La transició energètica implica canvis als països que dominen les cadenes de subministrament i això, en definitiva, sacseja la geopolítica energètica. A la importància de disposar de recursos combustibles, el control logístic de les cadenes de subministrament s’ha vist cada vegada més important. Però aquest o és l’únic canvi que s’ha produït els darrers anys: la transició energètica s’han convertit en transició extractiva perquè les noves energies netes requereixen matèries crítiques escasses. D’aquests canvis, que condicionen els equilibris polítics i econòmics de caràcter mundial, n’ha parlat Mariano Marzo en la jornada que obre el cicle Geoestratègia i Transició Energètica, en una conferència que ha volgut recollir les claus de la situació actual. Marzo ha posat sobre la taula la superposició de Geopolítiques que provocaran un cert desordre i el fet que la transició energètica no disminuirà la inseguretat ni els conflictes geopolítics. Des de Fulls d’Enginyeria, en recollim les vuit idees més importants per entendre què està passant:
1. Augment de la demanda
El consum energètic no ha parat de créixer des de 1950 i a 2025 el carbó, el petroli i el gas copaven el 81% del tot aquest consum. “On és la transició energètica”, planteja Marzo, que situa l’augment de la demandada, sobretot, a les economies emergents i en desenvolupament, tot i que els països industrialitzats mantenen la seva participació.
2. Quatre pilars del món modern
“Us imagineu un món sense ciment, acer, plàstic o amoníac?” pregunta el catedràtic que considera que aquests quatre materials són “els pilars del món modern”: representen el 25% de les emissions i la seva fabricació no es pot substituir perquè l’electrificació no és possible en els seus processos.
3. La cadena
No només cal control de recursos per tenir un paper rellevant en la geopolítica i l’estratègia. El control dels fluxos són tant o més important que la quantitat de petroli o gas que pot tenir un estat. “Venezuela té molt recurs, però què pot fer si no el pot treure?” diu Marzo. Per això, dibuixa “la cadena” que fa arribar el producte al consumidor des del jaciment. “El petroli cru no serveix per a res si no tens aquesta cadena”, insisteix Marzo. “Algú s’ha parat a pensar què representa el gest mecànic d’omplir el dipòsit d’un cotxe?”, ha apuntat l’expert.
4. Menys capacitat de refinament
Europa viu una crisi de subministrament de dièsel i querosè. “Potser no som tan potents com ens crèiem”, planteja Mariano Marzo, “s’ha donat la tempesta perfecta: dèficit estructural de dièsel i querosè d’aviació”. Europa utilitza el 74% del dièsel per al transport terrestre i el 98% del querosè s’usa per a l’aviació i, per tant, té impacte en els països turístics. Es dona, segons Marzo, un fet paradoxal: Europa ha reemplaçat els subministraments per no tenir dependència del gas rus, però això ha generat “una trampa geopolítica”, ja que s’ha creat una nova dependència dels productes refinats a l’Orient Mitjà que ha patit la crisi de l’estret d’Ormuz.
5. El “coll d’ampolla” de Bab el–Mandeb
El 66% del querosè, el 58% del dièsel i el 17% del cru passa pel “coll d’ampolla” de Ban el Mandeb, una ruta que suposa una vulnerabilitat logística “terrible” als països que en depenen. Obligar als vaixells a fer la volta pel cap de Bona Esperança dificulta i encareix el subministrament a Europa des de la principal font de reemplaçament d’uns combustibles que són vitals.
6. Cru incompatible
No tots els crus són iguals i moltes refineries europees no poden compensar la falta de dièsel perquè la composició química del cru disponible ha canviat. Un cru més lleuger pot produir una proporció menor de dièsel. No totes les refineries estan preparades per treure del petroli el que la seva composició no permet, explica Marzo per justificar la crisi de dièsesl i querosé que ha patit Europa.
7. Dels hidrocarburs als minerals crítics
La transició energètica que han liderat les economies més desenvolupades requereixen plaques solars i aerogeneradors que, a la vegada, requereixen materials crítics vitals per la bona marxa d’aquestes economies. “Un país amb sol i vent no pot ser una potència energètica”, assegura Marzo per deixar clara la dependència d’aquests materials. L’escassedat geològica i les decisions comercials són les bases de la nova geopolítica que obre un “cicle simbiòtic” entre energia i extracció minera. “Cap de les dues cadenes pot existir, escalar o operar sense la producció contínua de l’altra”, conclou el catedràtic. Es calcula que per assolir els objectius climàtics previstos pel 2040, la demanda global de minerals per tecnologies energètiques netes s’hauria de multiplicar entre 4 i 6 la del 2020.
8. L’hegemonia de la Xina
L’objectiu estratègic del gegant asiàtic és ser una superpotència en la manufactura d’alta tecnologia. Amb el control de les cadenes de valor tecnològiques ho està aconseguint alhora que es produeix un risc crític de concentració de mercat: La Xina té matèries primeres estratègiques, materials crítics, terres rares i produeix components d’alta tecnologia, bateries avançades, semiconductors i productes finals. Això li dona seguretat energètica i la possibilitat de fer una transició gradual. La seva prioritat és assegurar el subministrament mentre avancen les alternatives.
