“L’objectiu és incrementar la capacitat de l’espai aeri a partir d’una gestió més intel·ligent de la informació”

Europa, amb més de 35.000 vols al dia, té un dels espais aeris més transitats del món. L’any 2010, el sistema de gestió de trànsit aeri europeu (ATM) va controlar uns 9,5 milions de vols i els pronòstics anticipen arribar a 17 milions de vols l’any 2030, amb pics diaris de fins a 50.000.

La Unió Europea ha apostat perquè aquest sistema de gestió sigui més eficient i pugui absorbir l’augment previst de trànsit amb el programa de finançament de projectes de recerca SESAR (Single European Sky ATM Research). Dos projectes que s’han posat en marxa, Agent i Partake, liderats per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), tenen com a objectiu desenvolupar eines basades en les TIC per facilitar una gestió de l’espai aeri més segura i eficient. Miquel Àngel Piera i Eroles, catedràtic d’Universitat de la UAB, és el coordinador de tots dos projectes.

En què consisteix el projecte Agent?

El projecte, en què també participen la Universitat de Cranfield, la Universitat Tècnica de Braunschweig i l’empresa Aslogic, proposa un nou sistema de gestió de l’espai aeri en el qual es calcularan, per a cada conflicte, diferents combinacions de maniobres per resoldre’l, garantint que no es produeixin col·lisions induïdes i, sota la supervisió del controlador, s’informarà a les aeronaus situades a la zona del conflicte sobre les resolucions. Així, mitjançant tecnologia d’agent s’establirà un procés de negociació per escollir la combinació de maniobres que eviti la col·lisió i no comporti una penalització excessiva sobre una aerolínia.

I Partake?

Partake es basa en aplicar petits ajustaments en l’enlairament de les aeronaus en els diferents aeroports europeus per garantir distàncies de seguretat en totes aquelles zones de l’espai aeri on coexisteixen dues o més trajectòries i on hi ha risc de perdre la distància preventiva. La implementació dels algoritmes desenvolupats a Partake, en el qual també intervenen la Universitat de Cranfield, l’Escola Nacional de l’Aviació Civil francesa i Aslogic, no requereixen cap inversió en noves infraestructures aeroportuàries, només cal dotar d’eines informàtiques d’ajuda a la presa de decisions que indiquin en quin ordre convé enlairar les aeronaus que estan a punt en la capçalera de la pista d’enlairament dels aeroports.

Quina relació tenen entre si els projectes?

Tots dos pretenen incrementar la capacitat de l’espai aeri a partir d’una gestió més intel·ligent de la informació, reduint sempre la càrrega de treball dels controladors. En el cas del projecte Agent, es tracta d’introduir un canvi de procediment en l’actual metodologia de treball. El controlador passa a tenir una tasca més basada en el monitoratge de conflictes que no pas en resoldre’ls. Només intervé en aquells en els quals les aeronaus no s’han posat d’acord dins del marge de temps indicat pel controlador.En el cas de Partake, l’objectiu també és minimitzar la càrrega de treball del controlador. Es redueixen considerablement les incidències al costat aire coordinant, simplement, l’enlairament de les aeronaus al costat terra. La novetat és que no s’introdueixen retards als vols. Enlloc de considerar el volum de trànsit, el que s’analitza són les interdependències espacials i temporals per identificar els conflictes que requeriran una intervenció del controlador per poder eliminar-los de la seva càrrega de treball.

En quina fase es troben actualment?

Ambdós projectes es troben en la fase d’experimentació mitjançant tècniques de simulació digital. S’utilitzen tant dades de trànsit sintètic per generar escenaris complexos, com dades de trànsit real. Actualment, s’han identificat aplicacions a menor escala on es podrien aplicar les eines desenvolupades.

Quines són aquestes aplicacions?

En el cas del projecte Agent, es realitzaran proves de validació utilitzant drons a l’espai aeri no controlat. Pel que fa al Partake, la Comissió Europea ens ha proposat analitzar els beneficis d’aplicar els algoritmes en la gestió de l’espai aeri compartit entre diferents aeroports. Podria ser el cas de l’espai aeri londinenc, compartit entre els aeroports de Heathrow, Gatwick, Stansted, London City i Luton. L’aplicació d’aquests algoritmes permetria la coordinació dels enlairaments de manera que s’evitarien conflictes i es garantirien les preferències de vol a les aerolínies.