Sento parlar dels grans reptes del nostre segle com el món digital, la intel·ligència artificial, i la generació d’energia verda, entre molts altres. I no dic pas que no, ja que és veritat: el món s’enfronta cara a cara a un canvi molt important de la nostra forma de fer com a ser humà i de viure.
Però a mi m’agradaria tornar a la terra, on tots aquests reptes, com altres, necessiten d’infraestructures per a veure la llum. Infraestructures com edificis d’oficines, locals, tallers, naus logístiques o de producció... I és aquí on els que ens dediquem a sol·licitar coses tan senzilles com permisos d’obres per als nostres clients, ens fem creus del que està passant, i que s’agreuja amb el temps.
L’excés de normatives a aplicar (tot prohibit o obligatori), la burocràcia administrativa, els pocs recursos dels que disposa l’administració en aquest àmbit i que els tècnics municipals no signen un paper sense estar al 1.000% segurs i re-confirmat per tots els possibles implicats, fa que els processos d’autorització sigui eterns.
A dia d’avui trobar un ajuntament que no allargui un procediment d’autorització d’una llicència d’obra és un autèntic luxe. És absolutament indignant que processos administratius que segons l’establert, com a màxim hagin de durar 2 o 3 mesos s’eternitzin a raó de 6 a 12 mesos, o inclús més amb anys de paralització d’inversions, creació de negoci, lucre cessant i en molts casos una despesa extra pel promotor si l’immoble on es demana la llicència és de lloguer. Hi ha ajuntaments que ni tan sols es justifiquen, i altres que envien cartes informant que s’interromp el termini de resolució establert per qualsevol motiu amb el clar objectiu de desarmar el promotor per reclamar. I aquí es on apareix un altre punt molt important sobre la relació entre el promotor i l’ajuntament, que es la por a interposar una demanda civil contra l’ajuntament. Normalment només les empreses més grans s’atreveixen a fer-ho, ja que tenen més experiència, més advocats, i menys por que aquesta demana els influeixi negativament en la pròpia llicència sol·licitada o en llicències que puguin venir a posteriori.
És una pèrdua de confiança MAJÚSCULA envers els agents tècnics i sobre el respecte a unes normatives que en principi no et deixen iniciar una obra sense permís. I sé, parlo de respecte a la llei, a la normativa, a les bones pràctiques socials, que és esperar una autorització que mai no arriba. Sobre aquest aspecte, cada dia més, en obres que no representen construccions de nous volums, el promotors decideixen no esperar l’autorització, o pitjor, ni tan sols sol·licitar-la per les seves inversions. I això és una derivada greu de la pèrdua de respecte, que davant d’una passivitat de l’administració per solucionar un problema rellevant que hi ha de forma generalitzada, és millor aplicar la norma aquella que diu que “és millor demanar perdó que demanar permís”.
Cal dir que la injustícia és encara més gran quan pensem que els impostos i les taxes que donen peu a obtenir la llicència oportuna previ pagament, poden ser d’una quantia més important del que els serveis tècnics d’arquitectura o enginyeria han facturat per desenvolupar el projecte que l’ajuntament ha d’aprovar. És a dir, que revisar un document i autoritzar-lo té un cost més alt que fer-lo, i addicionalment un temps d’espera que es pot veure multiplicat per moltíssim. No anem bé...
I la cosa no s’acaba aquí, ja que en el hipotètic cas d’obtenir l’autorització, realitzar l’obra, i passar la inspecció oportuna sense incidències, ens queda el tancament de la mateixa on s’han dipositat uns avals de garantia que han de ser retornats... i en aquell moment, si pensàvem que la llicència d’obra havia trigat en arribar, ens adonem que podem estar parlant no de mesos, sinó d’anys, per poder recuperar els avals. És evident, que l’activitat ja està en marxa i que la necessitat del retorn d’un aval no es la mateixa que la d’obtenir una llicència d’obra, però no es de rebut que l’administració tracti així al seu client, al que paga, al que gracies a ell ingressa un munt de diners per poder gestionar el seu govern i els seus compromisos amb els ciutadans.
No entro a comentar ni comparar el que passa en altres comunitats autònomes, ja que a tot arreu se’n fan de bolets, quan plou, però cal dir que hi ha comunitats que tenen més clar que la inversió s’ha de cuidar i no descuidar.
