El 2025 es compleixen 120 anys del naixement de qui, molt possiblement, sigui l’inventor català més important de la història. Fins avui, un perfecte desconegut.

Va inventar quelcom molt exitós, fabricat en milions d’unitats, quelcom sobre el que una empresa va basar la seva profitosa activitat durant més de cinquanta anys. L’invent va generar una ingent quantitat de diners i, tot i que, estrictament parlant, no va fer ric l’inventor, sí que li va permetre viure més que folgadament tota la seva vida. A més, aquell invent va ser tan revolucionari i innovador que va marcar un “abans” i un “després” en un mercat fins llavors molt madur i estable, abocant tots els competidors a seguir el camí que va obrir o, fins i tot, a copiar-lo descaradament.

El personatge en qüestió es deia Ramon Casas i Robert. 

Ell va inventar, o millor dit, va reinventar la màquina de cosir domèstica. I ho va fer dos cops.

Ramon Casas neix a Barcelona, el divuit de febrer de 1905, al si d’una família benestant. La mare, Dolors, era filla de Bartomeu Robert i Yarzábal, el “doctor Robert”, insigne metge i efímer alcalde de Barcelona el 1899. Després de cursar estudis a l’Institut d’Electricitat i Mecànica Aplicades, institució que oferia uns ensenyaments d’enginyeria molt enfocats al coneixement pràctic, Ramon es troba, durant la primera meitat dels anys 30, sense cap feina remunerada i professionalment molt desorientat, dedicant-se a inventar i patentar mecanismes diversos, com un canvi de marxes per a bicicleta o una estrambòtica molla tancaportes amb dispensador de perfum. 

Segons sembla, per indicació d’una tia-àvia seva, el 1933 Casas comença a dissenyar una màquina de cosir domèstica completament nova. Una tasca titànica que ell afronta amb la seva limitada formació, sí, però també, amb unes habilitats molt destacables: irrenunciable entusiasme, profunditat analítica, enginy brillant i una creativitat incommensurable.

Possiblement, en cas d'haver estat expert en el tema, hauria dissenyat un producte molt convencional, però, partint de zero, amb una ment totalment “verge”, no mediatitzada per experiències professionals prèvies ni encotillada per cap estratègia empresarial, escoltant, observant, qüestionant-se el “per què” de cadascú dels elements de les màquines de cosir, esprement al màxim les seves habilitats i consagrant-se totalment al projecte, acaba obtenint un resultat extraordinari.

Efectivament, sense cap ajuda remarcable i d’una manera que avui sembla prodigiosa, Casas aconsegueix projectar, en menys de dos anys, tots els moltíssims elements d’una màquina de cosir radicalment diferent i innovadora. Del procés d’invenció són una mostra els dibuixos de la Fig. 1.

L’octubre de 1935, després de diverses patents sobre elements secundaris de la màquina, Casas registra la patent nuclear del projecte (n.140.190), relativa a “Una màquina para coser, portàtil o de viaje” (Fig. 2). 

A partir d’aquí es llença a cercar socis que puguin materialitzar el projecte i aviat en recluta uns quants -molt notables-, convençuts del potencial de la nova màquina: Julio Capará (fundador d’Hispano-Olivetti), Marc Birkigt (cofundador d’Hispano-Suiza), Josep Vilà, Emilio Regard, etc. Els col·laboradors més determinats, però, són Joan Giró i els seus fills (fundadors d’OSSA), que financen la preparació dels prototips i el registre de les patents arreu, a canvi, això sí, de garantir-se el 50% dels possibles beneficis futurs que se’n derivin.

L’inici de la guerra el 1936 provoca l’exili de tots ells, principalment a Suïssa. Decidits a tirar endavant el projecte, a finals del mateix any creen dues societats: Electrina Holding Company, a Mònaco, propietària de les patents i dels recursos financers, i la seva subsidiària Elna S.A., a Ginebra, encarregada de la fabricació i comercialització del producte, essent també ‘Elna’ la marca triada per a aquella màquina de cosir.

Després d’un procés llarg i complex, les primeres màquines comencen a sortir al mercat la primavera de 1939. Però el retorn de tots els exiliats a Catalunya un cop finalitzada la guerra -excepte Casas-, més els lògics problemes de joventut d’una màquina tan nova fan que el projecte quedi aturat ben aviant. És llavors, l’estiu de 1940, quan una companyia suïssa, Mefina S.A., dedicada, mitjançant la seva filial Tavaro, a la fabricació d’espoletes amb mecanisme de rellotgeria, veu en aquell projecte una oportunitat per diversificar la seva activitat. Tot seguit adquireix els actius d’Elna i totes les patents. Però, punt primordial per a garantir l’èxit del projecte, també aconsegueix els serveis de Ramon Casas, contractat com a conseller tècnic i amb uns bons ingressos fixos, complementats amb un cànon per cada màquina fabricada amb les seves patents.

En pocs anys -entre 1941 i 1945- Tavaro és capaç d’inundar el mercat suís amb la nova ‘Elna’, obligant els competidors locals a llençar nous models, manifestament “inspirats” en la màquina de Casas.

Que té aquella màquina per gaudir d’un èxit tan aclaparador? Vegem-ho.

Quan apareix, la primera ‘Elna’ arriba a un mercat mundial extremadament estable des de més de quatre dècades enrere: només hi ha unes poques tipologies de màquines de cosir amb morfologies molt determinades, totes amb base plana i molt pesades, i amb una quasi total absència d’electrificació. Fins i tot l’aspecte extern sembla inamovible: màquines sempre negres, decorades amb filigranes daurades (Fig. 5).

La màquina de Casas no té res a veure amb allò (Fig. 6). Tot en ella sembla nou i trencador, però, alhora, molt ben dissenyat: color verd intens, línies simples i netes, mides molt contingudes, estructura lleugera d’alumini, mecànica d’extrema precisió i gens sorollosa, làmpada dintre del braç superior, motor elèctric integrat (controlat amb palanca de genoll), braç inferior lliure que permet cosir peces tubulars de roba (mànigues, camals, etc.), debanadora reduïda a una simple molla a l’eix del motor que el desembraga a l’inserir-hi la bobina i una maleta de transport que, desplegada, es converteix en una extensió de la superfície de treball. Tots, elements indispensables en màquines de cosir actuals... però inexistents en quasi tota màquina anterior a la de Casas. 

Tanmateix, l’èxit d’aquella màquina no només rau en les seves característiques tan diferencials sinó que cal relacionar-lo també amb el seu context històric. Després d’una guerra que ha devastat mig món, físicament i moralment, aquell petit giny, en la seva modèstia, aporta una certa dosi del que molts necessiten llavors: trencament amb el passat, canvi, modernitat, innovació, color o, fins i tot, alegria. Com la publicitat s’encarregarà d’emfatitzar, aquella màquina de cosir marca el camí cap al futur.

Un cop acabada la Segona Guerra Mundial, el 1945, quan Tavaro comença a exportar la màquina ‘Elna’, el seu èxit arreu és clamorós: en molt pocs anys ja es ven a prop de cent països i quasi tots els competidors internacionals, quan no la copien directament, es veuen obligats a treure nous models per a fer-li front. La màquina que Casas va començar a dissenyar a Barcelona un llunyà 1934 s’ha convertit en l’estàndard internacional a finals dels 40.

Quan es deixa de fabricar, el 1953, s’han manufacturat 487.000 unitats del primer model ‘Elna’, cosa que la converteix en la segona màquina de cosir europea més exitosa de la història, només superada, a escala global, per un grapat de models americans... i pel segon model dissenyat per Casas!

En efecte, el model ‘Elna 1’, tot i ser tan exitós i disruptiu, no deixava de ser una màquina simple, que només podia cosir en puntada recta. Amb el boom econòmic de postguerra, però, una màquina com aquella aviat es comença a quedar curta. Ramon Casas, que els anys 30 havia sabut interpretar perfectament que era el que desitjava el públic, sense necessitat de cap estudi de mercat ni de saberudes estratègies de màrqueting, durant la segona meitat dels 40 torna a “llegir” encertadament quines són les demandes d’un mercat cada cop més exigent.  

La segona màquina de cosir que crea Ramon Casas -un exercici molt brillant d’innovació, disseny i enginyeria, només a l’abast d’una ment privilegiada-, és encara més revolucionària i diferencial del que ho havia estat la primera ‘Elna’ en el seu moment, i suposa un avenç enorme en les capacitats de les màquines de cosir domèstiques.  

Tot i estar treballant en ella des del començament de la dècada, no és fins a finals del 1948 que Casas comença a sol·licitar les setze patents relatives als diferents elements del projecte. La darrera de totes (CH 283.292), ja el desembre de 1949, cobreix el seu component principal (Fig. 7): un complex mecanisme de gran precisió (anomenat ‘Elnagraph’) que, seguint la vora irregular d’un disc o lleva (Fig. 8), giratori i intercanviable, transmet un moviment coordinat a la barra d’agulla i a l’alimentador de la roba, podent la màquina en conseqüència cosir cap endavant, cap als costats, cap enrere o, simultàniament, amb qualsevol combinació de tots aquests moviments. Amb els discs pertinents es pot arribar a cosir qualsevol mena de puntada imaginable. Una solució mai vista i després copiada fins a l'avorriment.

Ramon Casas acaba d’inventar la màquina de cosir automàtica, la màquina de cosir moderna.

Presentada a la Fira de Mostres de Basilea del 1952, l’impacte del nou model és colossal entre públic i competidors. Si l’aparició de la molt sorprenent ‘Elna 1’ havia comportat l’obsolescència immediata de qualsevol màquina comparable anterior, la posada en escena de la ‘Supermatic’ (el nom amb què ha estat batejada) deixa totes les altres en la insignificança tecnològica. Al seu anunci, absolutament tots els competidors, incloent-hi la gegantina Singer, es veuen obligats a dissenyar a correcuita nous models que puguin competir amb ella. 

La segona de les ‘Elna’ (Fig. 9) manté uns quants trets de la primera: braç inferior lliure, color verd (per un temps), palanca de control i maleta de transport metàl·lica convertible en superfície de treball. Per contra, és prou més gran i pesada, la seva mecànica és molt més complexa i presenta unes línies netes i sinuoses -avui encara prou atractives- a les que contribueix la situació del motor dintre de la columna, una altra innovació mai vista. Comparada amb la primera ‘Elna’ (o amb qualsevol altra màquina prèviament existent), el salt tècnic, funcional i estètic és enorme.

Entre 1952 i 1978 s’arribaran a fabricar quasi 2,5 milions d’unitats del model ‘Supermatic’ i de la seva llarga llista de variants, simplificacions i modernitzacions.

Encara dissenyarà Casas una tercera màquina, la més especial de totes, però no per les seves qualitats tècniques sinó pels seus destinataris: el que comença essent el petit projecte d’una joguina per a la seva filla Marirroser s’acaba convertint en un altre producte fabricat i venut massivament per Tavaro. La ‘Junior’ (Fig. 10), com així es diu, és un model a escala de la ‘Supermatic’, però habilitada per a cosir en punt “de cadeneta”, un punt que, al fer ús d’un únic fil, és el més apropiat per a les mans infantils, perquè és als nens a qui s’adreça el producte. Una màquina de cosir en miniatura, totalment funcional, perfectament dissenyada i fabricada... i que cus de meravella!

A inicis de la dècada dels 60, Casas, que mai ha ambicionat cap càrrec de responsabilitat, més enllà de la seva còmoda posició com a conseller tècnic, i que és molt feliç amb la seva feina, va limitant els seus dissenys a elements secundaris. La seva darrera patent (un peu premsa-teles regulable) la sol·licita el maig de 1971, molt poc abans de la jubilació.

Ramon Casas i Robert, l’inventor més destacat que ha donat el nostre país, mor a Ginebra el vint-i-cinc de maig de 1993.

Tant de bo aquest modest i molt resumit article serveixi per començar a conferir-li el reconeixement que es mereix.