“El gran repte de l’enginyeria és desenvolupar noves tecnologies, però també fer-les madurar ràpidament”

Text: Francesc Soler

Marta Margarit és enginyera industrial per l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Barcelona, ??màster en Administració d’Empreses per ESADE i Executive MBA per la Universitat de Chicago. Professionalment, va iniciar-se a Accenture, on es va especialitzar en indústries de procés (ciment, metall, química i petroli). En el sector petrolífer, ha treballat a l’Argentina en companyies locals i internacionals. Des de 2008, és secretària general de l’Associació Espanyola del Gas (SEDIGAS) i, a finals de l’any passat, va entrar a la Junta de Govern dels EIC de la mà del degà Josep Canós, en qualitat de vicesecretària.

Hem de tenir present que, fins ara, les transicions energètiques anaven de la mà del progrés tecnològic. Però, curiosament, aquesta en la qual estem immersos ha vingut de la mà de la política. L’origen és eminentment governamental, ja que l’impulsen els països quan acorden emprendre una política energètica més respectuosa amb el planeta. El problema és que la tecnologia no està preparada per a aquest desafiament tan gran i, ens agradi o no, sense tecnologia no hi ha transició possible.

Fa uns mesos, a la ponència que vostè va presentar a la reunió anual de SEDIGAS (Making the energy transition happen!), defensava la construcció d’una energia més segura, assequible i sostenible amb el gas. Per què és la millor alternativa?

El gas té el recorregut assegurat ateses les prestacions de baixes emissions, tant a nivell de CO2 com de qualitat de l’aire.  D’altra banda, la indústria, el transport marítim i de llarg recorregut, el repartiment a les ciutats, etc. són aplicacions que avui dia no tenen substitut.

Descarbonitzar el transport també és factible amb el gas?

Totalment. Ara ja comptem amb la tecnologia per fer-ho possible i les flotes d’autobusos de Barcelona, Palma, València o Madrid, entre d’altres, l’estan incorporant amb èxit. Tan sols canviant les flotes captives de combustible tradicional per gas natural en aquells vehicles urbans que fan molts quilòmetres com els taxis o els vehicles de transport de mercaderies i comercials, no només aconseguiríem rebaixar les emissions notablement, sinó que milloraríem la qualitat de l’aire de les ciutats. Això cal fer-ho ja perquè el respirem cada dia i no ho podem fiar a unes tecnologies que encara no tenim prou madures. En la reducció del CO2, per contra, hem de treballar en un horitzó més llarg, de vint o trenta anys. Per tant, en bona part, dependrà de tecnologies futures.

Quin paper hi han de jugar els enginyers i les enginyeres en aquesta transició?

Sens dubte, l’enginyer industrial està preparat per acompanyar aquest procés de canvis en àmbits tan importants com l’energètic, l’industrial o el relacionat, per exemple, amb la robòtica. En aquest sentit, el Col·legi ha de tenir vocació de lideratge i marcar el camí a seguir.

“Veig el gas com a part indispensable del mix energètic del futur perquè hi ha aplicacions per a les quals avui dia no hi ha una alternativa viable”.

Des del punt de vista de l’enginyeria, quins són els principals reptes que caldrà afrontar en els pròxims anys?

El gran repte de l’enginyeria és, per descomptat, desenvolupar noves tecnologies, però també fer-les madurar ràpidament. Com hem vist amb les renovables, quan una tecnologia irromp és molt cara i cal tot un procés fins a fer-la eficient. Doncs bé, l’enginyer industrial no només ha de focalitzar els esforços a crear noves solucions tecnològiques, sinó que ha de treballar també per fer viables les que s’han desenvolupat en els últims anys. 

Des de fa uns mesos, compatibilitza el càrrec a SEDIGAS amb la vicesecretaria a la Junta de Govern del Col·legi. Què la va portar a implicar-s’hi?

Quan el degà Josep Canós em va proposar que m’incorporés a la seva candidatura, em va presentar un projecte molt atractiu que té, entre els eixos principals, la voluntat, per una banda, de tornar a la societat tot allò que ens ha donat durant les nostres carreres professionals i, per altra banda, il·lusionar els nous professionals, fer-los veure que, gràcies a una professió amb una gran tradició com la nostra, tenen per davant un futur ple d’oportunitats.

Quines experiències l’han marcat més com a enginyera des que es va decidir per aquests estudis?

Podria identificar tres moments clau per a mi. En primer lloc, la incorporació al mercat de treball. A tots ens ha passat que, malgrat que hàgim acabat la carrera, quan entres al món professional, tens la sensació que encara et queda tot per aprendre. En segon lloc, la meva etapa a l’Argentina i el fet d’acostumar-se a treballar en una altra cultura i amb persones de diferents procedències. I, en tercer lloc, quan vaig deixar Accenture per emprendre un camí professional en solitari perquè vaig adonar-me que tenia una trajectòria que em permetia fer moltes coses sola. 

“Només introduint el gas a aquells vehicles urbans que fan molts quilòmetres aconseguiríem rebaixar les emissions notablement i milloraríem la qualitat de l’aire de les ciutats”.

En els darrers mesos, s’ha instal·lat amb força a la societat el debat sobre la situació de la dona en el mercat laboral. Al seu camp, existeix també la bretxa de gènere?

És una realitat encara molt generalitzada i, en el camp de l’enginyeria, més accentuada que en d’altres. Tot i això, les dones a poc a poc anem accedint a llocs de responsabilitat com, per exemple, la junta del Col·legi o a SEDIGAS, on quatre dels divuit membres som dones. Com a dona, m’agradaria treballar per deixar a les meves filles un món en què tot els sigui més senzill i tinguin realment la llibertat d’escollir fins on volen arribar.