Se li atribueix a Albert Einstein la frase 'Bogeria és fer el mateix una vegada i una altra esperant obtenir resultats diferents' però no hi ha cap constància escrita que sigui d’ell. Si m’haguessin dit que és de Churchill, Pla o qualsevol d’aquests homenots de paraula sàvia també m’ho hauria cregut. Amb la transició energètica, a Catalunya sabem on som: a la cua d’Europa i del món desenvolupat. També sabem on volem arribar gràcies a la PROENCAT, un exercici de finals del 2019 que va ser finalment aprovat l’any 2023. Parafrasejant Einstein, la pregunta que ens hem de fer és: si seguim com ara, arribarem a l’objectiu?
En seu dels enginyers no s’hi valen creences i profecies, sinó dades i projeccions. Centrem-nos en els grans protagonistes de la transició: la fotovoltaica, l’eòlica, l’emmagatzematge i la bioenergia en forma de biogàs.
Pel que fa a fotovoltaica l’autoconsum progressa a ritme d’objectiu. En canvi, els projectes a terra, amb els que disposen d’accés a la xarxa i no han estat objecte d’informe desfavorable, la generació elèctrica factible frega els 3 GW dels prop de 4,5 GW que ens caldria l’any 2030 segons la PROENCAT. Si afegim els projectes de fins a 5 MW que es poden anar fent i les possibles hibridacions amb els pocs projectes eòlics, trigant tres anys llargs des del moment en què es constitueix un aval per començar el procés fins al moment en què es fa el primer kWh, el 2030 podríem arribar a tenir 3,8 GW en operació, encara a un 15% de l’objectiu necessari.
L’energia eòlica ho té netament pitjor per arribar a l’objectiu. D’una part, pels projectes en terra amb els accessos a la xarxa concedits i no perduts per incompliment de terminis actualment podem aspirar a tenir 2 GW escassos dels 5,2 GW de l’objectiu el 2030. I per l’eòlica marina, portada a una hibernació pel temor a la pressió de les plataformes no és objectiu creure que en aquestes condicions es posin en servei l'1 GW esperat. Tot plegat, ni tan sols un 32% de l'objectiu.
Per l’emmagatzematge hidràulic, dels nous 2 GW esperats, avui no hi ha en tràmit ni un sol kW nou. Si li afegim les competències creuades de les moltes administracions que hi intervenen fa difícil preveure que al ritme actual ni tan sols en puguem tenir cap projecte en servei.
Finalment, pel que fa a la bioenergia, per complir amb l’objectiu del 2030, caldria generar 3 TWh de biometà. Sense un procediment específic que l’empari, no sabem abordar les necessàries campes de biomassa, aconseguir que els biofertilitzants deixin de ser un residu i foragitin els fertilitzants fòssils o que calguin processos urbanístics eterns. Al ritme actual difícilment se superaran, si continuem fent com ara, els 1,5 TWh.
"La clau serà resoldre els molts colls d’ampolla que tenallen el pas ferm cap a la necessària transició energètica."
Amb tot, anar-hi anant com avui, només aconseguirem materialitzar el 53% del que ens queda per fer d’aquí al 2030, en termes d’energia. Tot plegat, seria col·lectivament vergonyant quedar a mig camí de les nostres obligacions. No cal ser Albert Einstein per entendre que la solució és fer una inflexió en el nostre capteniment i començar a actuar de manera diferent. La clau serà resoldre els molts colls d’ampolla que tenallen el pas ferm cap a la necessària transició energètica.
Un dels més evidents, la falta de voluntat de concedir accés a les xarxes. Cal alliberar nusos amb capacitat declarada, calcular les capacitats de les xarxes amb dades reals i no pas estimades d'acord amb uns escenaris tipus irreals i manifestament impossibles i licitar a tot estirar el 2025 els projectes d’eòlica marina i emmagatzematge hidràulic.
L’altre, més cridaner que representatiu, és la forta oposició de determinats grups que enarboren la representativitat del “territori” malgrat que la darrera enquesta del CEO de finals de 2023 ho desmenteix. En aquest punt podem afirmar que la participació local no contribueix en res a la millora de l'acceptació social dels projectes d'energies renovables, com titulava l’article 9 bis introduït pel Decret Llei 24/2021 al Decret llei 16/2019. Si més no en l’acceptació d’aquestes plataformes. Hem de dialogar? I tant, hem de debatre racionalment? És la nostra obligació. Però al final, parlat i debatut cal decidir. Cal fugir de l’objectiu de fer content a tothom i decidir en funció de l’objectiu final assumint que no tothom n’estarà content.
I finalment, que cada projecte d’energia renovable es vegi sotmès a l’escrutini dels molts vectors que l’analitzen, no és cap problema, sinó una qüestió lògica. El que sí que és un problema és que cadascun tingui postures maximalistes ignorant la resta i no hi hagi la veu d’una única administració que els arrengleri envers un objectiu comú i en simplifiqui el tràmit.
Totes aquestes mesures tenen un patró comú: totes elles depenen que el govern prengui la decisió de fer un pas endavant i començar a canviar les inèrcies que fins ara no ens han portat al camí de complir amb el clima i els conciutadans europeus. Si ho volem, som a temps.
