Oriol Guixà va néixer a Barcelona i té 63 anys, cinc fills i set néts. La seva formació d'enginyeria inclou tant l'especialitat de mecànica industrial com la de motors d'aeronàutica, ambdues finalitzades a Madrid. Creu que en el sector del coure hi ha un gran marge per a la innovació. És molt crític amb la política industrial actual tant a Espanya com a Catalunya. El problema, però, segons ell, rau a la societat. Entrevistem el conseller delegat i vicepresident de La Farga.
Els vostres inicis a La Farga no van ser precisament un camí de roses
El mes de setembre de 1984 vaig entrar a treballar a La Farga com a director general, malgrat que ja els assessorava per temes industrials i tècnics des de l'any 1980. L'1 de gener de 1985 quatre persones vam comprar la companyia per una pesseta. Estava molt endeutada, en fallida tècnica, funcionava amb maquinària obsoleta i tenia moltíssims treballadors. La vam haver de reestructurar de dalt a baix i va començar a remuntar fins ara.
Hi ha hagut pedres en el camí però
Sí, hi ha hagut incidències. El 1993 vam haver de presentar una suspensió de pagaments. Va ser una situació molt dura i, de fet, molt tècnica. Per fer una inversió molt gran vàrem demanar crèdits a llarg termini. Però hi va haver entitats financeres que es van tirar enrere. Aleshores vam haver de fer inversions a curt termini i als bancs els va agafar por. Ens van retirar els crèdits a curt termini també i ens vam quedar bloquejats financerament. L'única solució va ser vendre el 50% d'aquesta inversió al cap de quatre anys a la desapareguda companyia anglesa Delta. Aquests diners van pagar la suspensió de pagaments.
Els bancs no van posar les coses fàcils en la crisi financera postolímpica
En aquest sentit tenim una anècdota. Els bancs ens van dir que no es podia fer una inversió per comprar una maquinària a llarg termini amb uns crèdits a curt termini. En aquella època em vaig flagel·lar i vaig entendre que no ho hauria d'haver fet. I ara, quan he vist la crisi que està passant i el que han fet les caixes, penso: “Caram! Els que et deien que no es podia fer no han fet una altra cosa que fer-ho”. És a dir, agafar diners dels seus dipositants a curt termini i invertir-los en hipoteques i terrenys a llarg termini.
El punt d'inflexió per explicar la bona salut actual de La Farga va arribar el 1985.
Efectivament, el 1985 vam iniciar un procés d'innovació que va tenir molt d’èxit. En el món dels metalls dels anys setanta es van inventar les colades contínues. Tot eren fins aleshores colades discontínues. I en el sector del coure, també. Es pensava que la colada contínua no es podia fer servir en materials reciclats, el coure havia de ser completament pur. Nosaltres el que vàrem inventar és un procés a través de colada contínua per fer-la servir amb material impur provinent de ferralla. Ens en vam sortir. Ho vam patentar i aquests anys ens hem dedicat a vendre aquest procés arreu del món. Avui dia ja hi ha trenta plantes en el món que utilitzen aquest sistema.
El que hem fet aquestes darrers anys és anar millorant el procés, que ha evolucionat molt des d'un punt de vista de cost, prestacions i qualitat de producte final.
Quina és la clau de l'èxit del vostre sistema?
De fet, el sistema té dues claus. La primera fa referència a la neteja del coure com a material impur que és. La segona clau es refereix al procés de solidificació i laminació del coure amb impureses, que requereix uns determinats paràmetres que ho permetin.
Cap on creieu que s'està dirigint l'R+D+i en el sector del coure, específicament?
Del coure, en podem destacar tres característiques. És un gran conductor tèrmic i elèctric, es deixa reciclar fàcilment i és bactericida, és a dir, elimina els bacteris. A més, el coure és necessari per a la vida. Molta gent no ho sap, però per viure necessitem ferro, zenc i coure.
La nostra activitat principal és la transmissió d'energia i de calor i en el terreny dels intercanviadors de calor hi ha camp a recórrer. A més, hi ha molt de desenvolupament en la superconductivitat d'energia i en l'àmbit del grafè.
A més a més, ara s'està utilitzant molt en les sales d’operacions dels hospitals. S'ha demostrat que instal·lant planxes de coure i posant coure en els estris dels cirurgians s'ha reduït l'índex de mortalitat per bacteris en les sales d’operacions en un 70%.
Hi ha algun producte o innovació estrella que vulgueu destacar?
Hem desenvolupat el conductor CAC (copper alloy conductor), amb unes característiques molt potents, entre les quals destaca que es pot implementar en les mateixes torres actuals d'alta tensió i, alhora, transmet un 40% més d'energia. A més, molts dels cables actuals d'alta tensió són d'alumini i en ambients corrosius es corroeixen. El nostre, no. És hidròfug i no deixa que l'aigua s'hi enganxi, i per tant, no s'hi pot formar gel. L'altre avantatge és que permet una sobretensió gran en un període de temps curt sense cremar-se.
Ja està implementat en alguna instal·lació?
Sí, ja està funcionant en una línia muntada a Xile que utilitza aquest conductor per a una mina que té problemes de sobretensió i corrosió. I en una altra a Escòcia, que pateix grans ventades.
Pel que fa a la política industrial, quines mesures creieu que s'haurien de dur a terme per millorar la situació del sector?
Primer cal puntualitzar que és un tema que afecta tant Espanya com Catalunya. I en això sóc molt crític. Ens omplim la boca de què s'ha d'ajudar la indústria i tota la legislació que es fa en tots els sentits no té en compte la indústria. La societat no està realment mentalitzada de la importància de la indústria. El legislador no ha tingut mai en compte els plantejaments industrials. Si tinguéssim una petita sensibilitat amb la indústria, el corredor mediterrani hagués estat fet fa vint anys.
Posi’m més exemples.
Si ara volgués muntar a Catalunya una indústria com La Farga hauria de convèncer els polítics i l'Administració perquè em facin un canvi legal sobre els terrenys. Realment estem pensant en la indústria? No. Realment volem ser industrials? No.
Així mateix, és important el fet que el legislador i qui té el poder són en un lloc on el món industrial no hi és. Si mires tot Espanya, la indústria és al País Basc, Catalunya i una mica a València. I la política industrial es fa des de Madrid. La influència que els arriba per legislar no es fa des d'un punt plantejament industrial. El primer que es requereix és un canvi mental de la societat perquè els polítics fan el que la societat els demana que facin. El que hem d'aconseguir és que la societat s'adoni que la indústria és necessària.
Europa sí que dicta polítiques industrials favorables?
Et posaré un cas molt clar. Europa ha autoritzat que el pes brut d'un camió superi les 40 tones, fins a les 44. Si els camions són iguals, aquestes 4 tones de més es poden emprar per a la càrrega. Pots carregar 29 tones en lloc de 25, és un 16% més. Això fa que els industrials paguin un 16% menys de transport. És cert que hi haurà també una mica de despesa més del transportista, però representa un 1,1% o un 1,2% més. L'estalvi seria d'un 15%. Doncs el Govern espanyol no ho transposa a Espanya perquè té por dels sindicats, que critiquen que, si s'aprovés la norma, hi hauria menys camions circulant i menys feina. No s'adonen que, si s'aprovés, la indústria seria més competitiva i sí que hi hauria més càrrega perquè circularien més camions. És tot un contrasentit i aquí estem. El Govern prefereix protegir tot el sindicat del transport a canvi de destruir tota la indústria. Mentrestant, Itàlia, França i Portugal ja ho han aprovat. I això no surt en els grans mitjans de comunicació perquè no interessa ningú. Però, compte, que de la indústria, en vivim.
TEXT: ALBERT LÓPEZ // FOTO: ISABEL MARQUÈS
