La locució llatina 'Mens sana in corpore sano' expressa l'aspiració d'un esperit equilibrat en un cos equilibrat. Es pot dir que Iván Collantes (Terrassa, 1995), enginyer industrial i apassionat del fitness, ha posat en pràctica aquesta expressió. Treballa com a cap de producció industrial a Comsa, en el sector de la construcció i infraestructures. Actualment, es troba enfocat en el projecte de les instal·lacions corresponents a la remodelació dels locals del Port Olímpic. Però això no ha fet que deixi de banda la seva gran afició, entrenar. Com ens explica en aquesta entrevista per a Fulls d'Enginyeria, la seva feina com a cap de producció implica molta responsabilitat i pressió que l’entrenament aconsegueix mitigar. Collantes, col·legiat a Enginyers Industrials de Catalunya, assegura que la disciplina i la constància són hàbits necessaris en l'enginyeria que el gimnàs pot ajudar a construir.

Què et va fer optar per una carrera tècnica?

Des de petit sempre he tingut la curiositat de saber com funciona tot. Des de sempre he tingut clar que el motor de pràcticament tot, tant en l'àmbit tecnològic com en els avenços científics, eixigeix fer uns estudis tècnics.

L'enginyeria industrial, tècnica, no era un àmbit que tingués del tot clar com a tal, però sí que sabia que volia enfocar-ho en la branca del científic i tecnològic. De fet, en el seu dia tenia pensat estudiar física o matemàtiques o una branca de l'enginyeria, no sabia exactament quina. Però era amb aquesta idea, la d'entendre com funciona des de l'arrel.

I per què la industrial?

Va ser per recomanacions d'altres companys que admirava al batxillerat, perquè eren antics alumnes que ja estaven fent un grau en enginyeria. Vaig parlar amb ells i em van comentar que era bona opció, no només pel tema de tenir moltes sortides professionals, sinó també pel fet que et dona la possibilitat d'adquirir una visió polifacètica i tocar una àmplia varietat d'àmbits. Això és el que em va tirar més cap a l'enginyeria, i no tant cap a la física o les matemàtiques, que potser eren massa teòriques i no tenien tantes aplicacions.

Vas estudiar a la UPC. Quin va ser l'àmbit que més et va traure durant la carrera?

A mi la branca que més em va agradar, i ho vaig veure sobretot a finals del grau i durant el màster, és la part de gestió de projectes. És a dir, la part teòrica és interessant i indispensable, però, així i tot, em vaig decantar en enfocar tots aquests coneixements en un àmbit aplicatiu i després poder fer i gestionar un projecte. És el que més em va agradar, i ho vaig tenir clar quan vaig veure la assignatura de gestió de projectes. Tot això també deriva de la part de gestió d'empreses i la part empresarial, que també és un tema que m'agrada.

Vaig fer el màster habilitant en enginyeria industrial per després poder col·legiar-me.Volia fer la especialitat en organització industrial, però va ser impossible per un tema de disponibilitat, ja que aquesta només la feien de matins i jo treballava. Al final vaig escollir la de biomedicina, una especialitat nova en aquella època a l'ESEIAAT que, com experiència em va agradar però no era la vessant a la qual em volia dedicar. Així i tot, vaig aprofitar certs aspectes per aplicar-los en el meu TFM.

D'acord amb la teva experiència, de quina manera motivaries els més joves per escollir una carrera tècnica?

La manera per poder motivar la gent jove a començar una carrera tècnica és, primer, testejant. És a dir, poder explicar no només conceptes teòrics sinó oferir també l'opció d'explicar a partir d'experiments, exemples o, fins i tot, a través de la explicació del nostre entorn. Fer veure que coses que tenim al voltant parteixen de temes tecnològics, de l'àmbit tècnic, amb la qual cosa veuran que realment no es tracta únicament de números i de càlculs, sinó que realment tenen una aplicació. Aquí és on recau, la importància de l'enginyeria, l'aplicació que té.

La física i les matemàtiques són essencials dins l'enginyeria, però és l'enginyeria la que realment marca l'aplicació en el nostre àmbit i en el nostre món actual. És aquí on jo crec que cridaria més l'atenció per adonar-se que estem rodejats d'enginyeria.

Actualment treballes a Comsa, empresa de construcció i infraestructures. Com és ser cap de producció industrial?

De fet, està sent una experiència bastant intensa, més que res pel fet que estic com a cap d'obra junior. Per tant, estic exercint les tasques de cap de producció, però amb la supervisió d'un responsable.

Com a experiència és molt enriquidora, sobretot si t'hi vols dedicar a l'àmbit de la construcció, edificació i instal·lacions, perquè al final és on gestionaràs clients, proveïdors i direcció d'obra. També perquè treballaràs amb un equip d'operaris i hauràs de gestionar un projecte. Resulta molt enriquidor i, a sobre, també tens la pressió d'acabar les dates de les obres quan toca.

Com has arribat a aquesta posició? 

Quan vaig acabar el grau vaig començar a treballar com a tècnic de laboratori per la UPC. No tenia res a veure amb el que volia, però era una manera de començar a veure l'àmbit de l'enginyeria. Des d'allà, recordo que vaig començar a conèixer doctorands que havien treballat de project managers i, per tant, sabia que era el tema de la gestió de projectes.

Després, un cop vaig acabar aquesta experiència, vaig passar a ser cap d'obra per Elecnor, on vaig començar amb pràctiques curriculars i en un sector que no m'acabava de convèncer que era el de les telecomunicacions. Posteriorment, vaig poder fer el salt a les instal·lacions elèctriques i mecàniques on em trobo actualment, on vaig comprovar que realment era on volia estar. Va ser un impàs de partir d'un punt on feia un treball tècnic per més tard passar a aconseguir el càrrec que volia, però no en el sector exactament, i finalment ja vaig aconseguir el càrrec i l'àmbit.

Què creus que necessita l'enginyeria ara en l'àmbit de les infraestructures i la construcció? Que és en el que et mous.

L'enginyeria a les instal·lacions necessita tot el que és dimensionat de canonades, línies elèctriques i quadres. Tot el que és en l'àmbit de gestió de projectes, el planning i els costos a escala de comptabilitat, que també és una part que es toca dins de l'enginyeria. Tot això es necessita en una obra o d'instal·lacions. I, per exemple, pel que fa a càlculs teòrics que haurem fet o que hem fet durant el grau i durant el màster, comencen a tenir un sentit quan gestiones una obra.

I respecte a les teves aficions, d'on sorgeix el teu amor per al fitness?

Des de jove m'ha interessat l'esport. Vaig començar jugant a futbol, però després vaig passar als escacs, que va ser un tema que em va agradar molt durant uns anys.

Vaig estar aturat molt de temps perquè només jugava a escacs, fins que em vaig adonar que m'havia de tornar a moure i fer exercici, més que res per temes de salut. Molta gent s'hi enganxa per la satisfacció de poder entrenar i desconnectar de tots els problemes del dia a dia. Això és una qüestió que m'encanta en la meva vida i salut. El fitness és una afició que porto des dels setze anys i, al final, acaba calant.

I com combines el gimnàs i l'enginyeria, resulta difícil trobar l'equilibri entre les teves passions?

Depèn de com t'ho prenguis. En el meu cas, el fitness me'l prenc com el que és, una afició per desconnectar. El gimnàs el considero un temple que m'ajuda en l'àmbit físic i en l'àmbit mental i a, bàsicament, evadir-me de qualsevol mena de problema. Després de l'entrenament surto amb molta més energia i més revitalitzat. I de fet, encara que surto cansat, m'adono que ja no estic donant-li tantes voltes a problemes que han passat fa unes hores.

I, tot i que desconnectis, creus que hi ha algun aspecte al gimnàs que es pugui aplicar al teu món professional?

Jo crec que sí. En molts casos el gimnàs és una tasca que fas dia a dia i que requereix disciplina i de constància. Durant aquests onze anys que he estat entrenant he vist passar molta gent, i el que distingeix la gent que es queda de la gent que marxa és un tema de disciplina.

La disciplina, la constància i, sobretot, la resiliència són habilitats i virtuts que et dona el fitness i que les pots enfocar en qualsevol àmbit, incloent-hi l'enginyeria. En el meu cas, has de tenir certa disciplina i constància al llarg del temps per poder portar una obra al dia, on tens uns timings, uns costos i gent darrere que t'està pressionant, com proveïdors, subcontractes i clients.

Comentes que a la gent li falta motivació i disciplina per fer exercici. Com aproparies el món del fitness a aquestes persones?

On comença a fallar la gent, en aquest sentit, és a l'hora de tenir unes expectatives massa altes. Si partim d'una persona que potser és sedentària, que no ha fet exercici cap dia i que de fet dina i sopa el que vol, sense cap mena de control, no podem pretendre que d'un dia per l'altre comenci a entrenar cada setmana i a sobre faci una dieta a base de bròquil i pollastre. La clau no està en el fet d'intentar canviar totalment, sinó fer petits canvis progressius.

Hi ha un concepte que es diu adherència, que es refereix al fet d'adherir uns hàbits al teu dia a dia per mantenir-los durant el temps. D'aquesta manera no suposarà un suplici o un càstig, sinó la introducció petits canvis. Es tracta de fer canvis per poder mantenir-los i tenir aquesta disciplina.

Què esperes del futur?

Jo sempre he tingut la idea de ser emprenedor. Crec que molta gent té la incertesa de voler dedicar-se quaranta anys a treballar per un altre. Jo soc una persona que s'implica bastant en els projectes que porta, però al final del dia, l'empresa no és meva.

En el moment en què guanyi el bagatge i l'experiència suficient per poder dedicar-me i organitzar-me pel meu compte serà quan faci el pas. Estaré aprenent i guanyant càrrecs dins de l'empresa uns quants anys, però arribarà un moment en què digui - escolteu, jo crec que és el moment de fer el pas i llançar-me a la piscina. D'aquí a deu anys potser muntaré una petita empresa, una PYME, i ja veurem com tira endavant això.

Esperem que tinguis sort en això.

Tant de bo!