En uns temps agitats en matèria d’energia, Josep Maria Montagut presideix la Comissió d’Energia d’Enginyers Industrials de Catalunya. Acumula l’experiència d’haver estat sotsdirector general d’Indústria (1998-2013) i cap del Servei de Qualitat de Subministrament del servei elèctric (2004-2012) a la Generalitat de Catalunya, Montagut ara dedica el temps a posar el seu gra de sorra aportant coneixement a la transformació que necessita el país si vol fer la transició energètica. Al costat dels també enginyers Joan Puertas i Lluís Pinós, Montagut signa l’informe La Transició Energètica a Catalunya que s’ha presentat aquest dimarts i que posa sobre la taula l’estat de la qüestió a Catalunya. Montagut ho té clar: “comencem a estar en temps de descompte”.
És difícil respondre a la pregunta si ‘hi som a temps’ a fer la transició energètica?
Cada vegada se’ns està posant difícil perquè ja no ens queden 30 anys sinó només 28; comencem a estar en temps de descompte. Hi ha qüestions que a l’informe hem valorat que ja no complirem i això vol dir que ens comencen a ensenyar targetes grogues. Per exemple, tenim el ple convenciment que el 2030 estarem fora del nivell d’emissions del CO2 que hauríem d’assolir, pel ritme d’implantació d’energies renovables que portem.
De fet, ja fa temps que des d’Enginyers Industrials de Catalunya alerteu que no s’estan fent els deures...
Sí, nosaltres insistim perquè la qüestió té una dimensió planetària i, per tant, no val anar amb les eines habituals. I ara és impossible que l’administració pugui tramitar els milers de projectes que s’han d’aprovar per posar en marxa totes les instal·lacions que es necessiten. Per tant, s’han de canviar radicalment els procediments. En aquest sentit, insistim que cal que el procediment de les autoritzacions dels projectes puguin tirar endavant amb els certificats amb les declaracions responsables dels projectistes titulats adequadament i amb certificats de tercera part, siguin col·legis professionals, ecas. etc. És impossible que se solucioni contractants nous professionals. A qui se li acut que qui pugui posar la firma a un projecte eòlic de quasi 50 MW sigui algú que acaba d’entrar a l’administració? No es tracta únicament que l’administració contracti més personal, sinó que creï nous mecanismes per accelerar el procés. Nosaltres alertem que si no es fan canvis radicals anem cap a un fracàs estrepitós i no complirem amb les obligacions que tenim amb el compromís de descarbonització de l’economia.
Estàs parlant de temes administratius, hi ha coll d’ampolla a l’administració?
Efectivament. I s’està veient que aquest és un dels principals esculls. N’hi ha de tècnics, com els problemes de proveïment, però ara està clar que el consumidor o inversor està disposat a entrar en aquesta transformació energètica. La societat ho està començant a viure com una oportunitat i creiem que l’administració ho ha de tractar d’una altra manera. Això és el que diem. Hi haurà altres dificultats, de diàleg social que s’ha de buscar la forma d’implementar-los. Però el bàsic i fonamental és donar via lliure i confiar que la societat, projectistes i professionals, proposin coses ben fetes. No farem nyaps, ni coses que atemptin els parcs naturals, sinó compatibles. Però s’ha d’entendre que canviaran la nostra visió de l’entorn. Hem d’acceptar que anem a un canvi i transformació.
Suposo que quan parles de diàleg social fas referència a tota l’oposició que surt dels projectes... Què els diria per convèncer-los?
Els diria que la implantació de renovables és molt diferent al que s’ha fet fins ara. Venim de models d’una gran instal·lació automatitzada i gestionada a distància i anem cap un model amb milers d’instal·lacions. Això requerirà personal, empreses i serveis de proximitat a tot el territori. I es tracta de veure com es poden aprofitar aquestes oportunitats creant empreses, i serveis que puguin derivar-se del que es necessita. Això passarà perquè s’han de gestionar parcs eòlics, fotovoltaics, etc. El territori ha de veure que té oportunitats i que les haurà de saber identificar i, alhora, integrar-se en els projectes per gaudir dels beneficis.
En els escenaris que projecteu a l’informe feu especial èmfasi a la necessitat que la demanda d’energia decreixi, fins el 2050. És possible?
Pensem que és el que hem de treballar i hi ha un incentiu. És evident que a nivell global portem molts anys amb l’escenari pla, és a dir, que el creixement que ha tingut l’economia ha anat acompanyat d’una millora de l’eficiència i ha comportat que la intensitat energètica hagi disminuït. És a dir, la millora i l’eficiència han compensat el creixement. Per què pot decréixer? Perquè totes les noves tecnologies que entren han de ser encara més eficients, com el cotxe elèctric, per exemple. Pensem que en el futur el consum industrial ha de representar el que ara representa el transport i aquest disminuir. Hi ha sectors amb un ampli recorregut de millora. La indústria ja fa anys que està fent aquest esforç perquè l’energia suposa un dels costos importants. Però també és evident que l’entrada del biometà al sector domèstic permetrà una reducció de la intensitat de consum primari. Pensem que és possible arribar aquí però no tenim tan clar que es puguin arribar als nivells que pressuposa la PROENCAT, molt més radical. Tant de bo que hi arribéssim! Entenem que s’ha de treballar; si és fa, és possible decréixer.
La gran aposta que feu en l’informe és en hidrogen i biometà. Però sembla clar que Catalunya no pot ser sobirana energèticament, no?
No ho som ara tampoc. Importem més del 90% de l’origen de les nostres energies primàries, només amb l’excepció les poques energies renovables. Importem urani per fer energia nuclear, petroli i gas natural. Com que l’objectiu és la descarbonització, hem de substituir els hidrocarburs per un vehicle energètic que a més a més sigui industrial. L’hidrogen ja fa anys que s’ha considerat el vector energètic a apostar, i s’hi està treballant. La producció d’hidrogen es farà amb tecnologies que encara han d’assolir la seva competitivitat, a partir de renovables o nuclears. I com ara amb el gas natural o el petroli, i tindrem molts proveïdors, és molt difícil que nosaltres puguem fabricar tot el volum d’hidrogen que necessitem a casa nostra. Per tant, estem abocats a buscar fonts d’importació. Però també ho contemplem com una oportunitat: Catalunya pot transformar la xarxa de gas actual en una xarxa per vehicular l’hidrogen o algun dels seus carriers. Tenim les canonades, els dipòsits i els ports i això ens pot servir, per exemple, per mantenir la capacitat industrial a Tarragona. Per tant, és una aposta no només energètica sinó també industrial.
Fixeu en 225.000 MEUR la mobilització de capital necessària per a fer aquesta transició. Parlaves ara d’aprofitar infraestructures però se n’han de fer de noves?
Les interconnexions elèctriques s’han de fer. S’ha vist que és una necessitat. Actualment tenim uns 6GW d’interconnexió amb la resta de la Península i amb França. A l’informe apostem per arribar a 10GW i així col·laboraríem perquè la interconnexió de la Península Ibèrica també assolís un major nivell d’integració a la xarxa europea. I el mateix passa amb el gas. S’ha vist que aquest futur gas pot venir de molts llocs, pot venir dels anglesos i francesos que el volen començar a fabricar en plantes nuclears o perquè el Port de Barcelona es converteixi en un hub d’importació dels derivats de l’hidrogen i vinguin del desert del Sàhara on es pot produir energia renovable barata. Per tant, si tenim una posició avantatjosa com és ara, li hem de treure el màxim partit. Ara ja hi ha acords perquè França cooperi amb les interconnexions. Hem de recordar que la interconnexió és bidireccional i cobreix les necessitats que marca la demanda, afavorint les necessitats que marca el mercat.
Quin paper ocuparia el Midcat, aleshores?
El Midcat ocuparia aquest paper de futur carrier de l’hidrogen. Pot servir, a curt termini, per gas natural, però ara ja s’admeten uns percentatges que es calculen fins el 20% de blending amb hidrogen. Per tant, es pot anar treballant en el futur i que això vagi adaptant-se a un canvi per transportar l’hidrogen. El pas mes difícil és aconseguir els permisos i el traçat adequat de la canonada, l’adaptació a altres futurs gasos no ha de ser tant complexa. Per això és important que fem el Midcat.
Mentre tot això es va desenvolupant, cal posar sobre la taula l’allargament de la vida útil de les centrals nuclears?
En l’informe nosaltres hem establert un pla de contingència, ja que considerem que si no es posen en marxa en dos o tres anys el desplegament de renovables i la transformació i adequació de xarxes i l´emmagatzematge energètic, el sistema elèctric no podria garantir el subministrament per manca de potència ferma disponible en les hores de poca o nul·la generació renovable. I aquest pla de contingència, provablement, haurà de contemplar l’allargament del funcionament de les nuclears el 2027. Avisem que, si d’aquí tres anys no s'han fet els deures, la solució passa per no tancar el que tenim. Tu no pots reduir potència ferma posant en risc una de les tres potes del sector energètic com és la garantia de subministrament. Avisem i ho diem en un dels deu punts, que caldrà fer aquest pla que amb tota seguretat haurà de contemplar aquest paper o ressituar-lo al nivell que s’estigui desenvolupant la resta de programa de transformació energètica.
Una mica aquest avís és pels governs, tant el català i espanyol. Creieu que els governs (català i espanyol) no tenen prou en compte la visió dels experts com vosaltres?
Bé, (riu). Jo no diria que no ens han tingut en compte perquè les decisions són professionals, molts d’ells són companys enginyers que estan en llocs de decisió. I escoltar-nos, ens escolten. Que el que diem consideren que és sensat i té sentit, també. Però els entorns no són fàcils per prendre decisions. La nostra crítica és que van lentes, les administracions. Per exemple, l’emmagatzematge i els agregadors són dues figures d’activitat reconeguda per la llei elèctrica que no s’han regulat. I estan al mateix nivell que la distribució, la comercialització o el transport. Què s’ha de fer per ser agregador? No ho sabem. Què s’ha de fer per ser emmagatzemador? No ho sabem. Això és urgent. Els camins estan marcats perquè la Unió Europea fixa les línies d’actuació, ho estem veient. I aquestes dues figures estan en esborranys que porten molt temps sense sortir a la llum pública i són importants perquè hi ha projectes que no es posen en marxa per manca de regulació d’aquestes figures. Per això, la crida que fem és: aneu més ràpid, no us adormiu en prendre mesures i feu-les més àgils i d’acord amb la gravetat del problema que tenim al davant!
