La crisi sanitària amb motiu del COVID-19 ha alterat radicalment les nostres vides personals i professionals durant aquest darrer any, i ho seguirà fent segurament encara durant uns mesos més.
L’inici va ser sobtat i imprevisible, sense donar-nos temps per preparar-nos com haguéssim desitjat. Els esdeveniments es van precipitar a una velocitat difícil de gestionar, i com a societat hi vam haver de respondre amb decisions preses dia a dia, i hora a hora. Amb el temps que ha passat hem guanyat una mica de distància i perspectiva per poder recollir alguns dels primers aprenentatges de l’experiència viscuda, malgrat que encara és aviat per valorar-ne tots els impactes socials, ambientals i econòmics.
Un dels aspectes que hem pogut identificar més clarament en tot aquest període és la constatació, novament, de la nostra capacitat d’adaptació. Hem canviat i adaptat molts dels nostres hàbits personals: confinar-nos domiciliàriament amb caràcter estricte durant dos mesos, restringir els nostres contactes personals, deixar de gaudir de moltes activitats quotidianes, limitar la mobilitat geogràfica... Però també hem vist alterats i modificats molts dels nostres hàbits en l’àmbit laboral: hem fet transicions meteòriques a la modalitat del teletreball, hem topat definitivament i inexorablement amb el concepte digitalització (del qual tant havíem sentit a parlar i tan poc havíem sabut desplegar), hem après a gestionar els nostres equips a distància... Sens dubte, una altra de les lliçons apreses al respecte és que el teletreball no requereix tant de tecnologia com d’actitud.
I en qüestió d’actitud, val la pena destacar la que ens han demostrat les persones i organitzacions que han fet i fan possible la prestació de serveis essencials, tant en l’àmbit públic com en el privat.
Em centraré especialment en els serveis essencials de l’àmbit públic. Serveis que moltes vegades ens havien pogut passar desapercebuts, però que en una situació com la que estem vivint han adquirit una dimensió molt rellevant per a la ciutadania: salut, educació, seguretat, emergències, atenció a la gent gran, transport públic, subministrament d’aigua, gestió de residus, etc.
Crec que un dels denominadors comuns en tots ells, i de les persones que els fan possibles, té a veure amb el sentit del propòsit; amb aquest esperit transcendent relacionat amb el perquè fem les coses, i en la qüestió que ens ocupa hi identifico clarament la vocació de servei públic i de retorn a la ciutadania i a la comunitat. En un moment de sotragada com el que estem vivint, tenir clar el nostre propòsit és important per mirar endavant i encarar el futur amb optimisme. I des del sector públic cal que aportem el nostre gra de sorra i contribuïm, juntament amb la resta de sectors, a la reactivació social, ambiental i econòmica del país.
I tornant als aprenentatges i a l’actitud... Crec que és un bon moment per aprofitar aquesta situació i tot allò que n’hem après com un punt d’inflexió per reflexionar i replantejar alguns (o molts) dels nostres hàbits, i enfocar aquesta recuperació en clau sostenible; en àmbits com la mobilitat, la generació d’energies renovables, l’ús eficient dels recursos, o la transició cap a un model d’economia circular. En definitiva, respondre a un dels reptes més importants que tenim en endavant com a societat com és la situació d’emergència climàtica, i fer-ho amb una actitud valenta i decidida.
