La productivitat és el Sant Grial que la majoria de les empreses busquen actualment, almenys amb el mateix entusiasme que ho va fer Indiana Jones en la seva darrera croada. I ho fan, principalment, motivades pels canvis sorgits en els darrers temps, COVID-19 mitjançant. Moltes d’elles abanderen les noves tendències a l’hora de treballar i d’organitzar-se, ja sigui en forma d’smartworking, oficina híbrida o teletreball. Però tot això són quimeres si no es demostra que qualsevol d’aquestes fórmules porta associat l’increment de la desitjada productivitat.
Aquesta preocupació, i a la vegada ocupació efectiva, ha estat cavall de batalla del món empresarial, en general, i industrial, en particular. En el transcurs de l’últim segle es van viure grans canvis en els models productius i en els mètodes de fabricació. La gestió mecanicista Fordista (Productivitat 1.0) va viure el sorpasso, després de la Segona Guerra Mundial, per part del Toyotisme o Lean Manufacturing (Productivitat 2.0). Un punt d’inflexió que, de forma paral·lela, es va tornar a donar a les darreries del segle XX amb un segon gran salt disruptiu: va aparèixer aleshores un nou marc de pensament, l’Agilisme (Productivitat 3.0) i unes metodologies de treball inèdites, concretament en el món de la informàtica, que van tornar a revolucionar les bases de la gestió.
Ara, immersos de ple en el segle XXI, podem afirmar que la gestió del temps, la més clàssica, té ja els dies comptats. Aquesta perspectiva es va desenvolupar en un entorn simple, estable i cert. El viratge a un entorn complicat primer i complex més tard ha portat a les empreses a treballar menys per tasques i activitats individuals i més per processos i/o projectes en equip. La complexitat manifesta cristal·litzada en discontinuïtat, dinamisme, risc i incertesa, ens indica amb una claredat meridiana que allò que va servir, ara ja no serveix.
En aquest ordre de qüestions, podem circumscriure la productivitat individual o la gestió del temps més clàssica i tradicional en aquella que ha pretès produir/fer més, i fins i tot, invertir recursos, en aquest cas, temps, en pro d’un objectiu més quantitatiu que qualitatiu. D’aquí es deriven eines per a la planificació, la priorització i la programació del temps tot seguint les veus referencials d’Stephen Covey, David Allen, Brian Tracy, entre altres. Una gestió indubtablement necessària encara que totalment insuficient ja que la victòria privada, sense la pública, ens condueix a una derrota encoberta. I ho és més important, encara, quan s’evidencia clarament que el futur, o és col·lectiu, o no serà. L’empresa ja no viu de ‘solo players’ sinó que demanda cada vegada més un nivell adequat d’interdependència per a poder interactuar amb els altres, ja siguin proveïdors, clients, col.laboradors...
La productivitat òptima per a les organitzacions, bàsicament troba les seves bases en dues metodologies complementàries, i que alhora són dues cares de la mateixa moneda, Lean i Agile. Ambdues fórmules de praxis col·lectiva, de treball en equip, en la que es prima produir/fer menys o, en qualsevol cas, només allò que aporta valor, exhorta a ajustar de manera eficient els recursos (temps) i a maximitzar la satisfacció dels clients a favor d’una efectivitat total. Es desenvolupen ad-hoc metodologies i eines com Kanban, Scrum, OKRs… avalades per ideòlegs brillants com James Womack, Daniel Jones, Jeff Sutherland, David Anderson, entre d’altres. Lean encaixa millor per a qualsevol tasca on primi l’efectivitat, mentre que, d’altra banda, Agile ho fa de la mateixa manera on l’adaptabilitat és la clau. De la suma de tots dos s’aconsegueix enfortir la feina, estandarditzant processos per aconseguir uniformitat en els resultats, i a la vegada, customitzar els projectes, i les seves entregues associades, per a una adaptació millor a la demanda del client. En un dels grans clàssics de la literatura ‘L’art de la guerra’, de Sun Tzu, se cita: “procura que la teva solidesa sigui compacta com la del bosc i la teva rapidesa com la del vent”. Segurament no existeix una millor síntesi del que representa aquesta unió Lean-Agile, que també en aquest cas, fa la força.
Malgrat les distincions fetes, la productivitat 3.0 s’ha de veure com una proposta integrada i holística per a la nova gestió del temps i d’un nou temps. Una suma d’aportacions i d’aproximacions desenvolupades, i millorades, al llarg de la història que conflueixen ara posant el focus en les qüestions claus i rellevants per a la consecució de l’alt rendiment:
- Augmentar l’efectivitat assignant millor i de manera més dinàmica els recursos, i enfocant la feina segons les prioritats definides
- Incrementar la velocitat escurçant els cicles de producció (o de feina) i reduint els temps de reacció i la presa de decisions
- Millorar la qualitat minimitzant els errors en els entregables i maximitzant l’experiència i la satisfacció per i amb el client
- Impulsar el compromís incrementant la satisfacció del treballador i generant consciència d’equip
Tornant al cinema i concretament a la pel·lícula citada al principi d’aquest article, el pare d’Indiana Jones, protagonitzat per Sean Connery, postil·la en la mateixa que “la cerca del Grial no és pas arqueologia, sinó la lluita contra el mal”. I és d’aquesta manera, como ens hauríem d’aproximar al concepte de productivitat, no com una matèria per a l’estudi i l’anàlisi del passat sinó com una invitació a superar la mala gestió del temps desenvolupant marcs de treball que siguin útils per a aconseguir el rendiment de professionals i organitzacions en el present com també en el futur més immediat.
