Maria Martínez va néixer a un poble de la província de Lleó fa 55 anys. Ben d’hora, quan només tenia cinc anys, la seva família va decidir venir cap a la ciutat comtal. Es va llicenciar en Enginyeria Química a la Universitat de Barcelona. Actualment, i des de 1999, té plaça de titular d'Universitat a l’ETSEIB de la UPC.
“Jo no pensava en ser professora”, així comença l’entrevista que hem mantingut amb Maria Martínez. Va acabar els seus estudis i va tenir l’oportunitat de fer la tesi en el departament d’Enginyeria Química de l’ETSEIB. Va sentir una gran passió pel món universitari i els seus estímuls, va realitzar el doctorat i es va guanyar la seva oportunitat.
És una docent diferent, molt implicada en l’àmbit humà i mental. Tothom que ha visitat les extenses aules d’universitat sap que la majoria de professors desconeixen els noms dels seus alumnes. Ella trenca amb aquest mite: “Quan em dirigeixo a ells de manera personalitzada els sorprèn i els fa gràcia”. Martínez valora el futur laboral i les relacions que s’estableixen en aquest àmbit. Per aquest motiu, a principis d’any realitza una enquesta de personalitat per tal de formar grups de treball equilibrats.
Qüestionada per quin problema mundial actual es podria solucionar amb enginyeria, no té cap mena de dubte: el medi ambient. Segons Martínez, cal proposar solucions per reutilitzar i minimitzar els residus industrials, per generar menor quantitat de contaminació i, sobretot, per utilitzar energies més sostenibles. Afegeix que l’enginyeria també pot solucionar la pobresa tecnològica i científica dels països en vies de desenvolupament.
Ara que seu a la taula del professorat, veu l’actitud que tenia com a alumne com una heretgia. “Moltes coses no les entenia, però no preguntava dubtes ni anava a consultes. L’únic que demanava era que em donessin temps suficient per prendre apunts”, afirma amb tó de renec la docent de Química de l’ETSEIB. En el seu àmbit laboral és totalment diferent respecte el seu passat acadèmic: “Faig classes actives on l’alumne és el protagonista i no un simple espectador que escriu en el seu foli”. Maria Martínez vol que la vegin com algú que els ajuda si ho necessiten i no pas com qui els penalitza si s’equivoquen. “Que no puguin escapar sense aprendre”, aquest és un dels seus lemes, que promou que sorgeixin dubtes i que aprenguin la teoria amb la resolució de problemes pràctics. Els plans d’estudis i els alumnes no escapen del fenomen de l’evolució: “Els estudis cada vegada són més generalistes i cerquen una major especialització en els màsters que ofereixen les universitats, mentre que els alumnes són menys independents però segueixen sent molt intel·ligents i exigents”.
TEXT: PABLO MONFORT // FOTOGRAFIA: ISABEL MARQUÈS
