Vivim una autèntica transformació històrica, tecnològica i científica i fins i tot antropològica que, a banda dels canvis que comporten, té impacte en la gestió del patrimoni científic i industrial que fins ara han ocupat els museus dedicats a aquest àmbit. En pocs anys, els objectes susceptibles de ser guardats són molts més, es fan obsolets més ràpidament i necessiten tecnologies que es fan obsoletes amb menys temps. Així ho ha explicat Jaume Perarnau, director del Musen Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya (MNACTEC) en una jornada a Enginyers Industrials de Catalunya que ha servit per exposar el futur d’aquests equipaments de conservació de patrimoni industrial.
“A dia d’avui ens trobem amb una multitud d’objectes i anem a les palpentes”, reconeix Perarnau, “mirant de fer documents que et diguin què fer”. En aquest sentit, el director recorda que fins ara, els museus que es dedicaven a la conservació del patrimoni industrial tenien molt clar què entrava i què no i, en aquest sentit, el canvi de model social actual ho està transformant i la gestió d’aquests fons és un gran repte de futur pel qual no hi ha una solució clara.
El director del MNACTEC considera que el patrimoni industrial és el que més canvis pot fer a la concepció de museu i de patrimoni cultural perquè permet provar iniciatives que fins ara no s’han dut a terme. Celebra que s’estigui redefinint la Llei de Patrimoni català per incorporar nous conceptes i nous factors. Així, per exemple, Perarnau explica que s’ha de tenir en compte factors com la unicitat i la singularitat, que fan que un objecte tingui més valor o menys, el de la funcionalitat, que condiciona la necessitat d’aplicar-hi tecnologia per fer-lo funcionar o no, o el factor de la sostenibilitat, la possibilitat de conservar-lo al seu espai d’origen o de tractar patrimoni que es considera un residu, un fet que es dona actualment.
Amb la mirada posada al 2040, Perarnau situa el moment actual com a “ple d’oportunitats” i confia en poder ser prou capaços d’adaptar-nos, avançar-nos, innovar i prou propositius per reivindicar aquest patrimoni industrial contemporani com “el més social”. Perarnau recorda que el patrimoni industrial és l’únic que coexisteix amb la mateixa societat de la que en reflecteix els trets i la cultura. En canvi de model social i la transformació que es dona actualment, diu Perarnau, obliga als museus creats per conservar i difondre la ciència i la tècnica a través del patrimoni a repensar el seu rol. “El patrimoni ha de ser cada vegada més físic i humanista i de compromís amb la societat”, diu el director del MNACTEC, “sinó seguirà sent elitista o selecte per només una part”.
