La recerca en enginyeria biomèdica juga un paper clau per transformar els tractaments mèdics i millorar la qualitat de vida de les persones. Recentment, la investigadora Míriam Febrer ha estat reconeguda amb una Beca Leonardo de la Fundació BBVA, un premi que no només avala la seva trajectòria, sinó que també dona impuls a un projecte pioner en l’àmbit de la rehabilitació de lesions medul·lars. Vinculada al BIOMEC LAB del Centre de Recerca en Enginyeria Biomèdica (CREB) de la UPC, enginyera de formació i apassionada per la biomecànica, Febrer lidera una iniciativa que combina tecnologia i ciència oberta, en col·laboració amb l’Institut Guttmann, per desenvolupar eines computacionals que permetin personalitzar els tractaments de rehabilitació. En aquesta entrevista, ens explica com va néixer el projecte, quins són els seus objectius i quina visió té del futur de l’enginyeria biomèdica aplicada a la salut.
En primer lloc, enhorabona per la Beca Leonardo. Què ha significat per a tu aquest reconeixement de la Fundació BBVA?
Rebre aquesta beca ha estat un pas molt important en la meva carrera. És el primer projecte que lidero com a investigadora principal, i això ha representat un èxit significatiu a nivell professional. A nivell personal, m’ha donat ànims i seguretat per continuar treballant en allò que crec, perquè confirma que la feina que faig i les idees que proposo tenen sentit i són valorades dins del camp. És una motivació afegida que em reforça en el meu compromís amb la recerca.
Ens pots explicar una mica en què consisteix el projecte de rehabilitació i quins objectius teniu?
El projecte té com a finalitat desenvolupar una eina computacional que ajudi els professionals sanitaris a planificar millor els tractaments de rehabilitació per a persones amb lesions medul·lars. És un projecte pilot, una primera exploració per identificar possibilitats reals i establir una base sòlida que permeti, en el futur, impulsar una iniciativa més àmplia en col·laboració amb equips del sector sanitari.
Volem recollir dades objectives de cinc pacients en quatre moments diferents del seu procés de rehabilitació per observar com evoluciona la seva funcionalitat i qualitat de la marxa. A més, compararem aquestes dades amb les valoracions clíniques dels metges per entendre si les nostres mesures aporten informació nova o complementària.
També desenvoluparem models computacionals que posarem a disposició de la comunitat científica i, finalment, personalitzarem aquests models per a cada pacient, simulant la seva marxa al llarg del procés de recuperació. Això ens permetrà validar eines de simulació que fins ara no s’han pogut aplicar a casos reals de persones amb lesió medul·lar.
Per a vosaltres, quina és la importància de personalitzar aquests tractaments?
L’objectiu principal és millorar l’efectivitat dels tractaments. Sabem que, de mitjana, la rehabilitació funciona bé i que molts centres especialitzats fan una gran feina. Però també és cert que hi ha casos en què el tractament no dona els resultats esperats.
Amb aquesta eina, volem entendre millor per què alguns pacients no responen tan bé i quines alternatives es podrien haver plantejat per millorar el seu progrés. Aquesta informació ens permetrà, en el futur, planificar de manera més ajustada i eficaç els tractaments per a nous pacients, adaptant-los millor a les necessitats de cadascun.
Amb quins tipus de dispositius treballeu actualment? Com es recullen les dades dels moviments dels pacients?
Utilitzem tres tipus principals de sensors. Els primers són sensors inercials, acceleròmetres, giroscopis i magnetòmetres, que mesuren l’acceleració lineal i angular. En col·loquem 17 en diferents parts del cos, fixats amb cintes i velcros. També fem servir sensors d’electromiografia, que mesuren l’activitat muscular mitjançant elèctrodes enganxats a la pell amb adhesius especials; n’apliquem vuit a cada cama.
Finalment, utilitzem sensors de pressió en forma de plantilles que es col·loquen dins les sabates per registrar la força de contacte del peu amb el terra. Disposem, a més, de versions adaptades per a bastons, crosses i caminadors, que ens permeten mesurar la interacció entre les mans dels pacients i aquests dispositius d’assistència.
A nivell més personal, com has arribat a participar en aquest projecte? Quin ha estat el teu camí fins aquí?
La meva formació de base és en enginyeria industrial, que vaig cursar a l’ETSEIB. Cap al final de la carrera vaig començar a interessar-me per l’enginyeria biomèdica, que començava a fer-se més visible al meu entorn. Vaig decidir aprofundir-hi cursant un màster específic, amb la intenció de descobrir quina branca m’interessava més dins d’aquest camp tan ampli.
Va ser així com vaig descobrir la biomecànica, una disciplina que em va apassionar i que em va portar a fer la tesi doctoral. A partir d’aquí, he anat encadenant projectes i col·laboracions que m’han dut fins al projecte actual.
Col·laboreu amb l’Institut Guttmann, un centre de referència en neurorehabilitació. Com es concreta aquesta sinergia i quin paper hi juga en el projecte?
El paper dels professionals de l’Institut Guttmann és clau. Em van assessorar en la preparació de la proposta del projecte, i hem mantingut diverses reunions per definir el protocol de les sessions d’enregistrament de dades. Estaran presents en totes les sessions, faran seguiment del projecte i dels resultats. Des del primer moment s’han mostrat molt interessats i disposats a col·laborar.
En concret, treballo amb un metge, dos fisioterapeutes i dos enginyers del centre. La seva experiència clínica ens aporta una visió fonamental per assegurar que el projecte tingui aplicabilitat real.
El projecte aposta per la ciència oberta, amb dades i models compartits internacionalment. Per què és important aquest enfocament en l’àmbit de la recerca en salut?
És important reconèixer la contribució de cada científic, però no podem oblidar el propòsit principal de la nostra recerca: millorar la vida de les persones. Ho resumeix molt bé la dita: “Sol vas més ràpid, acompanyat vas més lluny”.
En aquest projecte, per exemple, utilitzarem codi desenvolupat a la Universitat KU Leuven, a Bèlgica, on jo també hi he col·laborat. I m’il·lusiona poder compartir els nostres propis desenvolupaments amb la comunitat científica internacional, integrant-los dins d’aquest repositori de codi obert. Compartir coneixement ens fa més eficients i ens permet avançar més ràpid.
Des de l’ETSEIB i la UPC es destaca sovint el compromís amb la recerca aplicada. Com valores el suport institucional que has rebut per impulsar aquesta iniciativa?
No diria que ha estat un suport directe, sinó més aviat un espai d’inspiració. En els últims cursos de la carrera vaig tenir professors que compartien a classe la seva recerca, i alguns treballaven en temes aplicats a la salut. Això em va obrir els ulls.
El meu projecte de final de carrera el vaig fer en un grup de recerca, en col·laboració amb un traumatòleg de Barcelona. I des que vaig començar la tesi doctoral al grup BIOMEC —actualment integrat a l’Institut de Recerca i Innovació en Salut (IRIS)— la majoria dels projectes en què he treballat han estat en col·laboració amb hospitals, metges i fisioterapeutes. Aquest entorn m’ha ajudat a créixer com a investigadora.
Creus que la recerca en enginyeria biomèdica té un paper creixent en el futur del sistema sanitari? Cap a on ens dirigim?
És difícil dir cap a on ens dirigim en general, perquè l’enginyeria biomèdica és un camp molt ampli, com també ho és la medicina. El que sí que és evident és que cada cop treballem millor plegats: enginyers i professionals sanitaris.
Estem aprenent a parlar el mateix llenguatge. No té sentit que els metges tinguin bones idees o necessitats i no puguin desenvolupar-les, o que els enginyers creïn solucions que no responen a cap necessitat real. Els equips multidisciplinaris són cada cop més habituals en instituts de recerca i hospitals, i crec que aquest és el camí que hem de seguir.
Finalment, quin consell donaries a les joves investigadores i enginyeres que volen enfocar la seva carrera cap a projectes amb impacte social i científic com el teu?
Els diria que, si tenen la il·lusió de contribuir a millorar la salut i la vida de les persones, i senten que tenen els talents per fer-ho, que siguin valentes, que tinguin paciència i que no es rendeixin. L’esforç val la pena.
Potser no serà la via més ben recompensada econòmicament, però sí una de les més gratificants. Treballar en projectes que tenen sentit, que aporten valor real, pot donar sentit no només a la feina, sinó a la vida sencera.
