Plans d’autoprotecció i COVID-19

Ara fa un any que conviuen pandèmia i plans d'autoprotecció (PAU). Potser és un bon moment per fer balanç d'aquesta cohabitació que, ja ho podem dir, ha tingut més influència en la implantació i el manteniment tècnic d'aquests plans, que no pas a nivell operatiu: pensem que els PAU estan, sobretot, enfocats a la gestió de riscos col·lectius aguts i localitzats, a molt curt termini. Tot i així, de la mateixa manera que després de l'agost del 2017 vam haver de reflexionar sobre els riscos d'origen terrorista, aquest any titulars i tècnics competents hem hagut d'aprendre a conviure amb les "malalties transmissibles emergents d'alt risc potencial".

Des d'un punt de vista operatiu, fa un any alguns plans d'autoprotecció es van activar inicialment en Preemergència, per la disminució d'efectius amb el confinament inicial, i per la situació de risc no habitual, però a la llarga tot s'ha desactivat, passant a ser una situació més, o una altra manera de treballar. De fet, legalment, pel que fa a normativa específica, protecció civil només ha demanat que els PAUs d'interès per a la protecció civil autonòmica han d'adjuntar com annex el protocol preventiu anti covid19, com a requisit, però sense que sigui motiu d'informe o de no homologació.

A la pràctica, els efectes de la pandèmia sobre els PAU han estat diversos, i no tots negatius. A la part positiva: edificis preparats per acollir milers de persones (edificis d'oficines, centres comercials...), amb les restriccions i el teletreball amb prou feines n'acullen algunes centenes cada dia. Per tant, menys usuaris, menys vulnerabilitat: en cas d'emergència, menys afectats. I a més, condicions de seguretat sobredimensionades: vies d'evacuació per evacuar milers de persones, només n'haurien d'absorbir centenars... Què pot anar malament? I en paral·lel, menys usuaris vol dir menys activitat, i en lògica conseqüència, menys risc.

A la part negativa: el teletreball i la implantació de torns fan que es redueixi dràsticament el nombre d'actuants realment presents i operatius de tots els contemplats als organigrames de l'emergència, és a dir, menys usuaris a protegir però menys recursos humans per fer-ho: per detectar el perill, per avisar, per evacuar, per confinar (o “reconfinar”)... En alguns casos ha calgut comprovar si les cadenes de suplència previstes permetien cobrir totes les situacions, o reassignar responsabilitats segons els nous torns establerts.

També s'ha complicat la implantació: la formació i els simulacres s'han hagut de repensar, quan no s'han suspès directament. Les sessions formatives, de tota la vida majoritàriament presencials, han passat a ser per videoconferència, o en grups reduïts amb mascareta i distàncies de seguretat, i tot això amb una matèria ja poc atractiva “per se”.

Però el més sorprenent ha estat el camí que han pres els simulacres. Per causa de la pandèmia, s'han descartat els simulacres tradicionals, operatius, amb un munt de gent atapeïda a les vies d'evacuació, mig barrejada amb un munt d'actuants interns i externs. La moda a la tardor 2020 han estat els simulacres de despatx, aquells que molts menystenien. I a sobre, amb diversos actuants, sinó tots, connectats des de casa seva per Teams, Zoom, Meets, etc. I heus ací que, contra pronòstic, en comptes de quedar-se en un exercici per complir l'expedient i sobreviure aquest any pandèmic, aquests simulacres a distància s'han revelat com una magnífica eina per entrenar la presa de decisions, discutir entre tots les diferents estratègies possibles, i millorar i fixar criteris i protocols, que és l'objectiu principal de la implantació. I no passa res si no hi ha minutatge i presa de temps: l'objectiu mai no ha estat arribar el primer al punt de reunió! El que cal és arribar-hi sans i estalvis... com al final de la pandèmia,  un cop tots vacunats...