En aquest article tractem l’enllaç químic dels àtoms en la formació de les estructures moleculars. Actualment hi ha diferents formes d’enllaç: covalent, iònic, metàl·lic, etc. Però totes tenen en comú el significatiu moviment dels electrons involucrats en l’associació. En una molècula es reuneixen els components dels àtoms com ara els nucleons, els electrons, sense oblidar la gran quantitat de partícules de llum que anomenem microfotons. La particularitat d’aquesta associació consisteix en el fet que diversos protons que es repel·leixen fortament entre si, com també diversos electrons associats al sistema que també es repel·leixen fortament entre si, aconsegueixen unir-se sense contacte.
L’associació s’aconsegueix gràcies al moviment dels electrons que descriuen òrbites newtonianes polipolars al voltant dels pols protònics. En tot moment s’exerceixen les clàssiques forces de Van der Waals passant cíclicament per posicions enllaçants i antienllaçants i determinant unes posicions i dimensions d’equilibri dinàmic. A la figura 1 es mostra l’enllaç cinemàtic en l’hidrogen molecular, el més simple on es troben dos protons amb dos electrons. El parell d’electrons comparteixen defasats un espín que anomenem PEF (pulsació elèctrica fonamental). El parell d’electrons pateixen una enorme topada a la zona enllaçant central que es correspon amb la posició del parell d’electrons de Lewis (Gilbert Lewis 1875-1946). Quan els electrons voregen els pols dinàmics de composició més complexa en les zones antienllaçants, aquests electrons pateixen girs (canvi de pla i direcció espacial de la trajectòria newtoniana) governats per la pròpia estructura interna del pol dinàmic més pròxim. Aquests girs donen lloc a possibles encadenaments seqüencials i relleus dels electrons en les seves funcions dinàmiques.
La majoria dels enllaços comparteixen dos electrons i dimensionalment són idèntics al més elemental. Però en una mateixa òrbita poden concórrer més d’un parell d’electrons (dobles, triples, etc., enllaços), i en aquests casos les dimensions i el temps es regeixen per les lleis de Kepler.
En biologia, actualment es reconeix que l’ADN (àcid desoxiribonucleic) que es troba als nuclis de les cèl·lules dels éssers vius és una singular molècula que pot tenir milions de nuclis atòmics. En aquest context, ens interessa la qüestió del mecanisme d’enllaç encadenat de l’enorme quantitat dels nuclis dinàmics del genoma. És sorprenent comprovar que l’estructura només és estable amb l’aplicació de la forma newtoniana de la dinàmica coulombiana que es materialitza amb el simple enllaç atòmic cinemàtic dels àtoms.
Aquesta hipòtesi que s’advoca és totalment oposada i incompatible amb la teoria vigent dels orbitals probabilístics d’Edwin Schrödinger (1887-1961). La teoria dels orbitals probabilístics no és correcta i hauria de ser apartada, segons entenem, dels coneixements vigents.
______________________________________________
[[{"type":"media","view_mode":"media_large","fid":"94","attributes":{"alt":"","class":"media-image","style":"height: 70px; width: 100px;","title":"","typeof":"foaf:Image"}}]]
Francisco-Javier Mora Mas, Doctor enginyer industrial, Escola de Barcelona 1950. Enginyer industrial col·legiat núm. 781.
