llarg termini PPA, i dels defectes de mercat (massa afectats per preus spot del GN), repercuteixen en la competitivitat industrial. Com a conseqüència a nivell global de la UE hi ha un augment d'importacions i amb els alts costos energètics, hi ha un drenatge de recursos disponibles a tota la UE, inferior a les dels grans competidors, Xina i EUA. Pel que fa als objectius de descarbonització de la UE, conclou que l'ambició climàtica europea més intensa que la dels seus competidors, està creant més costos a curt termini per a la indústria europea. Considera que la UE té una oportunitat de ser competitiva en molts àmbits de les noves tecnologies, que seran necessàries en una economia descarbonitzada, moltes tecnologies es troben actualment en fase de demostració o fase de prototip, i seran necessàries per donar resposta a més d'un terç de les reduccions d'emissions de CO₂ necessàries a escala mundial el 2050. Una de les oportunitats són les noves tecnologies que comporten l'augment de l'electrificació del sistema energètic europeu, que pot ser un dels motors del creixement del sector del transport sostenible de la UE.
L'informe posa en alerta que sense un mínim d'empreses energèticament intensives la indústria europea estaria amenaçada i defensa mesures específiques pel sector per garantir la seguretat econòmica d'Europa que podria ser soscavada, per exemple per una menor seguretat alimentària (manca de fertilitzants i pesticides) i menys autonomia en el sector de defensa.
Pel que fa als objectius del pla conjunt de descarbonització i competitivitat, proposa que s'han de centrar a reduir els costos energètics dels usuaris finals, i en aquest sentit caldria instaurar fórmules de contractació conjunta en l'àmbit europeu de GN i GNL (seguint exemples com Corea o Japó, que sense recursos energètics propis estan menys exposats energèticament) i mesures per minimitzar el pes dels preus spot del mercat de GN. En els mercats del sector elèctric, proposa desacoblar el preu del GN de les generacions d'energia elèctrica no emissores de CO₂, reduir i harmonitzar la fiscalitat i els càrrecs i limitar les possibilitats de comportaments especulatius de posicions financeres, amb un reglament de normes comercials que obliguin els actors a operar a la UE.
"Caldrà molta empenta, molt europeisme, per tal que la nova comissió Von der Leyen superi la inèrcia i la burocràcia, i se centri a actuar més que en regular."
La proposta de pla contempla entre altres algunes oportunitats que a parer meu voldria
ressaltar:
1. Accelerar la descarbonització d'una manera rendible, aprofitant totes les solucions disponibles mitjançant un enfocament tecnològic neutral. Aquest enfocament hauria d'incloure energies renovables, nuclear, hidrogen, captació, utilització i emmagatzematge de bioenergia i carboni, i haurien de comptar amb el suport d'una mobilització massiva de recursos públics i finançament privat amb igualat de condicions dels sectors.
2. Des d'una perspectiva europea, l'augment ràpid de la instal·lació d'interconnexions hauria de ser el focus. Es recomana, en primer lloc, establir un "28è règim", és a dir, un marc legal especial fora dels 27 nacionals diferents marcs – per a les interconnexions considerades (IPCEI). Projectes Importants d'Interès Comú Europeu. Proposa que el pròxim marc financer plurianual reforci l'instrument de la UE. dedicat al finançament d'interconnexions com el mecanisme per connectar Europa.
3. Canviar la governança necessària per a una autèntica unió de l'energia perquè les decisions i les funcions de mercat de rellevància transfronterera es prenguin de manera centralitzada.
4. Focalitzar en tecnologies innovadores com les bateries, evitant dispersió de recursos.
5. Destinar una quota més gran dels ingressos per comerç d'emissions a les (EII), empreses intensives en energia, amb recursos destinats a innovar actius i processos i millorar les habilitats necessàries per a la descarbonització.
L'informe de Mario Draghi és un repte en una UE on fins ara ha predominat les raons d'estat en les decisions, amb un pressupost que malgrat que el seu volum, aquest representa un molt petita part de la despesa pública d'Europa, amb una societat que li costa acceptar els canvis. No voldria ser pessimista, però caldrà molta empenta, molt europeisme, per tal que la nova comissió Von der Leyen que començarà el seu mandat abans de l'1 de desembre d'enguany superi la inèrcia i la burocràcia, i se centri a actuar més que en regular.
Finalment, voldria reproduir la diagnosi de la malaltia de la UE que Mario Draghi resumeix en el missatge que inclou en la darrera pàgina de la carta que acompanya els documents on afirma textualment que hem d'abandonar la il·lusió que només la procrastinació(*) pot preservar el consens. De fet, la procrastinació només ha produït un creixement més lent i, certament, no ha aconseguit més consens. Hem arribat al punt en què, sense acció, haurem de comprometre el nostre benestar, el nostre entorn o la nostra llibertat. El missatge és clar "ens hem de posar les piles" i no es pot esperar a acontentar a tothom. Les amenaces són moltes, però com recull l'informe també les oportunitats. Esperem que la nova comissió agafi el repte amb aquest esperit.
---
(*) Procrastinaci, s'usa en llenguatge especialitzat, dins de l'àmbit de ciències de la salut, per anomenar la
tendència patològica a diferir o a remetre o posposar una acció per mes endavant. Aquest terme
no està recollit al DIEC.
