El 31 de juliol passat, la CNMC va publicar al BOE la resolució sobre permisos d'accés flexible a la xarxa elèctrica. Entra en vigor l'1 de setembre de 2026. Per a molts projectes d'electrificació bloquejats per falta de capacitat ferma, és una bona notícia. Però cal llegir la lletra petita.
El problema que vol resoldre
La resolució de la CNMC dona resposta a dos problemes diferenciats que fins ara no tenien solució regulatòria a Espanya.
1. Donar connexió a la demanda, encara que sigui amb condicions
Qualsevol empresa que hagi intentat connectar una nova instal·lació a la xarxa en els darrers anys coneix el problema: si al nus de connexió no hi ha capacitat ferma disponible, el projecte queda paralitzat, potser indefinidament. La demanda creix de manera accelerada —vehicles elèctrics, bombes de calor, centres de dades, parcs de bateries, nous processos industrials— i la xarxa de distribució no ha crescut al mateix ritme. Els accessos flexibles permeten desbloquejar aquests projectes: la instal·lació es connecta i pot operar la majoria de les hores, a canvi d’acceptar reduccions o desconnexions puntuals quan la xarxa està sota pressió.
2. Aprofitar tota la capacitat de la xarxa, incloent les hores en què no està completament ocupada
El segon problema és menys visible però igualment important. Molts nusos que aparentment estan «saturats» ho estan només durant unes poques hores al dia: les puntes del matí i del vespre, o els moments d’indisponibilitat d’algun element de la xarxa. La resta del temps, la capacitat existeix però no s’aprofita perquè el marc regulador només coneixia l’accés ferm. Els accessos flexibles permeten usar aquesta capacitat ociosa de manera ordenada, maximitzant l’ús de les infraestructures existents sense necessitat de noves inversions. És una solució que altres països ja tenien i que Espanya fins ara no havia regulat.
Les quatre modalitats, resumides
El tipus 0 és el més senzill: la instal·lació només pot consumir la seva potència flexible en unes franges horàries fixes predefinides (de 0:00 h a 7:59 h i d'11 h a 17:59 h en el patró inicial). No hi ha instruccions en temps real; la gestió la fa un sistema local de la mateixa instal·lació. És especialment adequat per a emmagatzematge i demandes amb flexibilitat horària.
El tipus 1 funciona com un accés ferm en condicions normals de xarxa, però el distribuïdor pot desconnectar la instal·lació de forma remota quan cau un element crític (situació N-1). La desconnexió és binària —tot o res— però poc freqüent; s'estima que no supera el 10% de les hores anuals. Requereix connexió per posició dedicada en subestació.
El tipus 2 va un pas més lluny: el distribuïdor pot enviar instruccions per reduir el consum parcialment o totalment, de manera programada o en temps real. Els temps de resposta exigits són inferiors a 30 minuts per a actuacions preventives i inferiors a 3 minuts per a les correctives. Requereix telemesura i comunicació permanent amb el gestor de xarxa. Per a instal·lacions superiors a 1 MW.
El tipus 3 és l'equivalent per a grans consumidors connectats directament a la xarxa de transport (també superior a 1 MW). En aquest cas, és l'operador del sistema qui gestiona les reduccions i la instal·lació ha d'estar integrada en el sistema de reducció automàtica de potència.
Les reduccions i desconnexions que el gestor ordeni en el marc d'un permís flexible no tindran la consideració d'interrupcions del servei i no generaran dret a indemnització. És fonamental incorporar aquest risc en l'anàlisi econòmica del projecte.
Què cal valorar abans de sol·licitar-ho
L'accés flexible no és una connexió de segona categoria, però tampoc és equivalent a un accés ferm. Qui opti per aquesta via ha de respondre a unes preguntes bàsiques: quantes hores pot reduir el seu consum sense impacte en l'activitat? Quins processos pot desplaçar? Quin cost operatiu té una reducció imprevista?
Per a instal·lacions d'emmagatzematge, la resposta és generalment favorable: una bateria és, per definició, l'actiu més flexible que existeix. La resolució ho reconeix i tracta les sol·licituds d'accés de la demanda d'emmagatzematge directament com a flexibles, amb condicions tècniques simplificades. Per a processos industrials continus o activitats que no admetin interrupcions, la valoració ha de ser molt més acurada.
Els accessos flexibles no haurien de veure's com una solució d'emergència per als projectes que no troben capacitat ferma, sinó com una peça dins d'una estratègia energètica més àmplia: gestió de la demanda, emmagatzematge, eficiència i monitoratge. La pregunta que cal fer-se ja no és únicament «hi ha capacitat per connectar-me?», sinó «quanta flexibilitat puc aportar i quin valor té per al meu projecte?». Quan la resposta és sòlida, la flexibilitat deixa de ser una restricció i es converteix en un avantatge competitiu.
Font: Resolució de 31 de juliol de 2026 de la CNMC (BOE núm. 196, d'11 d'agost de 2026). En vigor des de l'1 de setembre de 2026.
