La majoria de les empreses manifesten que els costa molt trobar candidats adients per als llocs de treball. La teoria diu que la solució és ampliar la diversitat a l'empresa; la pràctica és més difícil.
Una amiga em va demanar que li donés un cop de mà a una jove a qui mentoritzava. La primera ullada del currículum em va sorprendre: una enginyera informàtica, amb experiència rellevant i bones referències. Les empreses se l'haurien d'estar disputant, com va acabar demanant-me ajuda? Però ah: era una refugiada iraniana. Li vaig recomanar portals d'oportunitats de feina que funcionen amb perfils anònims: d'aquesta manera, podria avançar en els processos de selecció en base únicament a l'experiència.
Una jove que conec ha acabat la carrera d'enginyeria mecànica. Malgrat l'expedient acadèmic impecable, una bona cultura general, idiomes... jo estava preocupada que no se li obrissin oportunitats professionals, perquè al mateix temps que la carrera, ha fet el trànsit de gènere.
Per què, en el primer cas, estava convençuda que la refugiada trobaria feina amb facilitat, i en el segon cas no? Crec que és perquè he treballat amb persones d'orígens molt diversos, però mai amb cap persona trans. Quan hi ha una persona immigrant al meu equip, o quan m'ha tocat a mi ser l'estrangera, m'he relacionat amb els companys segons l'activitat professional, tocant el tema de l'origen, la cultura o la necessitat de marxar només puntualment, quan el moment o el context ho justificaven. M'ha molestat que algunes persones només volguessin parlar del meu origen quan coincidíem al cafè: m'he sentit estereotipada, aïllada.
"La societat accepta una mena de gent, però no una altra"
Com reaccionaria, jo, si hi hagués una persona trans al meu equip? Com que aspiro a comportar-me de manera tolerant, miraria d'aplicar el que va funcionar amb mi: m'esforçaria per deixar de banda el gènere, intentaria relacionar-me partint de les activitats professionals, o en els moments de distensió tocant els mateixos temes que amb qualsevol altre. Estaria atenta quan fos ella que volgués parlar de gènere, però preferiria que no ho fes gaire sovint, per no distorsionar la dinàmica de l'equip. En tot cas, com que no m'hi he trobat mai, m'imposa.
Així, la meva experiència distorsiona la mena de diversitat que accepto sense qüestionar-la. Pronostico que la societat accepta una mena de gent, però no una altra. I, si he de prendre una decisió sobre el meu equip, imagino resistències en alguns casos, tot i que no tinc cap informació sobre les preferències dels altres. Pensar que hi haurà resistències li treu valor a la persona que les podria provocar. I així, amb molt bona intenció, perpetuo la discriminació.
Un antic cap em va dir que les empreses són com equips de cursa on tots els participants van lligats entre ells: arribaran a la meta a la velocitat del més lent. En l'esforç per la diversitat a l'empresa, aquesta màxima es compleix. Fins i tot si l'equip directiu o de recursos humans fa un esforç per integrar representants de minories, són el conjunt de companys de feina, i la cultura informal de l'empresa, els que determinaran si el clima és realment acollidor, o com a mínim tolerable, per una persona diferent. Gràcies a les dues persones que citava a l'inici, he qüestionat la meva capacitat d'acollir les múltiples expressions de la diversitat. Espero que la meva reflexió provoqui la vostra.
