Saber els factors que determinen una major prosperitat dels països ha estat una preocupació de sempre. Daron Acemoglu i James A. Robinson van publicar l’any 2012 els resultats de les seves investigacions en el llibre “Perquè fracassen els països. Els orígens del poder, la prosperitat i la riquesa”. Arriben a la conclusió que són les institucions el factor determinant.
Posen exemples clars d’experiments naturals, és a dir, de països o territoris amb situacions idèntiques en la cultura i la geografia i que, en un moment determinat, queden dividits i afectats per institucions diferents. Entre els casos que analitzen està la península de Corea, dividida l’any 1947 pel paral·lel 38 en dos països: Corea del Nord i Corea del Sud. O la ciutat de Nogales, de l’Estat mexicà de Sonora; i Nogales, de l’Estat americà d’Arizona. Les diferents institucions, a partir d’un moment determinat, expliquen el diferent desenvolupament que han tingut els dos territoris.
La seva conclusió la formulen així: “Les diferencies en les institucions -és a dir, la forma en que les societats s’organitzen i estableixen els incentius per a individus i empreses- és l’arrel de les seves diferencies de prosperitat”.
Els governs, amb les seves administracions públiques, formen part de les institucions del poder polític. Queda, per tant, clara la necessitat de vetllar per l’eficàcia i l’eficiència de les administracions públiques.
Cal una reforma de les nostres administracions?
La Comissió dels Enginyers a les Administracions Públiques ha elaborat un document, amb el títol “Model d’Administració Pública: la proposta” en el que es justifica la necessitat de reformes i es fan unes recomanacions. És evident que no és el mateix l’Ajuntament d’un poble de 500 habitants que les administracions de la Generalitat, de la Diputació de Barcelona o de l’Ajuntament de Barcelona. El document posa el focus en aquestes grans administracions.
En el cas de l’Administració de la Generalitat, aquesta va “renéixer” singularment amb l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, de 1979. Qüestions d’urgència i de manca d’experiència van fer que es reproduís, en bona mesura, el model de l’Administració de l’Estat. Amb el pas dels anys, l’empenta i il·lusió dels primers empleats públics es va anar dissolent en un procés de burocratització, tal com era d’esperar. Amb caràcter molt sintètic, senyalo a continuació algunes de les patologies que avui manifesten les nostres administracions:
- Creació d’una gran quantitat d’entitats i agències (Agència Catalana de l’Aigua, Agència Catalana de Consum, Agència de Residus, Agència de l’Habitatge, etc.) que no responen per a res amb un model coherent d’agència (principal-agent), característic d’aquest tipus d’organitzacions, i del qual només adopten el nom. Les seves direccions són generalment ocupades per persones de confiança política, sense tenir ni els coneixements ni les habilitats pròpies de la direcció d’una organització pública de professionals.
- Manca notable d’avaluació de les polítiques públiques.
- Les formes de reclutament dels empleats públics dels cossos generals es produeix a partir de procediments centrats en proves memorístiques de coneixement poc adients amb les necessitats d’avui. Caldria una elaboració dels perfils dels llocs de treball en els que, junt amb els coneixements, s’incloguin les competències. Aquestes darreres són avui les determinants de l’èxit en els resultats.
- L’única forma de promoció dels empleats és l’ascens jeràrquic, pròpia de les organitzacions sorgides amb la revolució industrial. Cal un disseny de carreres horitzontals pròpies de la societat del coneixement.
Proposta dels enginyers
En el document esmentat s’han presentat les recomanacions desagregades en les cinc dimensions essencials del sistema públic de prestació de serveis:
- L’estructura organitzativa.
- Els fluxos d’activitat de les organitzacions públiques (el funcionament).
- Els empleats públics.
- La direcció pública.
- El capital tecnològic.
L’originalitat del diagnòstic i de les reformes que es proposen rau en la necessitat d’adoptar un enfocament sistèmic. És només d’aquesta manera que es pot garantir una coherència entre les mesures aplicades. Així, per exemple, té poc sentit aprovar un Estatut del directiu públic sense alhora garantir que les agències són autèntics espais de gestió. Aquesta falta d’enfocament sistèmic és una qüestió que habitualment no es té en consideració quan s’observen els programes legislatius dels governs.
