Segons els càlculs previstos, el món digital tindrà 17 zettabytes de dades durant l'any 2017. Sense cap mena de dubte, una quantitat gegant de dades. Si creix la quantitat d’informació, també ho fa la demanda d’espai per emmagatzemar-ho.
Un grup de científics de la Universitat de Washington, en col·laboració amb la companyia Microsoft, han creat l’estructura d’un sistema d’emmagatzematge basat en l’ADN.
El procediment (gràcies al qual han estat capaços d'emmagatzemar i llegir fotografies sense perdre informació) converteix les dades binàries en bases nitrogenades (que anomenem 'lletres'). Posteriorment, aquestes lletres s'organitzen en una seqüència d'ADN sintètic. Si deixem els glòbuls vermells a un costat, cada cèl·lula del cos humà té una seqüència de 3.200 milions de lletres de longitud. Això són, si ho poséssim en línia recta, dos metres d'ADN.
La idea no és nova. L’any 2012, un equip de la Facultat de Medicina de Harvard va ser capaç de codificar un llibre de 53.000 paraules i 11 imatges en ADN. L'any passat, investigadors francesos van aconseguir codificar informació digital en ADN sintètic. La novetat és que per primera vegada tenim una mica més que tècniques desconnectades: l'estructura de tot un sistema d'emmagatzematge basat en ADN.
Encara és d’hora per parlar d'alguna cosa com un disc dur d'ADN però ens trobem en un procés sòlid. Aquest sistema no només pot reduir exponencialment l'espai necessari per contenir informació, sinó que a més és un sistema molt estable, compacte i resistent.
TEXT: REDACCIÓ // FOTOGRAFIA: IMATGE D’ARXIU
