Innovacions a peu de carretera

Els EUA, Mèxic, Suècia i Holanda són països que tenen, al primer cop d’ull, pocs elements en comú. No obstant això, són l’origen de les darreres innovacions en matèria tecnològica que podrien ser implementades en les nostres carreteres i autopistes del futur. 
Fem un petit recorregut per conèixer més detalls d’aquestes propostes.
 
L’inici del nostre recorregut ens porta fins a Missouri, al cor dels Estats Units d’Amèrica, i en concret al tram de la mítica Ruta 66. És previst que una porció d’aquesta autopista aculli un sistema capaç de generar energia gràcies a plaques solars instal·lades sota el paviment. El projecte, anomenat  Solar Roadways, té com a objectiu principal generar electricitat per al seu propi ús i, alhora, per cedir-la a la xarxa elèctrica. La instal·lació d’aquest sistema és prevista per a la fi d’aquest any.
Des d’un punt de vista tècnic, la innovació es basa en una sèrie de panells modulars amb cèl·lules fotovoltaiques inserides a la part inferior del paviment. Aquests panells fotovoltaics es comuniquen entre ells per traslladar l’energia fins a unes bateries, que l’emmagatzemen. L’acumulació energètica permetrà utilitzar part de l’energia per a l’enllumenat viari i per subministrar energia als senyals lluminosos, i l’excedent servirà per proveir d’energia les poblacions properes.
[[{"type":"media","view_mode":"media_large","fid":"799","attributes":{"alt":"","class":"media-image","typeof":"foaf:Image"}}]]
Cal afegir que els panells solars estan recoberts amb uns mòduls de tres centímetres de vidre trempat que fan les funcions de protecció. En cas que el pas continu de cotxes per sobre els faci malbé, els mòduls es poden substituir sense una gran incidència en el trànsit.
A més, els panells inclouen LED que poden generar diversos colors per crear les línies de separació viària o emetre missatges d’alerta.
No obstant això, aquesta no és la primera experiència en el món d’implementació d’un sistema viari solar. La ciutat holandesa de Krommenie va testar l’any 2015 un carril bici solar que genera prou energia per a l’enllumenat d’aquest tram. Després de superar alguns problemes inicials, sembla que la tecnologia és prou madura per instal·lar-la a més ciutats.
 
No ens movem de l’Amèrica del Nord en el nostre recorregut i ens traslladem fins a Mèxic, on l’enginyer civil José Carlos Rubio Ávalos ha estat treballant en els darrers anys per donar una altra utilitat al ciment.
"Si el trobem dispers a tot el món, si el veiem en una infinitat d’edificis, camins, habitatges i ponts, llavors el ciment segurament està exposat a radiacions solars": aquest va ser el raonament de Rubio per crear un ciment fosforescent.
La idea d’aquest plantejament és que el ciment sigui capaç d’absorbir la radiació ultraviolada durant el dia per brillar després a la nit. L’inconvenient principal és que el ciment, barreja de roques i minerals, és un conglomerat opac que no permet que hi passi la llum.
[[{"type":"media","view_mode":"media_large","fid":"798","attributes":{"alt":"","class":"media-image","typeof":"foaf:Image"}}]]
Per solucionar aquest problema, els investigadors han modificat l’estructura microscòpica del ciment pòrtland, la tipologia més utilitzada arreu del món, amb l’objectiu que pugui absorbir els raigs UV. En declaracions a BBC Mundo, Rubio ha explicat que "es tractava de permetre la difusió de radiació de llum a través del sílice ?present al ciment?, que és el mateix material amb què està elaborat el vidre". Així doncs, s’han modificat les propietats òptiques del sílice per fer-lo fosforescent. La intensitat i el color de la fosforescència en el ciment varien d’acord amb la concentració dels additius que permeten el pas de més o menys llum.
L’èxit d’aquests assajos ha dut José Carlos Rubio Ávalos a registrar la patent d’un nou material anomenat polímer fotoluminescent (GPF). El GPF pot ser utilitzat per fabricar materials ceràmics, morters, formigons i compòsits fotoluminescents. L’àmbit d’aplicació del GPF no es redueix a les carreteres, sinó que pot ser implementat en la indústria en general, i és útil principalment en les indústries de senyalització, de trànsit, elèctrica, electromecànica, arquitectònica i de decoració, de la construcció, militar, automotriu, aeronàutica, petroliera, naval, així com d’energies renovables.
No obstant això, el fet que el GPF sigui, ara per ara, quatre vegades més car que un ciment normal fa que Rubio l’hagi concebut per aplicar-lo com una capa de recobriment per a façanes d'edificis o per utilitzar-lo en la senyalització de vies i carreteres.
 
Ara sí, creuem l’oceà per aterrar a Suècia. La proposta sueca s’anomena eHighway i per entendre-la hem d’imaginar un sistema pensat per a la circulació dels camions de càrrega per una autopista elèctrica. No hem d’oblidar que el 15% de les emissions de diòxid de carboni de Suècia corresponen als camions de càrrega. 
Els vehicles pesants s’alimenten de la xarxa d’electricitat gràcies a un sistema de catenària similar al que ja s’utilitza en les vies de tren o el tramvia. En aquest cas, l’eHighway s’acaba d’inaugurar en un tram de dos quilòmetres de l’autopista E16, al nord d’Estocolm. L’empresa que hi ha al darrere d’aquest projecte és Siemens i l’enginyer en cap del seu Departament de Mobilitat, Roland Edel, afirma que “l’eHighway és dues vegades més eficient que els motors convencionals de combustió interna. La nostra innovació consisteix a alimentar els camions amb l’energia que ve de les línies elèctriques”. El sistema té una eficiència del 80% i, a més, cada vegada que el conductor frena alimenta la xarxa elèctrica amb l’energia cinètica que s’allibera.
[[{"type":"media","view_mode":"media_large","fid":"797","attributes":{"alt":"","class":"media-image","typeof":"foaf:Image"}}]]
Aquesta proposta preveu, a diferència dels autobusos elèctrics, que els camions puguin desconnectar-se de la xarxa quan vulguin per avançar un altre camió, emprant el motor dièsel a una velocitat màxima de 90 km/h, gràcies als sensors que activen el mecanisme articulat que porten a la part superior del vehicle.
Aquest any, Siemens es farà càrrec d’una prova pilot semblant a Califòrnia (Estats Units), en un tram de tres quilòmetres de l’autopista que connecta el port de Los Angeles amb Long Beach.
 
Finalment, ens traslladem fins a Rotterdam (Holanda), on ens espera una solució, basada en panells modulars de plàstic reciclat dels oceans, per construir carreteres fetes com si fossin un Lego. Els mòduls de plàstic s'acoblen entre si i es poden desmuntar segons les necessitats. A més, compten amb un espai de fàcil accés per a reparacions i un espai buit per implementar-hi infraestructures bàsiques, com les línies d’electricitat i telèfon o qualsevol altre tipus de subministrament necessari. Malgrat tot, el projecte encara està en fase de desenvolupament.
 
El contingut d'aquest camp es manté privat i no es mostrarà públicament.
CAPTCHA
This question is for testing whether or not you are a human visitor and to prevent automated spam submissions.