Laura Tremosa (Espolla, 1937) ens rep a casa seva, al barri de Sarrià de Barcelona, per dur a terme aquesta entrevista. Xerrar pausadament i tranquil·la amb Tremosa dóna l’oportunitat d’adoptar la mirada reflexiva i autoritzada d’una professional pionera a l’enginyeria industrial catalana i espanyola. Per diferents motius. Va ser la segona dona a obtenir el títol d’enginyera industrial de l’escola de Barcelona i l’única dona que va cursar els estudis de tota la seva promoció. Va acabar la carrera l’any 1960. I, òbviament, va ser la primera dona a dirigir una revista espanyola de temàtica exclusivament industrial. Tremosa ha dedicat pràcticament tota la seva trajectòria professional a la premsa tècnica, un sector en el qual ha vist néixer i desaparèixer moltes revistes. És, doncs, testimoni i pou de coneixement d’una doble evolució tecnològica. La primera, la de la indústria catalana i la tecnologia que l’ha fet possible. La segona, la de la premsa tècnica, que poc té a veure la d’avui amb aquella que tot just acabava d’estrenar l’òfset. Fem un breu repàs de la teva biografia professional.
Quan vas acabar la carrera i quina va ser la teva primera feina com a enginyera industrial?
Vaig acabar la carrera l’any 1960. El pla d’estudis encara tenia els dos anys anomenats d’ingressos. Volia dir que havies d’estudiar en una acadèmia externa a la universitat durant dos anys per preparar una mena d’oposicions. Si aprovaves els dos exàmens començaves la carrera, que era molt llarga. En total, uns set anys i mig, quasi vuit.
No vaig coincidir amb Isabel de Portugal Trabal, que va ser la primera dona a estudiar enginyeria industrial a Espanya. Quan jo vaig accedir a la universitat, la Isabel ja havia acabat la carrera. Per tant, vaig estudiar tots els anys sent l’única noia. Un cop finalitzada la carrera vaig buscar feina. Era una època en què La Vanguardia anava plena d’ofertes de feina per als enginyers industrials. A més, no volia tenir l’ajuda del pare, que era enginyer, perquè era molt independent i creia que per mi mateixa ho aconseguiria. Però la resposta que obtenia de les empreses que cercaven treballadors era “Senyoreta, això no és per a vostè”. Inclús em contestaven les cartes escrivint “Señor Don Lauro”, perquè es pensaven que hi havia un error en el meu nom.
Finalment, vaig entrar a treballar a una oficina tècnica petita amb l’ajut del pare. Un dia a l’oficina em vaig emprenyar perquè pel fet de ser dona creien que jo havia d’assumir les tasques de la secretària, que s’havia posat malalta. Vaig agafar La Vanguardia i vaig veure un anunci de feina que sol·licitava un enginyer industrial superior per dirigir una revista que es deia Mundo Industrial.
M’hi vaig presentar per provar sort, però sense cap mena de pretensió. Va resultar ser l’editorial Peisa, propietat del grup anglès Times.
Com és que et van triar a tu per dirigir la revista Mundo Industrial?
La meva carrera ha estat determinada per les casualitats, totalment. El cap de publicacions era un psicòleg molt vinculat a les revistes mèdiques, però no al món industrial, i els marxava el director de la revista. Jo no tenia res a perdre i anava molt relaxada a l’entrevista. Vaig veure que sobre el seu despatx tenia una foto de Pavlov i li vaig dir: “Així que vostè prefereix Pavlov a Freud!”. Em va preguntar: “Vostè és enginyera?”. Li responc: “Sí, vol que li porti el títol?”. La seva resposta va ser “No cal, el lloc de feina és per a vostè”.
Em vaig quedar mig acollonida perquè jo no tenia cap coneixement del món editorial ni de la impressió. Així va ser com vaig entrar a treballar en el sector de la premsa tècnica, que ha ocupat la major part de la meva activitat professional.
Fins quin any vas dirigir Mundo Industrial?
Fins a l’any 1979. Va ser aleshores quan un amic em va dir que cercaven una persona a l’Ajuntament de Badalona per gestionar les temàtiques mediambientals. Després de passar unes proves vaig entrar-hi a treballar, però no com a funcionària sinó com a contractada, ocupant el càrrec de cap de serveis de control de medi ambient. Aleshores no hi havien gaires lleis mediambientals i Badalona era considerada una ciutat especialment contaminada, tant per les xemeneies de la central tèrmica de Fecsa-Endesa com per l’àcid sulfúric emès per l’empresa SA Cros. Després de ser-hi dos o tres anys, van decidir que el meu lloc de feina havia de ser un funcionari més. M’ho vaig pensar i vaig arribar a la conclusió que jo no estava feta per ser funcionària, perquè m’envoltaria de massa elements no tècnics. Has de saber moure’t políticament i la gent que treballava aleshores a l’Ajuntament encara era d’una altra època, plena de conservadorisme. Per exemple, se’m va ocórrer informatitzar el departament i allò va ser molt complicat. El resultat era que els responsables perdien el control dels projectes i les licitacions.
Quin va ser el teu següent pas?
Per casualitats de la vida, un company de la premsa tècnica em va dir que buscaven algú per tirar endavant una revista sobre CAD-CAM. M’hi vaig incorporar ràpidament i també van crear una revista sobre robòtica i una altra sobre màquina eina. A partir d’aquí vaig estar totalment vinculada, pràcticament, a la premsa tècnica. Vaig acabar treballant a l’editorial Cetisa, en el consell assessor de la publicació Automática e Instrumentación.
Quina valoració fas del teu pas pel sector editorial?
M’he divertit bastant en la informació tècnica perquè una de les coses que et permet és estar al dia. Ets enginyer de secà, com dic jo. Com ha sigut una època de molts canvis tecnològics, ha estat molt interessant. Que no em posin a una planta per resoldre un problema, perquè segurament tindré la idea de com s’hauria de resoldre, però vés tu a saber què passaria si depengués de mi.
Quina va ser la teva darrera activitat professional?
Va ser la més exòtica de totes. Els organitzadors del Fòrum de les Cultures 2004 em van comentar que volien muntar una petita editorial per realitzar les publicacions d’aquest esdeveniment. Volien que els redactés un projecte que recollís les necessitats per crear aquesta editorial. En un primer moment vaig combinar ambdues feines, la direcció de la revista i el projecte del Fòrum, en què, a més, el gerent em va demanar que organitzés més de cinquanta congressos. Un cop assolit aquest repte, em vaig jubilar. Ara continuo escrivint cada mes a Automática e Instrumentación.
Quins canvis tecnològics dels que has viscut creus que són els més destacables?
Vaig viure la irrupció de l’electrònica primer i la digitalització després. Va canviar tot. A la indústria que jo més coneixia, la de manufactura i no tant la de procés, hi va haver la irrupció de dues tecnologies bàsiques. L’una és els PLC, els autòmats programables, i l’altra és el control numèric de les màquines eina. Van passar en el mateix temps més o menys. No sempre és veritat que la tecnologia faci que els llocs de treball siguin més qualificats. En el cas dels torns clàssics, per exemple, el torner era un professional molt valorat i qualificat. Si hi implementes un control numèric, pots posar al capdavant gairebé qualsevol i et sabrà fer anar i controlar vint torns automàtics.
Com creus que afectarà la indústria 4.0 al mercat laboral?
Amb la indústria 4.0 o empresa connectada, o qualsevol d’aquests eslògans, farà falta un nombre relativament reduït de gent molt preparada, normalment matemàtics i enginyers, però després només farà allò que dèiem abans d’informàtica nivell usuari. Et donaran un programa estàndard i vas fent.
De fet, quina opinió tens del procés que s’està experimentant que condueix cap a la indústria 4.0?
Evidentment no és una nova tecnologia, perquè tots els elements que hi ha a dins de la indústria 4.0 (sistemes de control, comunicacions industrials i sensors smart) són coneguts des de fa molt temps. La idea de connectar-ho tot tampoc és nova, perquè als anys vuitanta es parlava d’un concepte que ja ha desaparegut, el CIM (computer integrated manufacturing). Fins i tot, vam crear una revista anomenada CIM. En el moment en què tot ho converteixes en informació, penses que pots comunicar-ho tot. D’una banda, pots comunicar una planta industrial horitzontalment i també, per què no, aquestes dades poden anar cap amunt verticalment cap al sistema de gestió de l’empresa o fins a la gerència. Per tant, des d’un punt de vista filosòfic, la smart industry no és gaire diferent del CIM. El que li va passar al CIM és que no hi havien les eines informàtiques adequades i ara hi són. Tenim el big data i programes de gestió de dades que abans no existien.
D’altra banda, és un eslògan ben trobat. A la fira de Hannover de fa uns tres anys Siemens va posar per tot arreu “indústria 4.0”. La senyora Merkel va inaugurar la fira i allò li va agradar, com una consigna de la indústria alemanya. A partir d’aquí aquesta terminologia s’estén per tot Europa, perquè als EUA Rockwell sempre ha parlat de la indústria connectada o de l’empresa comunicada. Després va ser Rockwell qui va crear el concepte d’internet de les coses.
Però tot és el mateix i tot té un tarannà publicitari.
Quin és el principal repte que identifiques al voltant d’aquest canvi de paradigma?
Sens dubte, la ciberseguretat. Quan parles amb els industrials es detecta una gran preocupació, justificada, per la seguretat de les dades, perquè un hacker és capaç de destrossar-ho tot. Malgrat que hi han molt bones empreses dedicades a protegir les dades de les empreses, continuo pensant que és molt seriós que tota la informació vagi circulant per la xarxa.
També afegiria com a factor que les empreses industrials acostumen a ser conservadores. Aquestes tecnologies, de les quals les revistes tècniques parlen molt, triguen a entrar en les empreses perquè l’industrial és conservador. No et pots imaginar el que va costar que entressin els autòmats programables o els PC en el control dels processos industrials.
Quina valoració faries de l’estat actual de la industrialització a Catalunya?
Si mirem enrere, s’ha desindustrialitzat, i un exemple és Barcelona i el barri del Poblenou. Mira el que hi ha ara i compara-ho amb el que hi havia. Fonamentalment sí que encara es conserva un teixit industrial, però els serveis són cada cop més importants. Això té aspectes positius i negatius.
La diferència ara és que la nova tecnologia ofereix moltes possibilitats i amb molt poca inversió pots fer coses; abans era impossible. Ara pots anar a la Xina, llogues una fàbrica per dos mesos, envies tota la informació des d’aquí i es fabrica el producte allà. Les grans inversions per muntar fàbriques potser ara no són necessàries.
Parlem en concret d’una tecnologia. Quines tendències en els processos industrials veus en els propers anys?
Ara el boom el trobem en la robòtica de serveis. Hi va haver canvis en la robòtica industrial, perquè en l’inici els robots eren hidràulics i ara són elèctrics. La indústria de l’automòbil ha estat la que sempre ha estat més interessada en la robòtica i encara ara és així.
Una de les vessants interessants són els robots col·laboradors, que poden treballar amb les persones. A més, en la robòtica de serveis s’ha de veure què serà un joguet i aquells que tindran aplicacions mèdiques. El que sí que és segur és que en les operacions en què feien abans falta vint o trenta dies d’ingrés del pacient, ara aquests es reduiran a vuit.
Quin ha estat el teu lligam amb Enginyers Industrials de Catalunya?
Vull reivindicar una etapa de l’Associació d’Enginyers Industrials de Catalunya, la dels anys setanta, perquè va tenir un paper cultural força interessant. Hi havia una Comissió de Cultura que portava en Joan Anton Bofill Thomasa, que va ser un enginyer molt important. Entre ell i uns altres col·legues més vam portar a Barcelona professors exiliats que havien estat sancionats a la universitat, com l’Aranguren, per exemple. A Madrid no els donaven permís per participar en les conferències. En canvi, el Govern Civil de Barcelona sí que ens el donava perquè els canviàvem el nom. A López Aranguren el vam batejar José Luis Rodríguez. A més, ens inventàvem el tema de la jornada. Per exemple, “hermenéutica del lenguaje”. D’aquesta manera vam aconseguir organitzar trobades molt interessants i vam arribar a crear l’Asociación Nacional de Comunicación Humana y Ecología, vinculada a l’Associació d’Enginyers. Vam arribar a organitzar congressos on es deien coses impensables de dir en aquella època, molt interessants tant des del punt de vista de les idees com de la tecnologia. Era l’última etapa del franquisme i a Barcelona ja hi havia un pensament crític que a Madrid era, encara, impensable. Crec que aquesta etapa s’ha valorat poc. També vull destacar que el diumenge 28 d’octubre de 1973 em van detenir junt amb els companys de l'Assemblea de Catalunya a l’església de Santa Maria Mitjancera. Va ser la famosa detenció dels 113. Ens van posar a tots a la presó. Van ser els companys del Col·legi els que em van venir a ajudar i em van portar una manta al calabós de la policia de la Via Laietana.
