Anar a treballar a l'estranger no és bufar i fer ampolles. Al trasllat, se li ha de sumar les dificultats de l'idioma – si n'hi ha- , l'adaptació a l'empresa i a la seva cultura i la integració a la societat d'acollida. Fer-ho acompanyat, sempre és més fàcil. I aquest és, en part, l'objectiu de del Catalan Engineers Worldwide (CEW). No tothom ho necessita però sovint hi ha casos – i sobretot països- on val la pena saber que pots comptar amb el suport d'algú que t'entén, ha passat pel mateix i sap quines portes picar .Totes aquestes situacions posen en valor la xarxa d'enginyers catalans a l'estranger que es teixeix del CEW.
L'enginyer Raül Guerra es va traslladar al Japó fa tres anys. Venia de Hong Kong on treballava a ACCIÓ i va agafar un nou repte professional a l'Agència Catalana de Turisme. Amb el seu trasllat va aprofitar per fer un grup d'enginyers catalans i activar-los per poder donar resposta a les possibles necessitats que anessin arribant al país. I així va ser com va conèixer Pablo Nauffal, que tenia contacte amb Enginyers Industrials de Catalunya. A diferència de molts dels catalans que arriben al Japó, expatriats per les empreses on treballen, en Pablo es va traslladar sense tenir feina. En Raül i ell van trobar-se per poder-li acabar de donar ajuda que pogués necessitar.
En Pablo treballava al sector arquitectònic a Espanya però ''volia canviar d'aires'' i va aconseguir un visat de 'working holiday' pel Japó. Així doncs, va deixar la feina, va estudiar japonès i a través, també, d'un contacte, va aconseguir una feina en una companyia japonesa que necessitaven una visió ''més estrangera''. Al principi, explica, li va anar bé però reconeix que el ''management japonès'' és molt ''especial'' i volia buscar nous reptes. Podia estar content d'haver trobat feina des del mateix Japó però era conscient que no responia pròpiament als seus interessos. El contacte amb en Raül li va anar bé per això per ajudar-lo a situar.
En paral·lel, en Jaume Villa també es va traslladar al Japó, en el seu cas, però, com expatriat de Veolia i per muntar i dirigir la línia d'energia de la companyia, una empresa amb 9.000 treballadors al Japó i una facturació de 600 milions d'euros cada any. En una entrevista als Fulls d'Enginyeria, en Jaume explica que es va trobar un departament d'energia per crear, amb 100 persones a les plantes de les quals cap parlava anglès. Per això, havia de demanar sempre intèrprets i va veure que per impulsar un departament des de zero, necessitava poder comptar amb algú amb qui s'hi pogués comunicar.
Van coincidir amb en Raül, que el va ajudar ''en el seu aterratge'' i li va donar sobretot consells de logística. En una de les trobades, en Jaume li va comentar que necessitava contractar algú perquè els canals de l'empresa no li agradaven. En Raül va pensar en el Pablo, que parlava japonès i també francès i semblava tenir interès per l'energia i els va posar en contacte. En Pablo es va presentar al procés de selecció i el va superar. Ara ja fa un any que treballen junts.
Una cultura diferent
Per Guerra, la cultura de feina al Japó és molt diferent que la catalana. La feina forma una part ''molt important'' de la vida de la gent i tothom passa moltes hores a l'oficina. ''La gent no té cultura de gaudir del temps personal'', lamenta, ''si es posen malalts, agafen vacances''. Per això creu que l'actitud cap als treballadors és molt ''paternalista'' amb molta més protecció cap a l'empleat i posa d'exemple, que amb la pandèmia, les empreses no han fet fora ningú.
Però justament per aquesta diferència cultural, en Raül no recomana traslladar-s'hi si no es té feina, ja que sense i sense parlar japonès és pràcticament impossible. ''Venir amb feina és l'opció més fàcil i confortable'', resumeix.
Després d'haver superat el primer any al Japó i resolt tots els inconvenients que li va portar la COVID, en Jaume fa una bona valoració de la seva estada al país. ''Impressiona, és una illa però el nivell d'industrialització és brutal, les fàbriques són enormes'', diu, ''així entens perquè Japó és la tercera o la quarta potència mundial''. Creu que s'ha de tenir ''molta paciència'' perquè la manera d'afrontar les coses són diferents però també ho veu ''interessant'' per poder ''emmotllar-se'' a la seva manera de fer negocis.
En Jaume ha tingut la sort que l'empresa s'ha fet càrrec de moltes de les qüestions logístiques, una situació diferent al Pablo. Però tot i haver-se hagut de fer ell mateix totes les gestions burocràtiques sense suport, en Pablo també fa un molt bon balanç. ''Després del primer mes de COVID, el país ens va donar 1.000 euros a cadascun'', explica admirat. Reconeixen que és un país on s'hi viu bé i té una societat responsable que, per exemple, en pandèmia, compleix totes les recomanacions d'un govern que no pot obligar ni prohibir.
El CEW al Japó
Actualment, la delegació del CEW al Japó són deu enginyers, però en tenen més de 100 d'identificats. La majoria han vingut enviats per l'empresa o es dediquen a la recerca i porten força temps establerts al país. En Raül admet que no hi ha prou temps per dedicar-li el necessari i que les distàncies a una ciutat com Tòquio són llargues. La feina i la família acaben omplint tot el temps, fins i tot de caps de setmana i per tant, trobar-se amb algú, és complicat. Però no tira la tovallola i va fent contactes perquè creu que ''les petites coses marquen la diferència'' i per això, tot i que el resultat del cost-benefici del CEW no hi és, defensa que la xarxa té un valor ''intangible'' que costa més de veure però que cada individu trobarà com treure'n profit. ''Tenir una xarxa de contactes amb la particularitat de ser enginyers pot ser positiu, la gent ho ha de creure'', diu.
I així ho veu en Jaume, que reconeix que quan vas a viure fora ''et sents molt sol''. ''Tenir xarxa és important, per trobar gent que t'entengui'', afegeix. Per això creu que xarxes com el CEW, que donen l'oportunitat de trobar-se amb altres enginyers i entendre's, són molt positives''.
