El darrer Premi Serrat i Bonastre que atorga el Col·legi i Associació d’Enginyers Industrials de Catalunya per la Diada ha guardonat, aquest 2025, Jordi Garriga Riu, periodista de L’Econòmic, El Punt Avui. El jurat li ha valorat la labor de donar visibilitat a l’enginyeria com a motor de progrés mitjançant reportatges rigorosos, accessibles i profunds. En aquesta entrevista, hem volgut saber què el va portar cap a la seva especialització en ciència, tecnologia i indústria, sobre la importància de fer accessibles i entenedors aquests debats tècnics per al públic general, el rigor en temps de desinformació, i el repte que suposa mantenir l’interès en mitjans de qualitat.

Què et va portar especialitzar-te en temes de ciència, tecnologia i indústria?

Ha vingut donat les circumstàncies, no he buscat jo mateix l’especialització. De fet, una de les primeres feines que vaig fer, va ser en un diari de Lleida, el diari del Segre, i estava a l’àrea d’economia. Quan vaig tornar a Barcelona, també vaig fer temes d’economia, però aleshores em van derivar cap a l’àrea de medi ambient. Això em va portar més tard cap a temes d’energia, que evidentment, tenen aquesta derivada tecnològica i científica.

Per què creus que és important apropar aquest món de l'enginyeria i de la innovació a la societat?

Perquè són aspectes que tenen un gran impacte en la vida quotidiana de les persones. Potser a vegades no en som prou conscients i es bo que se sàpiguen les raons d'aquest impacte. Per exemple, quan es parla del preu de l'energia, de com es configura, és important que la gent tingui una idea clara de com s'arriba a pagar aquell rebut de la llum. També que tinguin una noció tècnica de com s'està fent la transició energètica perquè és necessària. Són coses que, al capdavall, impacten a tothom i estar bé tenir la capacitat d’anar a l’arrel de tot plegat: com es desenvolupa, quin és el fonament tecnològic, econòmic i de regulació.

També podria servir per impulsar vocacions?

Aquesta és una bona pregunta, perquè de vegades és arran de llegir articles que una persona pot interessar-se per un determinat camp. Llegint, pot trobar interès en una professió o activitat concreta.

Què és més complicat de parlar d'aquests temes tan complexos, com l’energia o l’enginyeria en general, i transmetre’ls d’una manera planera?

Al final això és una transmissió de coneixement. A la base hi ha d'haver qui realment coneix el tema: l'enginyer, el científic, el tecnòleg. Ells han d’intentar fer un discurs comprensible, que després arriba a una persona intermèdia, el periodista, que és el que l’adopta, l’ha d’entendre bé i encara fer-lo més planer, perquè el públic el pugui entendre perfectament. És important que la font tingui capacitat pedagògica. Si es deixa tot en mans del periodista, és un risc, perquè a vegades cometem errors, ja que no tenim un coneixement científic. Tot i que ens hem format en aquestes àrees, no arribem a tenir la mateixa capacitat per dominar el discurs.

I la trobeu, aquesta predisposició pedagògica de l'enginyer o el tecnòleg?

Sí. Predisposició n’hi ha, el que passa és que sempre hi ha persones amb més capacitat que d’altres, però això és normal. A vegades hi ha una certa malfiança: “Deixa-m’ho repassar, a veure...”. Però en general hi ha molt bona predisposició. A més, hi ha entitats com el vostre Col·legi que tenen aquesta capacitat proactiva. Una mica com vaig dir el dia del lliurament del premi: tenen la capacitat d’entrar en els debats de manera clara, explicant-ho tot molt bé i oferint una visió fàcil d’adoptar per part del públic i de la ciutadania.

Ara que has mencionat el premi, què ha significat per tu aquest reconeixement?

Ho vaig valorar molt perquè el Col·legi dels Enginyers Industrials de Catalunya és una entitat molt important i seriosa, destacada dins els debats. I més ara, en aquesta època de transició energètica, és de les entitats que tenen més a dir i amb més autoritat tècnica, tecnològica i moral. Tot i que a vegades poden dir coses que no van a favor de determinats discursos, sempre ho fan amb solvència tècnica. A més, jo sempre m’hi he sentit molt acollit i molt ben considerat. Són oberts, disposats a expressar qualsevol opinió, i a diferència d’altres col·legis, són dels més proactius a l’hora d’informar i participar en els debats públics.

Tenint en compte l’actualitat i les fake news, quin paper té el rigor en aquests àmbits?

La plaga de les fake news arriba a tot arreu, no només en informació política, també en l’energia. Quan va haver-hi l’apagada, va començar a sortir informació esbiaixada contra les energies renovables (“massa energia renovable no és bo”). Després també hi ha hagut fake news en el debat sobre si cal recuperar les centrals nuclears. Tot això és molt perillós i cal anar-hi amb molt de compte. I aquí tothom hi ha d’estar atent, també els periodistes. Nosaltres som víctimes de fake news. A vegades tenim la temptació de recórrer a una font que després resulta no ser fiable. Però sobretot és el públic qui ha de saber d’on extreure la informació.

Els periodistes dels mitjans més tradicionals teniu un paper molt important. Com feu per arribar a tota la població que busca informació en llocs no fiables?

És complicat. El problema és que la informació no fiable es transmet a través de les xarxes socials: Instagram, TikTok, X... Els mitjans tradicionals hi són, però ho tenen difícil davant els qui difonen fake news, que tècnicament estan molt ben preparats per ser cridaners i atractius. El problema és que els mitjans tradicionals tenen un públic de més edat, i els costa arribar als més joves, que són els que solen ser víctimes d’aquests missatges falsos.

I, justament, als joves els costa entrar en diaris com L’Econòmic o comprar-ne un exemplar. Creus que es podria revertir aquesta tendència i que torni com una moda?

M’agradaria creure que podria tornar, però ho veig difícil. És evident que és complicat arribar als joves. Per exemple, és difícil que tornin a comprar paper. Tot i això, no soc un pessimista absolut, perquè segurament hi haurà gent interessada en aquest món que buscarà continguts de més qualitat. De fet, nosaltres també som digitals, hem de trobar el nostre lloc i consolidar-nos dins tota l’oferta.

Però, la gent llegeix?

Crec que aquest tema té arrels profundes. Parlem de si la gent llegeix menys, de si busca missatges molt ràpids... No ho sé. Jo crec que és possible que la lectura torni. I si torna la lectura, també poden tornar les ganes de tenir informació profunda en mitjans tradicionals, encara que sigui en digital, perquè el paper sí que és més difícil. Però buscar informacions fiables en mitjans seriosos és clau. De fet, hi ha països on els mitjans seriosos aguanten bé, com el New York Times als Estats Units. En alguns indrets encara existeix això del quart poder. I esperem que aquesta petita flama d’esperança es mantingui.