La Leticia Bueno, l’Íngrid Lara, el Gerard Meya, la Noelia Plaza, l’Eric Sánchez i la Laura Sánchez són estudiants de 1r de Batxillerat de l’Institut de Terrassa i des de principi de curs que treballen amb Hermes, el seu projecte de nanosatèl·lit per participar a la CanSat, la competició escolar que organitza l’ESA per tal que els nois i noies s’introdueixin en el món de l’enginyeria aeroespacial.
Tal com explica el professor de tecnologia i coordinador del projecte Jordi Escofet, es tracta de construir un dispositiu electrònic de la mida d’una llauna que es llança a 1.000 metres amb l’ajuda d’un coet amb l’objectiu de recollir dades durant el seu descens. Aquesta primera recollida de dades és el que s’anomena missió primària i és comuna entre tots els participants al CanSat. Durant aquest descens, els sensors que han incorporat els estudiants podran calcular la temperatura de l’aire, la humitat i la pressió atmosfèrica. Les dades es transmetran a través de senyal de ràdio a una estació a terra i s’emmagatzemaran a una placa Arduino a través d’una targeta SD. El projecte, però, té una missió secundària que, en el cas de l’equip Hermes, és estudiar la vegetació de la zona a través de les fotografies que es poden prendre per detectar l’estat de salut d’aquestes plantes, un anàlisi que podran fer gràcies als leds que s’instal·len a la base del CanSat.
És, doncs, un projecte científic que combina totes les STEM ja que es treballen disciplines com l’aerodinàmica o la mecànica però també la biologia. Escofet creu que pels nois i noies és un projecte llarg i que és la primera vegada que afronten una feina d’aquestes característiques però que els permet iniciar-se en un tipus de plantejament “molt diferent” del que han fet fins al moment i que, a més a més, és “molt complet”. En aquest sentit, i malgrat que el centre els financi la iniciativa, els joves aprenen també a buscar recursos per poder fer front a tot el que necessiten. “Al començament és dur perquè ho veuen molt lluny i no hi estan acostumats”, diu Escofet, “no acaba de sortir el prova-error”. En canvi, després de nou mesos de feina, el seu tutor ha vist el canvi. “Ara van solts i treballen amb rapidesa”, admet.
De Catalunya a Granada i de Granada a Bologna
Fa una mica més d’un mes que l’equip Hermes va resultar guanyador a la final de la fase catalana a Òdena. Aquesta classificació els va permetre competir a la fase nacional, a Granada, contra equips de les diferents comunitats autònomes. També van guanyar i ara, el següent pas, és la final internacional a Bologna, Itàlia, entre el 20 i el 25 de juny vinents. Per això ja estan preparant tot el material que han anat treballant en anglès i aprofiten els darrers dies per millorar alguns dels aspectes del dispositiu, com ara incorporar-hi un brunzidor per poder-lo buscar i localitzar després del descens.
En aquest cas, a diferència de les dues finals superades, la competició dura quatre dies, cosa que els permetrà viure-ho de manera “més relaxada”, tal i com explica Escofet que admet, també “una part de sort” en tot el procés. L’experiència fins ara, és molt positiva i per l’equip, diu Escofet, és com una carrera de cinc hores en les quals es fa el llançament i la presentació.
L’experiència del CanSat
Escofet treballa des de fa set anys per acostar el CanSat al centre on treballa. Des d’en fa cinc, ho fa al costat d’una altra professora, Isabel Iriberri, amb qui fan l’acompanyament de l’equip des de setembre. Són, tots dos, professors de tecnologia i valoren que en l’equip d’enguany guanyin les noies. Escofet explica que no havien arribat mai a ser la meitat d’equip femení i que aquest 4-2 a l’Hermes és tot un triomf perquè a banda de ser insòlit per nombre també ho ha estat per rols. “Normalment les noies agafaven el rol de les xarxes socials i en aquest equip les qui munten i desmunten són elles”, diu Escofet.
