“Hi ha un gran interès pels mètodes numèrics que donen una resposta molt més fidedigna de la realitat”

 

El CIMNE té projectes en tres o quatre àrees. Una està relacionada amb mètodes que permeten estudiar l’efecte de corrents d’aigua extraordinaris sobre les construccions, com són els tsunamis o les inundacions. L’objectiu és analitzar com afecten aquests corrents a edifi cis, ponts o ports. Fa cinc anys que hi treballem i hem desenvolupat un software bastant avançat en aquest camp. Un altre grup de projectes es refereix a processos de fabricació de la indústria de la conformació. En particular destacaria tres aplicacions. Una, l’estampació de xapa, sector en què tenim un software comercialitzat per una spin-off nostra. Hi ha un altre software per al sector de la foneria, que s’acaba de vendre a la multinacional americana Altair. La tercera aplicació és un software per a la impressió 3D i que estem millorant amb la col·laboració d’Eurecat.

A més, hi ha altres aplicacions en altres àmbits, com el transport aeri. En aquest cas és un software per calcular la resistència a l’aire dels avions i la minimització del soroll. En el sector marítim també hem desenvolupat un software per a l’optimització de la forma del vaixell ràpid i, sobretot, de plataformes en el mar off shore i d’aerogeneradors.

 

És un projecte finançat per la Unió Europea amb un import de 2,5 milions d’euros. Persegueix el desenvolupament de mètodes de càlcul que tinguin en compte els corrents extraordinaris d’aigua, accions per a les quals no hi ha mètodes convencionals i que normalment no es tenen en compte quan es dissenyen o projecten les estructures dels ports. Aquestes corrents es caracteritzen pel fet que no només hi flueix l’aigua, sinó que arrosseguen altres

objectes, troncs, roques, cotxes, etc. Tenen l’efecte d’incrementar la devastació quan xoquen contra un pont o un edifici. La innovació d’aquest projecte rau en la modelització de forma matemàtica, amb la solució dels mètodes numèrics, d’aquest tipus de partícules i el seu efecte sobre les construccions. El projecte acaba en pocs mesos i ja hem presentat els resultats en dues ocasions al Japó.

 

Tradicionalment, els mètodes de càlcul han estat vinculats a la predicció dels comportaments de les estructures en sentit ampli. Tot el que impliqui elaborar projectes amb elements resistents en, per exemple, edificis, cotxes, avions o ponts suposa quantificar com es comportarà aquesta estructura. Després s’ha generalitzat cap a l’estudi de la dinàmica de fluids (aerodinàmica) i a problemes on convergeixen els fluids i les estructures, és a dir, a tots els processos de fabricació. Per exemple, a la foneria. Per tant, els mètodes de càlcul tenen un paper per desenvolupar en tots els problemes que afectin la vida de l’ésser humà on s’hagi de saber amb precisió el resultat. Aquests mètodes contesten a la pregunta “Què passaria si...?” sense la necessitat de fer un prototip a escala real. Fem, doncs, prototips virtuals. 

 

Crec que hi ha un gran interès per la precisió, és a dir, pels mètodes numèrics que ens donin una resposta molt més fidedigna de la realitat. En l’optimització de les peces i en l’intent d’obtenir materials més eficients s’afina molt més pel que fa al pes, el cost, l’energia i el temps. Per exemple, si calculem un pes amb un marge d’error 1:1.000 tindrem l’objecte que volem. En enginyeria mecànica o civil parlem de centímetres o metres, però si parlem de l’estudi de les cèl·lules o del genoma exigim la mateixa precisió a aquestes escales. I això és un repte per a les properes generacions.

 

El BIM ens permet reproduir la realitat, gairebé, d’una manera fidedigna. A vegades, inclús, hi ha massa precisió en la geometria perquè amb el BIM puc obtenir la representació d’una habitació amb absolutament tots els detalls. I molts d’ells són innecessaris per al càlcul si, per posar un cas, vull calcular la resistència i només m’interessen els elements resistents. Per tant, el BIM esdevé un luxe per als calculistes perquè ens permet tenir una gran quantitat d’informació i una altíssima precisió en les dades. La feina està a discriminar les dades necessàries. De fet, no hi ha ordinador al món que pugui calcular els trilions d’incògnites que se n’obtenen ni, òbviament, visualitzar tantíssimes dades. 

 

La impressió 3D és una tècnica que s’està utilitzant per imprimir objectes, encara, singulars. Als EUA s’aplica en el que s’anomena la iniciativa del genoma dels materials. És a dir, projectar un nou material que sigui una combinació de sis o set materials existents, se’ls barreja i s’imprimeix. És el primer pas cap a la invenció de nous materials que tinguin propietats conductores, de pes i, en conseqüència, per crear nous productes.

 

No són processos fàcils. Requereixen una interfície activa entre el món del coneixement i el món del mercat. Una frase afirma que investigar és transformar les idees en coneixement i innovar és aplicar coneixement en el mercat. I això requereix una interfície composta, com a mínim, per dos elements. La transferència de tecnologia es dóna quan es troben aquests elements, reconeixen la dificultat del procés i estan disposades a córrer un risc. A vegades l’empresa ve a la universitat perquè vol que li resolguem un problema, però poques vegades ve dient que, junts, tindrem aquest impacte en tres anys en el mercat. Això succeeix cada vegada més, però poc. A vegades per manca de paciència, són processos lents, i a vegades per manca d’interlocutors adients. I, malgrat tenir clar què es vol fer, tres anys és molt de temps perquè el món avança molt ràpid. Pots tenir èxit en el 100%, però arribes tard. El que sí és necessari és una confiança mútua, el finançament i tenir sort. Crec que hi ha poca professionalització en la transferència de tecnologia. És a dir, poques empreses tenen un equip que decideix proposar-se llençar en tres anys un producte al mercat. Ho fan algunes, però són les menys. Les més, van al mercat a veure el que existeix i amb això intenten millorar la seva posició en el mercat. Més que transferència de tecnologia, és adquisició de tecnologia. Poques vegades els centres de recerca tenen l’empenta suficient per arribar a tenir la tecnologia a punt.

 

La universitat fa el seu paper de ser la incubadora d’una idea en una fase inicial fins que es produeix, primer, una validació que la idea és bona. Però, després, aquest prototip s’ha de transformar en un producte comercial i requereix inversió. La universitat no té recursos per invertir. Els centres de recerca com el CIMNE potser poden invertir, però són necessaris dos anys més de temps.