La societat mundial, a començaments del segle XXI, s’enfronta a grans reptes provinents de múltiples àmbits: el canvi climàtic, provocat per l’acció humana al llarg dels darrers segles; els canvis tecnològics accelerats, especialment en el camp digital; els desequilibris socials derivats d’un creixement econòmic exponencial que ha generat profundes diferències de renda; i els moviments demogràfics, conseqüència d’una distribució desigual de la riquesa a escala global. Tots aquests reptes no han aparegut de manera sobtada, sinó que s’han anat gestant al llarg de dècades, influenciant-se mútuament i accentuant-se progressivament fins a confluir en aquest segle XXI, moment en què semblen disposats a esclatar simultàniament.
D’altra banda, les institucions que la humanitat va construir durant el segle passat, fruit de guerres, acords i esperances compartides, mostren clars signes d’esgotament. L’ONU, concebuda per evitar conflictes, s’ha tornat incapaç de fer-ho, ja que les estructures de poder actuals ja no corresponen a les del món sorgit després de la Segona Guerra Mundial. La UNESCO, creada per promoure el desenvolupament cultural i educatiu de les nacions, pateix les mateixes limitacions. L’OMS, que havia de coordinar les polítiques de salut a escala mundial, es veu sovint paralitzada per les discrepàncies entre els seus membres. L’OMC, pensada per facilitar el comerç internacional i impulsar la globalització econòmica, es troba atrapada entre les noves potències emergents i la resistència de les antigues a perdre privilegis. El Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional, destinats a finançar el desenvolupament, també es veuen afectats per aquestes tensions estructurals.
En aquest context, corren vents d’individualisme que contradiuen els principis de solidaritat que van inspirar la creació d’aquestes institucions, dificultant així la seva capacitat per afrontar amb eficàcia els grans reptes abans mencionats.
Però no solament estan estressades les institucions supranacionals sinó també les internes dels estats. El respecte als drets humans i el principi de la separació de Poders polítics, Legislatiu, Executiu i Judicial, propugnada per Montesquieu, i a la qual més tard s’hi afegí la Premsa com a quart poder, han estat considerats progressivament com a indicadors de la qualitat democràtica d’una societat.
La combinació de capitalisme en l’àmbit econòmic i de democràcia i drets humans en el social ha estat, durant la segona meitat del segle XX, la fórmula d’èxit per al progrés i l’estabilitat de moltes nacions. També, però, ha estat la causa del fracàs d’aquelles que no han sabut trobar una hibridació adequada entre aquests elements, com es pot comprovar en nombrosos informes internacionals. Tanmateix, el desenvolupament reeixit de diversos països basats en sistemes polítics més autocràtics, poc respectuosos amb els drets humans i amb economies no totalment sotmeses al capitalisme de mercat, com és el cas de la Xina, fa sospitar que la fórmula occidental, entesa com a panacea del creixement econòmic i de la justícia social, potser no és tan universal com es pensava.
El magnat tecnològic i inversor Peter Thiel, conegut per la seva visió llibertària i per ser un dels primers defensors de les criptomonedes, ja va afirmar: “I no longer believe that freedom and democracy are compatible”. Dit d’una altra manera, considerava que la llibertat havia de ser patrimoni de les elits creadores de riquesa, sense les limitacions que poguessin provenir de l’exercici democràtic col·lectiu. En realitat, no es tracta d’una idea nova. A l’antiga Roma, la llibertat estava reservada a les famílies benestants i la democràcia als membres del Senat, mentre que un càrrec específic, el Tribú de la plebs, s’encarregava de mantenir entretingut el poble amb espectacles al circ o altres espais. Més tard, la monarquia espanyola dels segles XVIII i XIX va perpetuar aquesta lògica amb el seu “pa i toros”, una fórmula de distracció popular que, en l’actualitat, sembla haver-se transformat en un “fast food i smartphones” a escala global.
Tot plegat permet apreciar que bufen vents llibertaris en molts països d’Occident, on es pretén que el poble estigui al servei de les elits, i no a l’inrevés. Sembla, així, que es vol esborrar aquell esperit fundacional del “We the people”, del qual emanaven tots els poders en les constitucions modernes.
Per acabar de completar el panorama de la situació crítica actual, cal afegir-hi un altre component d’importància creixent: el de les organitzacions i empreses privades de caràcter supranacional, no subjectes als poders polítics, ni nacionals ni internacionals. Ja n’hi havia hagut algunes a l’antiguitat, com l’Orde dels Templers que es va constituir com un poder financer transnacional independent de les monarquies europees de l’edat mitjana, organització que, finalment, va acabar malament. Avui existeixen empreses altament deslocalitzades, i amb pressupostos superiors als de molts estats, que ofereixen productes o serveis essencials per a la societat, com Google, Meta o Microsoft, que han consolidat monopolis a escala mundial, amb interessos propis i molt difícils de desplaçar per noves empreses emergents. La tecnologia continua generant noves corporacions que també aspiren al seu propi monopoli, com Starlink en l’àmbit de les comunicacions globals, NVIDIA en el de la computació o OpenAI, entre d’altres, en el camp de la denominada intel·ligència artificial. S’està configurant, així, una constel·lació de monopolis privats amb dinàmiques pròpies i independents dels poders públics, fet que complica encara més l’escenari d’aquesta crisi.
"Com que la societat actual és extraordinàriament complexa la sortida d’aquesta crisi no podrà venir de propostes senzilles o de visions parcials."
Tot plegat dibuixa una crisi sistèmica mundial, ja que afecta a tots, o a una gran part, dels components de la societat. I com que la societat actual és extraordinàriament complexa, no tant pel nombre d’elements que la conformen com per la forta interconnexió entre ells, la sortida d’aquesta crisi no podrà venir de propostes senzilles o de visions parcials, com les que sovint provenen del món de la política.
La història de la humanitat demostra que sempre ha evolucionat cap a una complexitat més elevada en les relacions entre les persones i amb el seu entorn. Des de les comunitats de caçadors i recol·lectors, vinculats essencialment amb la natura, fins a les primeres ciutats d’agricultors, fortament connectats entre ells i també amb la natura, arribant fins a nosaltres, que vivim en un món hiperconnectat, relacionant-nos fins i tot amb persones que mai no hem vist i amb algoritmes que mai no veurem, és a dir, immersos en una nova natura artificial.
"No sabem cap a on ens conduirà la solució futura que ens tregui d’aquesta crisi, però sí que podem afirmar que ens durà cap a un món encara més complex, on la tecnologia i l’enginyeria jugaran un paper central, en especial la relacionada amb intel·ligència artificial."
No ha existit mai un fil conductor en aquesta evolució, ni tampoc un destí final predeterminat. Els canvis evolutius no segueixen principis de justícia ni d’equitat, simplement sobreviuen aquells sistemes que s’adapten millor a l’entorn que els envolta en cada moment. No sabem cap a on ens conduirà la solució futura que ens tregui d’aquesta crisi, però sí que podem afirmar que ens durà cap a un món encara més complex, on la tecnologia i l’enginyeria jugaran un paper central, en especial la relacionada amb intel·ligència artificial.
Aquesta solució arribarà, com sempre ha estat, a través de la innovació, és a dir, mitjançant la recerca de noves maneres de governar les nostres comunitats i de poder conviure amb el nou entorn generat per la tecnologia. Però, naturalment, seguirà el procediment de prova i error que ha fet avançar la humanitat al llarg de la història. Una innovació que provocarà un creixement econòmic sostingut a través de la destrucció creativa de l’antic sistema, tal com han analitzat els premis Nobel d’Economia d’enguany, Philippe Aghion i Peter Howitt. Ells confirmen que la intensitat més gran d’innovació es produeix en mercats on la pressió és intermèdia, entre el monopoli, que castiga la innovació, i la competència perfecta que, en permetre capturar més fàcilment part del benefici esperat per altres competidors, la desincentiva.
Segons aquesta teoria, aplicada al nostre cas, es podria pensar que la solució innovadora tindria més possibilitats d’èxit si sorgeix en entorns caracteritzats per un alt nivell de talent i lideratge tecnològic, però situats dins un sistema social intermedi, és a dir, a mig camí entre l’autoritarisme, que impedeix qualsevol canvi, i una democràcia massa extensa, ja que en incorporar elevats nivells d’opinió i decisió, pot dificultar el seu desenvolupament. La Xina ja es troba relativament a prop d’aquest segment intermedi, mentre que Occident sembla avançar en aquesta direcció.
Caldria esperar, amb optimisme, que la solució innovadora que finalment emergeixi, pugui desenvolupar-se sense grans conflictes al llarg del procés de canvi i que, dins de la seva complexitat, sàpiga integrar més solidaritat econòmica i un respecte més profund per la diversitat social, com a elements essencials per garantir l'estabilitat del conjunt.
